He mirat aquesta terra
Rosa Carreras
Hem sentit molt sovint que els primers anys de vida són
fonamentals per al desenvolupament emocional,
intel·lectual i psico-motriu dels infants. El que no s’ha
reflexionat en veu alta tantes vegades, és la repercussió
cultural que tindria una autèntica i sincera cura de les
necessitats reals d’aquests nostres infants. Com ens
hauríem d’organitzar les comunitats per afavorir una
criança molt més respectuosa amb la naturalesa, al cap
i a la fi, naturalesa mamífera, de l’ésser humà. Quin seria
el paper de les mares, sense tabús, amb un protagonisme
recuperat, i el dels pares, i com hauria de propiciar i
respectar l’entorn social aquesta criança decisiva.
Em sorprèn com podem conviure amb crueltats i
acceptar-les com a normals. I com solem desconnectar
les condicions amb les que criam els infants a la nostra
cultura de les patologies socials que patim, desfent-nos
així de la responsabilitat que ens pertoca com a famílies
i com a tribu. Haurem de despertar d’una vegada per
detectar quan es planten les llavors dolentes i entendre
que els corruptes, els violents i els submisos n’aprenen,
talment com aquells que són honestos, creatius i solidaris.
Haurem de fer autocrítica i analitzar si els estem
donant, als nadons per començar i després als fillets i les
filletes, el present generós, el temps de qualitat... del que
en depèn un futur just a una terra en pau per a tots.
Però molt malament comencem mentre seguim separant
els nadons de les seves mares i banalitzant les
repercussions emocionals, a banda i banda, d’aquesta
transgressió natural en nom, per exemple, de
l’economia, justificant així que les condicions laborals
d’aquest país obliguin les dones a tornar a la feina tan
prest, que les seves criatures són incapaces de tenir
autonomia perquè encara no s’aguanten ni assegudes
(aquesta és una fita que es sol conquerir a partir dels
cinc mesos, poca estona al dia i amb l’ajuda d’uns
coixins). Podem exigir tanta millora en aquest sentit.
Tenim tants de motius per proposar una revolta materna!
Les incoherències són greus i no afecten només
l’Administració o el sistema laboral, sinó que estan
arrelades a les nostres profunditats culturals.
Quantes persones no es sorprenen en veure mamar un
fillet de dos anys i s’atreveixen a fer judicis de valor,
mentre que a la vegada els experts, entre ells la OMS.
Recomanen a totes les guies i llibres de lactància exclusivitats
durant els sis primers mesos de vida i una
durada de com a mínim dos anys, essent una de les
consignes que les comares donen a les famílies durant
les classes pre-part.
L’inspirador Michel Odent, el doctor que va fundar la
Primal Health Research Centre de Londres i va ser el
primer en introduir als anys setanta les piscines a les
sales de part dels hospitals, entre altres coses va
promoure la iniciació a la lactància durant aquella hora
màgicament química de segregació intensa d’hormones,
sobretot l’oxitocina, que segueix al naixement. Odent,
com a bon científic és un absolut defensor de la naturalesa
del mamífer humà, i s’atreveix a fer preguntes i plantejaments
tan radicals que fan trontollar alguns dels
nostres pilars més consolidats. Posant de manifest, per
exemple, que a les comunitats polígames, la relació dels
nadons amb les seves mares es veu molt menys interferida
que a les societats monògames, de manera que es
satisfan molt més i millor les seves necessitats.
Partint de la idea que els nivells hormonals que una
població presenta de mitjana modelen les característiques
del medi cultural, proposa el seu estudi com a via
d’investigació sociològica i antropològica, i mostra així la
fragilitat del comportament quan l’entenem des dels
efectes que tenen determinades hormones. La idea de
fons és la necessitat de no separar el component biològic
del component cultural.
Es demana com són les societats en les que les dones
estan “impregnades” de prolactina, que és l’hormona
indispensable per a la producció de llet, durant la major
part de la seva vida fèrtil. I al revés, quines característiques
tindrà el medi cultural d’una comunitat on hi manca
aquest alt índex de prolactina de mitjana, perquè es
tenen com a molt dos fills i la lactància materna no es sol
allargar més dels sis mesos per fill.
Es sap que la prolactina empeny els animals a fer els
nius i provoca comportament d’agressivitat de defensa.
En les mares lactants, redueix la libido i tendeix a provocar
comportaments de submissió, subordinació i en certa
mesura, d’ansietat. Açò que en un principi sembla
pejoratiu té valuosos avantatges per a la supervivència
de l’espècie humana, ja que la mare que alleta el nadó,
en el seu equilibri hormonal està totalment pendent i
disponible davant la demanda del bebè, fins al punt que
mentre dorm, està també alerta.
És fàcil lligar l’abundància d’estímuls eròtics i la tirania
d’aquests estímuls de la nostra cultura actual, amb la
manca de l’hormona de la nidificació. Una societat
ocupada en satisfer i promoure el desig sexual difícilment
es subordinarà a les necessitats reals, de naturalesa
mamífera del nadó. Amb totes les conseqüències
imaginables.