Dos homes poc escrupolosos: Berlusconi i Renzi

Marcello Belotti
SEL Barcelona

marcello@marcellobelotti.eu
http://selspagna.eu
http://www.sinistraecologialiberta.it

Sempre és molt complicat explicar a algú que no és
italià el que està passant en la política italiana, es
tracta d’una cosa que, potser, difícilment podria passar
en els altres països democràtics europeus.

Tractaré de fer-ho de totes maneres i, per això necessito,
retrocedir una mica en el temps, esmentant els
esdeveniments dels quals ja n’he parlat també en els
meus articles anteriors (1) . Em sembla que no hi ha
res com un relat dels esdeveniments polítics italians
que pugui il·lustrar tan bé el que el meu país comparteix
amb altres països europeus i allò que el fa
diferent.

Comencem dient que el feixisme es va originar fa
gairebé noranta anys a Itàlia i després es va estendre
per Europa. Encara que els temps hagin canviat, i no
tindria sentit fer política basant-se en analogies mecàniques,
sens dubte, a Itàlia hi va haver ja fenòmens
dramàtics que podrien, fins i tot, infectar parcialment
altres països europeus.

Com és ben sabut, el fenomen Berlusconi s’ha mantingut
en el centre de la vida italiana dels darrers vint
anys, provocant el desconcert a Europa de tanta gent:
Com és possible que el país del Renaixement, de l’art,
d’Antonio Gramsci, Sandro Pertini, Anna Magnani i
tants altres, hagi acabat essent dirigit durant 20 anys
per un home tan groller (encara que astut), amb amics
condemnats per delictes de màfia, que ha estat
condemnat definitivament per frau fiscal i que es troba
immers en molts judicis més (prostitució de menor,
extorsió, suborn a senadors, malversació de fons,
difamació i altres)? En un article no és possible donar
una resposta del tot satisfactòria, que potser ni tan
sols existeix de manera definitiva, però anem a veure
què ha passat en els últims temps.

Al novembre de 2011, Berlusconi, immers en molts
judicis i havent perdut la seva majoria parlamentària,
va haver de dimitir i el President de la República Giorgio
Napolitano va confiar a l’economista Mario Monti
l’encàrrec de formar un nou govern.

El govern Monti tenia el suport d’un gran arc de forces
de dreta i de centre-esquerra, començant pel partit de
Berlusconi fins al Partit Democràtic.

Va ser un govern tècnic que, aparentment, tenia la
tasca d’adoptar mesures que evitessin el risc de fallida
però que, en canvi, va adoptar polítiques econòmiques
i fiscals d’acord amb la Troica europea. Al govern
Monti no li va costar gens - després de 20 anys de
règim absolutista - mostrar una cara més neta, menys
vulgar, menys corrupta malgrat ser molt conservador,
fins i tot molta gent d’esquerres va pensar que seria
una sortida obligada del regne berlusconià , una espècie
de transició cap al restabliment d’una vida democràtica
" normal".

Alhora, durant aquests mesos, es va anar desenvolupant
ràpidament el Moviment 5 estrelles, propietat de
Beppe Grillo (que mana sense cap mecanisme de
democràcia interna) que, en els anys 80 i 90, havia
estat un còmic molt popular. El seu principal aliat i
també fundador del moviment és Gianroberto Casaleggio,
un misteriós empresari. Grillo pretenia moralitzar,
o més aviat, esfondrar el món polític tradicional i
denunciava la presència al Parlament i al Govern de
corruptes i delinqüents. El seu discurs era sempre
violent i pintoresc, ple d’insults, un llenguatge "políticament
incorrecte" contra els que posseïen el poder. Tot
això malgrat una condemna per homicidi involuntari i
alguns episodis d’evasió d’impostos que pesaven
sobre les seves espatlles.

Grillo i Caesaleggio proclamaven la voluntat de realitzar
una democràcia directa a través d’internet, però el
blog que havia de ser un instrument de democràcia
’participativa’ total, estava sota el control d’ambdós i
havia estat registrat com a propietat personal del
còmic, atraient molts diners arrel dels anuncis publicitaris
que publicava. El que va passar és que moltes
persones, sobretot joves, després d’anys de política
obscena, consideraven a Grillo el venjador de la gent
senzilla, del poble, dels ètics, que faria pagar car als
polítics els seus pecats imperdonables.

Mentrestant , els partits polítics d’esquerres i especialment
el PD intentaven recobrar la seva fesomia i la
seva identitat.

És important, sobre el tema del Partit Democràtic,
subratllar algunes diferències entre Itàlia i Espanya. El
PD, que és el major partit reformista de centreesquerra
i correspon, a grosso modo, al PSOE espanyol,
es va formar, després de diverses vicissituds, el
2007. L’ambició dels seus fundadors, entre els quals
destaca Romano Prodi, era unir després de la terrible
crisi dels partits tradicionals dels anys 90 (Mani Pulite
- Mans Netes), als catòlics més progressistes afiliats
anteriorment a la Democràcia Cristiana, als
ex-comunistes més moderats, el que quedava de
l’antic Partit Socialista Italià, destruït pel seu últim
secretari, Bettino Craxi, i finalment, a membres dels
“antics" partits.

De fet, amb el temps, la unió va resultar més un collage
de peces que alguna cosa orgànica, i, especialment,
el Vaticà va seguir tenint com sempre ha passat
a Itàlia, una influència molt forta sobre la vida política i
social del país. Per exemple, el Vaticà va aconseguir
bloquejar durant anys l’aprovació de lleis sobre els
drets civils (a Itàlia encara no existeixen les parelles
de fet per a ningú), ha estat sempre molt indulgent
amb Berlusconi i amb la dreta, a canvi diversos privilegis,
entre ells l’exempció d’impostos per moltíssims
immobles de la seva propietat a tot Itàlia.

Molts importants dirigents ex-comunistes o del sector
esquerranós del Partito, convençuts de la vocació
moderada del poble italià, van mostrar una tendència
excessiva, gairebé malaltissa, a fer pactes de baix
nivell amb la dreta de tot tipus. Aquestes incerteses
facilitaren el domini de Berlusconi i dels seus aliats,
petits partits catòlics integristes, partits post i neofeixistes
i la Lliga Nord, un moviment xenòfob i localista
(més endavant un partit programàticament racista),
es van incorporar a la dreta, sense ser contestats amb
contundència pel Partit Democràtic, sinó només per
una part de l’esquerra minoritària, en la qual es trobava,
als 90, Refundació Comunista i en els últims anys
també SEL.

Amb la condemna definitiva i la sortida de Berlusconi
de l’escenari polític, semblava que es podia respirar
un nou aire, que era, sens dubte, una època complicada,
però prometedora, de transició d’un règim gairebé
populista a una renovada democràcia.

Amb la crisi del Govern Monti, del qual s’havia allunyat
el partit de Berlusconi, es van convocar noves eleccions
polítiques i, a la vegada, va arribar al final del
mandat de Giorgio Napolitano i el parlament havia de
triar un nou President de la República.

En aquesta circumstància, va guanyar les primàries
per a l’elecció de secretari del Partit Democràtic Pierluigi
Bersani, que va intentar donar un rumb nou al
partit i a la vida política italiana, encara que no sense
vacil·lacions ’centristes’, que probablement van
empènyer als electors més ingenus cap al populisme
devastador de Beppe Grillo. Pierlugi Bersani va fer un
pacte de coalició amb Sinistra Ecologia Libertà per
donar a Itàlia un govern d’esquerres reformista, el que
sempre havia constituït un fet absolutament normal en
molts països europeus, però que a Itàlia, fins a aquest
moment, mai havia succeït.

Les eleccions polítiques van donar, només a la
cambra baixa, una majoria molt estreta a la Coalició
de centre-esquerra, en la qual participava SEL (que
amb els seus vots va marcar la diferència), molt més
estreta del que s’esperava (29,55 %) i el Partit de les
Llibertats de Berlusconi va perdre la majoria per unes
dècimes (29,18%). El moviment del populista Grillo va
aconseguir uns resultats aclaparadors, molt més del
que s’havia previst: el 25,56%. D’aquests 8.700.000
electors del còmic milionari, més o menys un terç
procedien de la dret, un terç de l’esquerra i un terç no
tenien partit.

A causa de la llei electoral (que en el seu temps es va
dir el Porcellum és a dir: el Porquet!) anteriorment
aprovada pel mateix Berlusconi amb la Lliga Nord, la
coalició de centre-esquerres, gràcies a un gran premi,
va obtenir la majoria en la Cambra dels Diputats, en el
Senat, però, cap dels contendents va aconseguir la
majoria necessària per governar (cal tenir en compte
que a Itàlia està vigent el bicameralisme perfecte).

La decepció pels resultats electorals van donar força
als que, en el Partit Democràtic, havien lluitat contra
Bersani: alguns dels ex-comunistes acostumats a
compromisos de tot tipus com Massimo D’Alema, els
conservadors ex-democristians com Enrico Letta i als
nous "rottamatori" (desballestadors de la vella classe
política), com Matteo Renzi.

Aquests dies el nou parlament va votar també per a
l’elecció del nou President de la República. Va ser una
elecció molt tempestuosa. Després de dos intents que
no van donar resultats, el Partit Democràtic va proposar
a Romano Prodi, un economista de gran prestigi,
catòlic, el més important dels seus fundadors i a més
l’únic que havia vençut dues vegades a Berlusconi a
les eleccions. Per la seva alçada política, per la seva
solidesa cultural, Prodi podria haver estat un President
de la República imparcial i, a la vegada, un defensor
de l’estat de dret i de la democràcia italiana, tan
minvada en els últims anys. L’assemblea de parlamentaris
del Partit Democràtic va acollir el nom de
Prodi posant-se en peu per ovacionar-lo però,
almenys 101 d’aquests parlamentaris, de manera
traïdora, en el secret de l’urna, no el van votar.

Al final, part del PD, d’acord amb el PDL de Berlusconi
i amb altres forces de dretes , inclosa la racista Lliga
Nord, van proposar com a candidat al que ja era president
de la república, l’ancià Giorgio Napolitano, que va
ser elegit per segona vegada a l’edat de 89 anys.

El president Napolitano, forçant les seves prerrogatives,
en lloc de permetre que Bersani comprovés al
Parlament si podia aconseguir una majoria amb un
programa concret, amb punts programàtics, va patrocinar
un govern de Große Koalition que incloïa un arc
de forces des del Partit Democràtic al Partit de les
Llibertats de Berlusconi, i ja no es tractava d’un govern
provisional d’emergència, sinó d’un govern polític en
tots els seus aspectes. Bersani va dimitir, però es va
mantenir fidel al seu partit.

Enrico Letta, que va arribar a ser president del
Govern, amb el suport del Partit Democràtic i del Partit
de les Llibertats, així com d’altres forces de dretes, és
un ex-democristià del Partit Democràtic, d’orientació
molt moderada i nebot de Gianni Letta, el principal
conseller polític de Berlusconi. El Govern Letta va
estar surant en un estany sense produir cap d’aquests
canvis que Itàlia necessitava.

Mentrestant, Grillo mostrava la seva oposició amb
declaracions cada vegada més incendiàries i amb
l’expulsió d’uns quants parlamentaris que s’atrevien a
criticar els seus dictàmens, i en el Partit Democràtic
havia noves primàries obertes per a l’elecció del nou
secretari. A aquestes van anar a votar gairebé 3
milions de persones i va guanyar de manera aclaparadora
(67,55 %) Matteo Renzi, que tenia un passat
vinculat als "populars", un petit grup que havia sorgit
de l’enfonsament en els anys 90 de la Democràcia
cristiana.

Renzi tenia molta experiència en l’associacionisme
catòlic i estava proper a la "Companyia de les Obres".
Havia estat ja triat molt jove com a president de la
Diputació de Florència i després alcalde de la mateixa
ciutat. La seva administració, encara que en molts
aspectes ha estat innovadora, encara és objecte de
judicis contraposats.

Aquest jove, molt astut, que encara no ha complert
quaranta anys, es va presentar a l’escena política
decidit a esfondrar la gerontocràcia italiana, que
s’havia cristal·litzat com potser, en cap altre país europeu,
tant en els partits més antics, de l’esquerra
també, com en l’àmbit laboral, en els sindicats i en el
món acadèmic. Amb el suport d’industrials i per un
sector del món financer, sense escrúpols i al mateix
temps amb actituds i llenguatge molt directes, amb la
seva joventut enèrgica i prepotent, Renzi , en aquests
temps foscos per a Itàlia, ha despertat la fantasia de
molts. En comparació amb la classe política dels vells
poderosos de les últimes dècades, Renzi encarna
físicament, gairebé orgànicament, una renovació que
encara sembla genèrica, sense continguts precisos,
en definitiva, en aquest sentit, és un personatge semblant
a Berlusconi i a Grillo, encara que proposi algunes
mesures ben diferents.

Renzi va guanyar les noves primàries del Partit Democràtic,
declarant que no tenia interès a ser primer
ministre, encara que era crític amb l’immobilisme del
govern de Letta. També va declarar als quatre vents la
seva oposició a la Große Koalition. Però, immediatament,
va proposar una reforma de la llei electoral i la
va pactar, primer de tot i abans que amb altres, amb
Berlusconi.

Així, va sortir un projecte de reforma que modificava
alguna cosa del Porcellum, però deixant intacta la
base general i posant una barrera molt alta (com en
cap altre país europeu), als partits per entrar al Congrés:
una formació política haurà de sobrepassar un
llindar mínim del 8% si es presenta sola i del 4,5 % si
es presenta en coalició, la qual, obligatòriament, ha
d’obtenir un mínim del 12%.

A més , la coalició que arribi al 37% a la primera volta
guanyarà els comicis i obtindrà el 55% dels escons, i ,
en cas que ningú arribi aquest llindar, hi haurà una
segona volta entre les dues primeres coalicions. Desgraciadament,
a més, no apareix cap reglamentació
sobre la presència de les dones en les llistes, cap
norma que solucioni el conflicte d’interessos de
Berlusconi, i els candidats de les llistes tancades
seguiran sent escollits només pels partits i no pel vot
de preferència dels ciutadans. La llei ja ha estat aprovada
a la cambra baixa i en data d’avui falta només el
vot del Senat. A més, en el pacte establert entre Renzi
i Berlusconi, es preveu l’eliminació del Senat com a
cambra legislativa i la seva conversió en una cambra
de representació, una mica com el senat espanyol.

Mentrestant, una part del partit de Berlusconi, sota el
lideratge de Angiolino Alfano, el seu ex dofí, s’havia
allunyat de l’ex-primer condemnat. Hi ha qui diu que
aquest allunyament és només formal. En relació a
Alfano, en una força aparentment independent, pot
intentar aprovar lleis que salvin al seu antic cap, que
podria ser, en secret, el seu cap encara.

En una comissió executiva de la direcció del PD, va
demanar que es desconfiés del govern Letta. Els
membres de la direcció, en majoria, van votar a favor
de la proposta, una part no va participar en les votacions
i pocs es van atrevir a votar en contra. Així
Renzi, amb una capacitat de transformació i un protagonisme
personal, espectacular, mediàtic, típic de
l’actual clima italià, va aniquilar políticament a un company
de partit que a més era de la seva mateixa
corrent i es va revelar disposat, en nom de l’estabilitat
de govern, a pactar amb el Caiman, segons la definició
del director de cinema Nanni Moretti.

Actualment el govern està format paritàriament per
vuit dones ministres i vuit homes ministres, fet que mai
havia passat a Itàlia, i Renzi segueix desafiant Itàlia
assegurant que portarà a terme reformes radicals en
molt poc temps (en uns mesos, afirma ell). A més,
darrerament s’ha citat amb mandataris europeus i
responsables econòmics a Brussel·les, per presentar
les seves mesures econòmiques i reclamar a Europa
un marge de maniobra més ampli pel que fa a la
relació deute / dèficit del 3%. De moment, sembla no
haver aconseguit convèncer del tot amb les seves
propostes, ja ho sabrem en els propers mesos.

En aquest context, el meu partit SEL - Esquerra Ecologia
Llibertat va aconseguir 37 diputats i 7 senadors,
que van votar en contra tant del govern Letta com el
de Renzi, però sense descartar el suport a mesures de
tot tipus que puguin tenir un alt valor reformista radical.
De fet la perspectiva de SEL, tant a nivell local com
nacional, és la de seguir lluitant per construir un
centre-esquerra reformista que, per fi, pugui canviar
Itàlia. Al llarg d’aquests últims anys, de fet, s’han aconseguit
importants victòries en coalició amb el PD, com
les de la regió d’Apúlia, els ajuntaments de Milà,
Gènova, Càller, Roma i, finalment la regió de Sardenya;
sense oblidar l’elecció com a presidenta del Congrés
dels Diputats de la valenta Laura Boldrini, durant
anys portaveu del "Alt Comissionat de les Nacions
Unides per als Refugiats "( ACNUR ), elegida en les
llistes de SEL.

De cara a les pròximes eleccions europees, l’última
assemblea del congrés de SEL, a finals del gener
passat, va votar per donar suport al candidat grec
Alexis Tsipras baix el seu nom s’ha anat formant a
Itàlia la llista unitària "Un’altra Europa per Tsipras"
(que necessita recollir 150.000 signatures per poder
presentar-se i ha de sobrepassar el 4% per obtenir
escons europeus) i així mateix, advocant per un diàleg
directe i de col·laboració mútua amb tots els grups de
l’esquerra europea: socialistes, verds i el de l’esquerra
europea.

SEL, durant aquest any d’activitat parlamentària ha
dut a terme un gran treball que explica molt bé que
s’entén per ’reformisme radical’, i hi ha exemples:
http://selmade.it/category/proposte-di-legge
I mentre Pompeia es segueix esfondrant, Itàlia acaba
de guanyar un Oscar amb una pel·lícula sorprenent,
que ens ensenya el que ha passat "antropològicament"
(les arrels s’enfonsen en temps llunyans) al país
de la Gran Bellezza i potser no només en ell.