Salvador Puig Antich: un homenatge obligat

David Ginard
Historiador

Els primers dies de març del 2014 tingueren lloc a
Barcelona, l’Hospitalet i Palma diversos actes públics
amb motiu del 40 aniversari de l’execució de Salvador
Puig Antich. Si a Barcelona s’efectuà una ofrena floral i
un recordatori amb participació d’antics companys de
militància, a l’Hospitalet es presentà l’espectacle
Cançons d’amor i anarquia, promogut i dirigit per Joan
Isaac. La taula rodona celebrada a Palma –organitzada
per l’Ateneu Pere Mascaró i on participaren Margalida
Bover, Dolors Marín, Miquel Rosselló, Biel Majoral i
Marisa Goñi– constituí un exemple de com és factible
combinar l’emotivitat i l’anàlisi crítica en el marc d’un
acte d’homenatge a una víctima del franquisme. A més
a més, durant aquests mesos hi han aparegut diversos
articles de premsa i ha estat editat el llibre de Josep
Panyella Salvador Puig Antich, cas obert (Angle, Barcelona
2014) que dóna a conèixer els materials del sumari
contra el jove llibertari català. Tot plegat, no hi ha dubte
que aquest quarantè aniversari ha servit per avançar en
el procés de recuperació d’un dels episodis més foscos
del final de la dictadura.

Salvador Puig Antich (1948-1974) s’introduí dins
l’activisme polític al final del decenni dels seixanta,
estimulat pels fets del Maig francès i per la mort de
l’estudiant Enrique Ruano (1969). D’acord amb una
evolució molt corrent entre els joves de la seva generació,
col·laborà inicialment amb plataformes estudiantils
de les Comissions Obreres, però aviat evolucionà cap a
posicions llibertàries i/o d’esquerra revolucionària.
D’aquesta manera, ingressà en el Movimiento Ibérico
de Liberación. En determinats mitjans periodístics s’ha
tendit a etiquetar-la com a una formació anarquista,
però en realitat els membres del MIL mesclaren plantejaments
molt diversos, des del consellisme al marxisme
ortodox, juntament amb fortes dosis llibertàries. Les
seves formes d’actuació es vinculaven principalment a
la tradició del maquis català. Cal destacar que no era
un partit ni un sindicat ni una organització política
pròpiament dita, sinó un grup d’afinitat integrat per un
escàs nombre d’activistes defensors de l’autonomia
obrera. Al marge de la seva acció armada, comptava
amb un component teòric important mitjançant l’edició
de publicacions.

Puig Antich articulà la seva col·laboració amb el MIL a
través de la branca d’agitació armada, la qual se
centrà en la pràctica d’assalts a bancs.

Els diners obtinguts en aquestes expropiacions serviren
per finançar les publicacions clandestines del grup
i donar suport als vaguistes i els aturats. De tota
manera, la deriva activista i d’agitació armada dificultà
la consolidació del grup i l’agost de 1973 s’acordà
l’autodissolució. Tanmateix, persistí l’activitat per
separat dels nuclis que integraven el MIL, fet que
culminà amb l’accidentada detenció del 25 de setembre
de 1973 en què caigué Puig Antich enmig d’un
tiroteig que acabà amb la mort d’un subinspector de la
Brigada Político Social.

Puig Antich fou jutjat en consell de guerra, condemnat
a mort i executat el 2 de març del 1974. L’episodi de
l’execució de Puig Antich commocionà l’opinió pública
catalana. Cal tenir en compte que al començament del
decenni dels setanta les execucions d’activistes
polítics havien esdevingut un fenomen aïllat (les darreres
havien tengut lloc el 1963) i que, en aquesta
ocasió, s’usà la brutal tècnica de l’agarrotament. Tot i
això, per motius diversos –entre d’altres el declivi de
l’oposició antifranquista arran de les recents detencions
d’activistes de l’Assemblea de Catalunya– la
reacció popular a l’execució fou feble, sobretot en els
moments previs.

Tanmateix, l’impacte dels fets en el cinema, la música,
la literatura i l’art del tardo-franquisme i la transició fou
molt considerable. Com a exemple, podem assenyalar
que Tàpies hi dedicà un quadre; Els Joglars estrenaren
l’obra de teatre La Torna; Joan Isaac composà la
cançò A Margalida (dedicada a la companya de Puig
Antich, la mallorquina Margalida Bover) i Lluís Llach
I si canto trist.

La popularització d’aquest episodi, però, assolí un salt
molt significatiu arran de la realització de la pel.lícula
Salvador, dirigida el 2006 per Manuel Huerga. Tanmateix,
el film va ser objecte d’una intensa polèmica
entorn del seu grau de rigor històric. En particular, les
crítiques procediren de sectors pròxim a antics
militants del MIL i se centraren en qüestions com la
mercantilització, frivolització i dulcificació del personatge,
l’ambientació vinculada als aspectes més
lúdics de la Barcelona dels setanta, o l’exclusió d’A
Margalida de la banda sonora.