Reducció de dèficit i extrema dreta

Manel Suárez Salvà

El president del govern Balear, José Ramon Bauzá, ha
anunciat que aquesta comunitat autònoma va tancar
l’any 2013 amb un dèficit de l’1,3 %, unes dècimes per
davall del que el govern central havia autoritzat per a
l’any passat.

He tengut l’ocasió de sentir la intervenció presidencial
encara esperant que, acompanyant el discurs d’íntima
satisfacció per allò aconseguit, la nostra primera autoritat
anunciés l’adopció d’alguna mesura encaminada
a recuperar algun dels drets que hem perdut al llarg
d’aquests anys, però no, les meves il·lusions i esperances
no han trobat cap concreción en les paraules
del president satisfet.

Em deman, idò, on hi ha l’èxit? Per a què ens ha servit
que les Illes Balears siguin “els més plus” a l’hora de
reduir el dèficit? I la veritat és que no ho sé. Bé, per ser
justs, estic ben segur que apareixeran els gurús més
gurús de l’economia (sí, aquests que no s’equivoquen
mai, perquè cap d’ells ha d’experimentar mai en les
seves carns els resultats de les seves mesures) o els
portaveus de la majoria absoluta que representa la
dreta d’aquestes illes, i ens explicaran que gràcies a
les mesures del president Bauzá, hem salvat
l’economia de casa nostra. Però, és veritat que hem
salvat l’economia…? Estic convençut que no ha estat
aixì, i explicaré les raons de la meva afirmació.

La reducció del dèficit s’ha fet a costa d’empobrir una
bona part dels ciutadans de les illes i d’incrementar la
fractura social allunyant els qui menys tenen dels qui
més posseeixen. Les classes mitjanes han vist com
minvava el seu sou i el seu poder adquisitiu. Les classes
menys afavorides s’han vist abocades a un empobriment
generalitzat i han passat a dependre de la
Caritat. Aquesta és una altra, la dreta gobernante ha
substituït el valor de la solidaritat (el valor que, a partir
dels propis ciutadans, equilibra la societat, redueix les
diferències entre ells i apropa el criteri d’igualtat) pel
de la caritat (acció que ens recorda contínuament que
la societat està fragmentada i que uns depenen de la
gràcia i el favor dels altres per poder subsistir, que no
medrar).

La reducción s’ha fet sobre l’esquena de tots els qui
hem defensat el poder igualitari de tot allò que és
públic. D’aquesta manera, els doblers públics han
aparegut a partir de retallar la despesa en transport, de
la retallada en sanitat, en educació, en beques de menjador
i de llibres o en serveis socials, entre d’altres. En
paral·lel, els ajuntaments “populars” (que no del poble)
han reduït la seva despesa social i, curiosament, també
han aplicat una reducció en els imposts, la qual cosa
afavoreix directament als qui més tenen perquè són els
qui més haurien d’aportar, i, per equilibrar el pressupost,
han incrementat les taxes.

Per cert, algú s’hauria de posar amb el tema de les
taxes perquè, per llei, la seva imposició té com objectiu
pagar el cost del servei que es dóna. Per tant, si
s’incrementa la taxa, el servei hauria de millorar. Però
no passa així, ens incrementen a tots els ciutadans el
que pagam en aquest concepte i, a la vegada, ens
disminueixen el servei (sense anar més enfora, qualsevol
persona pot revisar els conceptes que apareixen en
el seu rebut de clavegueram o neteja).

Resulta evident, per tant que aquesta reducció del
déficit, de la qual se sent tan bufó el president que no
estima les illes, està feta seguint unes clares directrius
ideològiques que, amb l’excusa de la crisi, han servit
per atacar els fonaments de l’estat del benestar, rompre
la societat, retallar les llibertats i implantar un model de
govern que ha eliminat, sense cap contemplació, els
drets adquirits al llarg de quasi quaranta anys de democràcia.

La darrera consideració és, per mi, la més preocupant.
La reducció del dèficit, les retallades, les politiques
ultraconservadores s’han imposat (ho dic bé, imposades,
no consensuades), mentint a partir del programa
electoral del partit governant, des de l’ús i abús pervers
de la majoria absoluta atacant directament, sense
escrúpols, de manera estudiada i, per tant, intencionada,
els fonaments democràtics de l’estat i és que
l’extrema dreta mai se n’havia anat d’aquest país.