El que s’aprèn en una hora...o la privatització que pretén la LOMCE

Helena Inglada i Cristina Conti
Mares i membres de Junta Directiva de FAPA Mallorca

El novembre de 2013, a les “Jornades Lomce” organitzades per la Plataforma Crida, assistírem a la conferència d’Antoni Verger “La LOMCE i les múltiples cares de la privatització educativa”. Aclaridora. Ens va obrir els ulls de cop. Després d’anar centre a centre com a representants de FAPA Mallorca a parlar de LOMCE, vérem la part més obscura del que realment significa la privatització de l’educació.

Per posar una mica d’ordre, primer hem de pensar que parlem d’una llei “conservadora”. Si, conservadora, però no massa, ja que les idees neoliberals apareixen en els principis d’autonomia de centres i a la seva diferenciació… primera evidència que no havíem tingut en compte.

Que és centralitzadora ja ho teníem clar: s’imposa, ataca llengües no comunes a tot l’estat, recentralitza continguts, ens retorna a les revàlides i abraça la religió… catòlica.

I aquí és quan començarem a ser conscients del que hi ha de veres darrere, quan ens formulà la qüestió “I com es privatitza l’educació?”. En aquell moment la nostra resposta no anava molt més enllà de dir que es privatitza concertant centres. Ens faltava massa informació. Els conceptes començaren a prendre forma i coneguérem més factors: les àrees de governança educativa: la propietat del centre, la regulació, l’origen de la provisió, el finançament i l’organització escolar.

Una pausa per dir-nos que ”fa 15 anys que no es construeix cap universitat pública, però al mateix temps se n’han obert 16 de privades”. Inquietant, no?
Si les Administracions Públiques amb la LOMCE per planificar la seva oferta han de tenir en comte la demanda social, i l’Administració es preocupa de fomentar el rebuig a l’escola pública -com vivim a la nostra Comunitat, ja tenim un exemple d’empenta cap a la privatització. La LOMCE ha legitimat els concerts a escoles que segreguen per gènere, ha ampliat la durada dels concerts i aquests seran renovats automàticament. Tot va cap a afavorir l’entrada del sector privat amb més força dins un àmbit majoritàriament i fins a cert punt necessàriament públic.

I quines conseqüències pot dur això? Ens trobem amb països on han externalitzat serveis com ara suport educatiu, avaluació, programes destinats a alumnes de “baix rendiment”, fins i tot la tasca d’inspecció o serveis informàtics. Hi ha escoles que estan esponsoritzades per una empresa. S’externalitza la formació dels docents o directament es traspassa la gestió del centre a entitats privades donant lloc a les “escoles xàrter”. A aquesta part de privatització se l’anomena exògena. A què, ara ja no la veiem tan llunyana?

Seguidament parlarem de la privatització endògena, aquella on els canvis tenen el seu inici dins el mateix centre. Es basa en un model de direcció /gerència que emparat en una lectura esbiaixada de l’autonomia de centre, ofereix incentius a projectes específics i diferenciats, defensa la professionalització de la direcció i transforma el consell escolar en un òrgan al qual sols s’hi va a informar, no a exercir-hi la democràcia que ha de ser innegociable a qualsevol espai social.

Avaluar centres, centralitzar proves sense tenir en compte els entorns socioculturals de l’alumnat, publicar els resultats mitjançant rànquings... dades “objectives” que “ajuden” els pares a triar centre. Tots voldran l’escola millor situada al rànquing pels seus fills... qui ho dubta?

Els postulats del Sr. Milton Friedman, tot un referent en educació neoliberal: el sistema públic no és bo... el “client” no té poder. Cal donar els diners a les famílies i que elles facin el que trobin. Llibertat d’elecció. Aquest terme també ens és molt familiar a la nostra Comunitat Autònoma.

El camí seria aquest. Primer crear una regulació que afavoreixi la lliure elecció. Les famílies faran la tria. Els centres competiran per ser els triats i d’aquesta competència sorgirà la desitjada eficiència a les escoles i millorarà la qualitat. Això ho demostraran sistemes d’avaluació externa. Aquestes avaluacions mostraran els centres candidats a obtenir incentius per programes de millora, que novament els situaran millor dins la competència entre centres. Hi haurà un concurs públic per a contractar escoles privades, i aquest concurs tindrà en compte els sistemes d’avaluació, del qual sorgiran els informes damunt qualitat escolar que són els que tindran de referència les famílies per fer la tria d’escola.

Suposam que a aquestes altures ja tenim tots clar que els pares estan convençuts que són ells qui trien l’escola, però el que no saben és que en la majoria dels casos és l’escola qui tria a l’alumnat.

Als centres es produeixen molts de canvis. Els continguts que s’imparteixen s’estandarditzen. Molts de docents formen als alumnes per superar un examen (revàlides), els millors docents es concentren als cursos on hi ha proves estatals. Aquest tipus d’aprenentatge, fa que minvi el pensament crític i autònom. Els extrems s’ignoren, es treballa per a les mitjanes. Els centres educatius ja no cooperen ni comparteixen programes i pràctiques d’èxit entre si, ara són competidors.

I tot això per no tenir ni un sol informe que digui que la millora de l’aprenentatge baix aquest sistema és significativa. Per contra, el model condueix a segregar alumnat a les escoles per raó de raça, per raons socio-econòmiques o per les capacitats del mateix alumne. Es perd l’efecte company, aquell en el qual uns estiren dels altres i ajuden col•laborant i cooperant a l’èxit del grup i lògicament al de l’individu.

Les empreses que s’interessen per l’educació, ho veuen des d’un punt de vista merament econòmic, volen beneficis i prou. Penseu que a una empresa li tremolarà el pols si el resultat del compte de resultats no és l’esperat i mantindrà l’escola oberta? No creiem que els sàpiga gaire greu tancar i deixar als alumnes desemparats. Nosaltres no volem que s’enriqueixin damunt l’educació dels nostres fills i filles, ni haver de patir les conseqüències d’un resultat no satisfactori empresarialment parlant.

Per reblar el clau i posar-li cara al fet teòric, n’Antoni ens va il•lustrar amb l’experiència a Santiago de Xile. Una per una s’havien anat seguint les passes proposades per Friedman. I el resultat era un mapa de la ciutat, on apareixien en distints colors les escoles de primera, de segona i de tercera. La distribució no era en absolut homogènia. Les escoles “bones” es localitzaven als barris “bons”. El primer anell de perifèria tenia el gruix de les escoles “mitjanetes”. I als ravals, barris marginals i perifèria hi havia les escoles “dolentes”. Les dels darrers llocs del rànquing. Escoles que a priori no hi voldria anar ningú, però on hi ha alumnes: els infants que no poden triar i que les escoles “bones” no volen tenir. El context socioeconòmic és clarament determinant en aquest mapa. L’equitat que l’escola ha de garantir als infants feta miques. La igualtat d’oportunitats que la societat ha d’oferir als nins, on està? Si els poders públics no vetllen més per un valor molt més important que l’excel•lència acadèmica que és la excel•lència en humanitat, malament anem.

Definitivament, gràcies a qui viatjà fins a Palma per explicar-nos el que ens ve damunt. Una hora molt ben aprofitada, que ens va ajudar a prendre més consciència del problema i a seguir treballant per què, sens dubte, aquest no és el model que volem. I ara, la tasca segueix essent que la societat ho entengui.