Plany, vindicació i cant per a quatre éssers civils (2a part)

Biel Mesquida
Escriptor

Primera part

Paraules llegides el 23 de febrer 2014 al Cementiri de
Palma. Per la seva extensió, publicam la segona part.

Hi ha l’arrogància assassina d’uns vencedors criminals
rabejant-se en el calvari d’uns vençuts torturats i fustigats
de paraula i obra,

hi ha el sol que clareja per orient i vol trencar la nit espesseïda
per la follia assassina del “movimiento” que recorre
Mallorca,

hi ha la misèria humana i la curtor terrible dels centenars
de falangistes i de militars, terroristes i colpistes tots, que
volen veure de prop l’assassinat de la innocència,

hi ha el rum-rum d’una turba massificada i inconscient
—galliner de la mediocritat, claca de la bestiesa— que
ensuma la sang,

hi ha quatre republicans que són símbols vius i savis de la
llet tendra de la bondat humana,

hi ha quatre demòcrates que estimen amb passió la gent,
la justícia, la cultura, la llengua, el país, que defensen la
República i que s’han mantingut lleials al govern legalment
constituït,

hi ha el feixisme ben avingut que s’obre pas,

hi ha tres homes drets davant una paret i un d’assegut a
una pedra,

hi ha un escamot d’homes que els miren amb fusells
parats,

hi ha un home que cau en terra,

hi ha un raig de llum que queda dret,

hi ha la solitud d’aquesta pedra que ha sostingut el cos
d’un home bo, culte i lliure amb el cap ben alt,

hi ha unes ombres que se’n tornen, amb l’odi i el menyspreu
que els afeixuguen,

hi ha uns clavells vermells que s’obren damunt una paret
llisa,

hi ha la vergonya de dir-se homes i no poder-ho ser pus
mai,

hi ha un camí que duu cap a totes les veritats i totes les
ganes de viure,

hi ha un estol d’ametlers blancs de llàgrimes que canten
la força de la terra,

hi ha el record dels Agermanats un 7 de febrer de 1521,
hi ha l’enfonsament dels primers indicis de la idea de
democràcia a Mallorca,

hi ha Joan Crespí i Joanot Colom amb els seus caps
penjats a la Porta Pintada i escarnits pels poderosos,
hi ha un altre home que cau amb una mortalla de
bales rancoroses i covardes,

hi ha un raig de llum que queda dret,

hi ha sepulcres pudents que caminen i escupen totes
les podridures,

hi ha un crit de llibertat,

hi ha un altre home noble amb la sang desflorada,

hi ha un raig de llum que queda dret,

hi ha els silencis de les pors d’ells mateixos,

hi ha el mestratge de l’exemple,

hi ha el càstig de no poder aguantar-se dret davant
un mirall,

hi ha la vida que rebrota amb un somriure silent,

hi ha la vellura que se’n va,

hi ha el son de la justícia atemorida dins els calabossos
del govern civil,

hi ha el perfil d’un altre home aferrat als terrossos,

hi ha un raig de llum que queda dret,

hi ha els guants que tapen la sang que no s’esborra,

hi ha els nins que aprenen,

hi ha els joves que tresquen i pregunten,

hi ha qui demana tolerància com qui s’ennuega amb
el propi vòmit,

hi ha les dones que cerquen els raigs de llum que
han quedat drets,

hi ha els qui s’omplen la boca de democràcia,

hi ha els qui sembren llavors als nous camins que ara
comencen,

hi ha els doblers, la costa cruixida i la llengua emmordassada,
hi ha una democràcia formal que no vol anul·lar les
sentències dels tribunals franquistes i que no ens
deixa cercar i enterrar els humans assassinats per la
barbàrie,

hi ha un estat que no vol reconèixer el dret
d’autodeterminació,

hi ha la lluita per l’ensenyament i la sanitat públiques,

hi ha la lluita per la dignitat dels treballadors,

hi ha la lluita pels drets de les dones,

hi ha la lluita pel territori violat,

hi ha la lluita per nosaltres mateixos que encara volem
ser més nosaltres mateixos,

hi ha uns valors que ens volen arrabassar i que
aquests quatre homes mortvius defensen, vindiquen,
viuen,

hi ha la seva paraula democràcia que reneix aquí, amb
nosaltres sempre seguit,

hi ha el mot república just davant el seu horitzó,

hi ha el sentiment de progrés que ens ensenyen,

hi ha la justícia social que ens construeixen,

hi ha la sanitat i l’educació públiques que ens fonamenten,

hi ha la cultura i el país i la civilització, que és l’aire que
tots quatre respiren,

hi ha un home que voldria esquinçar-se la gargamella
per cantar-vos, per cantar la claror insigne de la vostra
intel·ligència, la bellesa immortal de la vostra bondat,
l’elegància subtil de la vostra civilització, cantar la
irradiació de les vostres vides que es fan vida, cantarvos
com un glosador de tan vers mestres,

i hi ha Emili Darder, Alexandre Jaume,
Antoni Mateu i Antoni Maria Ques,

mortvius,

vius ara i aquí, en
aquest temps
convuls de lluita
inacabable,

i si hi ha un sol
gram d’esperança
per a nosaltres, un
de sol, és perquè
ha nascut del seu
exemple, de la
seva dignitat.