Inhibicions públiques

Sebastià Mesquida
Sureda

El que ha obert aquest panorama
ha estat la notícia sobre la creació,
per un partit polític, d’una targeta per a
obtenir descomptes comercials en favor dels seus
afiliats. M’ha semblat provocatiu. I he recordat
espontàniament el fet que, en temps passats –m’ho
contava el meu padrí-, els “senyors” del poble
compraven els vots als indefensos treballadors. No és
exactament el mateix. Possiblement aquells oligarques
pagaven els vots com perdonant la vida als seus
súbdits, mentre els polítics d’avui donaran aquesta
targeta –si això passa endavant- dins un afalagament
habitual. Però, en els dos casos se tracta d’una
apel·lació als doblers com acompanyament de
l’adhesió política. El casament d’aquests dos termes ho
veig, avui més que mai, com un rebuig frontal dels
principis que se solen exhibir per un ordenament de la
convivència humana. Pareixeria una clara inhibició,
tirant a festiva, d’aquesta convivència.

No és un fet gens excepcional. D’una manera més
subtil, o ja més acostumada, tenen lloc manifestacions
corrents que suposen la mateixa inhibició respecte de
la situació pública. Em vull referir, particularment, a les
fàcils proclames d’autoafirmació i d’autodefensa netes i
absolutes per part d’una força política –sobretot, de la
que disposa de poders decisius- enfront de les altres.
Perquè en aquests casos és l’entitat pròpia la que
absorbeix l’atenció principal, al mateix temps que
ignora el camp que té encomanat. Aquesta
autoafirmació exclusiva pot adoptar mil formes
distintes.

Sense sortir d’aquest marc, però, pens que tots venim
essent testimonis, ja fa temps, de la inhibició més
flagrant i manco dissimulable. Em referesc al fet,
físicament acceptat, d’una multitud que, per haver
perdut la feina i amb l’afegitó, sovint, d’un
desnonament, ha caigut i cau del teixit social que es
coneixia. El fet es lamenta, però no es veuen solucions
disponibles i, de forma directa, no es parla d’elles. Un
creu que els responsables de la política se troben, en
contemplar aquesta situació, amb una herència de
formes econòmiques intocables, com a petrificades,
per a les que dita situació, alhora que lamentable, és un
resultat natural. Entenen –si ho pensen- que en aquest
sentit se n’han d’inhibir. Pareix que cal pensar que, si
aquestes formes com a petrificades són creació de
l’home, el seu resultat ha estat situar l’home en un
segon terme, li passi el que li passi.