Mitjans i política

Joan Bauzà i Bauzà


Ningú no nega a aquestes
alçades de la història la força
descomunal dels mitjans de
comunicació social, ni els tradicionals
(premsa, ràdio i televisió) ni els actuals o virtuals.

Copïi dos textos sol per confirmar-lo. Primer text:
“William Howard Taft no habría tenido ninguna posibilidad
de convertirse en el vigésimo séptimo presidente
de los EEUU con los actuales criterios mediáticos. Taft
era, según las crónicas y fotografías de la época, un
jayán de 125 kg de peso con notable papada. Tuvo la
suerte de ocupar la presidencia desde 1909 hasta
1913, esto es, mucho antes del descubrimiento de la
televisión. Por lo que la mayoría de sus electores no
sabían prácticamente nada de su aspecto. Hoy en día
la televisión ha desterrado la idea de que el aspecto
exterior de una persona es irrelevante para la eventual
enjundia o nobleza de ideas”.

Segon text: “Resulta interesante que una de las estrategias
de la nueva televisión catalana para difundir el
idioma catalán entre los inmigrantes españoles en
Cataluña fuera adquirir los derechos en catalán y castellano
de las series populares en todo el mundo como
Dallas y emitir sólo en catalán. Así pues, el icono de la
globalización de la cultura estadounidense se convirtió
en instrumento de la identificación de la cultura catalana
en la esfera mediática”

La qüestió no és plantejar el fet, sinó discutir les conseqüències
polítiques. Voldria enumerar-ne algunes:

L’espectacularització. No és sol que el periodisme
cobresqui infinitud d’espectacles, és que ell mateix s’ha
tornat espectacle. Basta pensar com informen d’una
campanya electoral amb el mateix esquema que informen
d’un esdeveniment esportiu. O com presentem
programes de debat tal fossin exhibicions de personalitat.
Res estrany que Mariano Cebrián hagi encunyat el
terme “infortáculos”, un neologisme que fusiona els de
informació i espectacle.

L’emocionalisme. De fet, els mítins que encara es fan
o les rodes de premsa que ofereixen els portaveus de
grups polítics s’escenifiquen no pels que hi assisteixen,
sinó per els objectius televisius que estan gravant.
Deuen recordar la tesi de Drew Westen: “Los datos de
la ciencia política son evidentes; la gente vota al candidato
que le provoca los sentimientos adecuados, no al
que presenta los mejores argumentos”. Cal sopesar el
feedback d’aquest tret.

És clar que, per exemple, l’estratègia de l’escàndol
conté un alt percentatge d’emocionalisme, i per això
deu ser que és tan emprat per tots els partits, però
quan és tan massivament emprat el que
s’aconsegueix és la desafecció dels ciutadans respecte
als partits i, el que és pitjor, la minva de legitimitat de
la política en si mateixa.

La brevetat. La brevetat no és vici, sinó virtut sempre
i quan no afecti a la precisió. La brevetat avui és una
imposició. Les declaracions polítiques han de ser
breus no en raó de la concisió, sinó en raó de
l’efectisme. Als Estats Units, al frase efectista mitja
dels candidats es reduí dels 40 segons el 1968 a 7,8
segons el 2000, i als 7,7 segons el 2004. No pateix així
l’aplaudiment, ¿pateix el missatge? El fet és que de
cada cop, el que decideix una elecció no és una personalitat,
sinó una imatge, i la seducció d’aquesta imatge
la decideix no un programa, sinó un slogan.

L’individualisme. Que la societat és altament individualista
no hi ha dubte. El fet que visquem una època
de comunicació globalitzada no implica per res que
ara compartim més les cultures plurals del món, l’únic
que comparteix la societat individualista és la cultura
del compartir, la dèria d’estar connectats amb tots, el
que es comparteix no són continguts, sinó instruments
i processos. Tampoc la diversitat de canals a un
mateix país comporta necessàriament més riquesa
plural de continguts. A partir d’aquest punt, la qüestió
a debatre és establir la relació que pot arribar a
donar-se entre “la societat individualista” i “la societat
de partits polítics”, perquè s’acaba de constatar que
com més un candidat afirma la seva autonomia
respecte a l’aparell burocràtic del seu partit, més fàcil
li posa Internet la connexió amb les bases del seu
propi partit, i no em parlem amb la majoria de
l’electorat.

L’alegalitat. Els polítics democràtics en el poder
poden ser dolents, però són legals: els coneixem,
passaren per la prova de les urnes. Els qui avui detenen
el poder fàctic són més anònims que coneguts, i
sense passar per la prova de les urnes comanden i
determinen més la ruta del món que no pas els que
tenen cadira i nòmina als parlaments. Em referesc ara
concretament a aquests nous senyors feudals als que
Javier Echevarría anomena “los señores del aire”, els
amos de la virtualitat. Ara, els amos de les xarxes són
els amos del poder. Fa anys, els súbdits ens mostràvem
molt preocupats per la intromissió abusiva,
dins les nostres vides privades, de l’Estat, el “Gran
Hermano”. Ara és el “Gran Hermano”, l’Estat, els
estats del món els que estan molt preocupats per la
intromissió abusiva de les gran xarxes de comunicació
dins les vides dels estats. És il·legal que comandin les
societats els qui les societats mai no han votat? És al
menys alegal?