Gran coalició

Celestí Alomar

Des de que Angela Merkel i els socialdemòcrates
alemanys es varen comprometre en un govern de coalició
-la gran coalició- la idea de govern d’ampli suport no
deixa de sobrevolar la política del continent. En els
fòrums comunitaris es parla, com el més aconsellable,
d’un pacte global entre les dues formacions tradicionals,
conservadora i socialdemòcrata, com alternativa a
la previsible pujada de euroescèptics i populistes en la
futura eurocambra. I, també, hi ha qui no descarta la
hipòtesi que a Espanya, després de les pròximes
eleccions generals, es produeixi un descens de socialistes
i populars que podria obrir la porta a plantejaments
similars.

Existeixen exemples recents a Grècia i Itàlia. El govern
de Lukàs Papadimos, economista vinculat al Banc de
Grècia i al Banc Central Europeu, sorgeix després de
les pressions, especialment d’Àngela Merkel i Nicolas
Sarkozy, per desconvocar la consulta popular sobre
mesures que l’UE exigia pel rescat grec. Un govern
format amb els vots del partit socialista PASOK, el partit
conservador Nova Democràcia i el partit d‘ultra dreta
LAOS, que sumaven 254 escons dels 300 de la cambra
legislativa. Mario Monti, a Itàlia, economista i ex comissari
europeu, va presidir un “govern tècnic de transició”
amb el suport de tots els partits, excepte la Lega Nord.
Certament són situacions molt exepcionals, però la
inspiració i els inspiradors coincideixen.

Darrera el concepte “govern d’ampli suport” sempre hi
ha la idea d’estabilitat. Però l’estabilitat, encara que
sembli mentida, és subjectiva. Giulio Andreotti, quan li
demanaren per la tradicional inestabilitat de la política
italiana, sarcàstic contesta: ”Inestabilitat? Jo duc trenta
anys sent ministre”. Alemanya no crec que es pugui
considerar com un país políticament inestable, i la
Comissió Europea més aviat es mou amb peus de
plom. Llavors, estaríem parlant no d’inestabilitat, sinó
de preservar un situació existent davant un possible
perill. I també, propiciar una situació i crear unes condicions
favorables a alguna cosa que està per venir: com
podria ésser l’aspiració d’Àngela Merkel de proveir a
l’Europa de l’euro del seu el primer govern polític. Un
model de pax germànica per damunt les ideologies en
un moment de capitalisme delirant.

Davant un bloc euroescèptic es crearia un bloc euroactiu
per avançar en la consolidació de les estructures
comunes. Formalment correcte, però no deixa de ser
una proposta emocional: davant blanc, negre. Però, té
el perill d’obviar problemes de fons ensencials. Especialment,
el generat per la despolitització de l’economia,
que és com nomenen alguns experts al fet de que les
coses –austeritat, reducció de salaris, limitació de
l’estat del benestar,…- són com són perquè no hi ha
altre possibilitat, ho mana l’economia. És a dir
l’economia per damunt de tot, sense control polític i
democràtic.

genets de l’apocalipsi. El resultat està a la vista: la
major concentració de riquesa mai vista en el món, i la
major desigualtat social de l’època capitalista.

Una gran coalició baix l’apetitós mantell de l’estabilitat
mai no pot amagar el manteniment de l’statu quo
regnant, perquè aquest és manifestament injust. En
l’actualitat és necessària la intransigència davant els
fets “inevitables”, perquè aquest condueixen a la
pobresa de molts i l’enriquiment d’uns pocs. “Suscitar
aquesta passió política que alimenta la discòrdia”, diu
Slavoj Zizek. No és aquesta l’obligació de l’esquerra?