La coronació: per què ara?

De forma sobtada. Obligant les Corts a improvisar
una absurda Llei de Successió que tan sols diu que el
rei abdica. Fent Rajoy de pregoner solemne, el que
equival a dir mala premonició per qualsevol cosa que
es vulgui solemnitzar. Una decisió “presa pel rei en el
mes de gener”... sembla més una excusa de mal pagador, que diríem per les nostres terres...

I immediatament un soroll escandalós de tots els
mitjans de comunicació estatals, parlant de les
excel·lències i de la preparació del nou rei. Una embafada “d’informació” que va avorrir fins i tot als que
veien amb simpatia a Felip VI. Diu el refrany castellà
“Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”.
Els mitjans de comunicació sembla que l’oblidaren.
L’excés de propaganda a vegades té uns efectes
contradictoris amb la finalitat que es pretén.

El PP enfoca la successió com si ells fossin els notaris
d’un contracte privat signat entre un pare i el seu fill. El
més normal del món. Per això li preparen un discurs
de coronació, tal com li haguessin fet llegir al seu pare.
Normalitat absoluta. Tot va bé perquè ja començam a
sortir de la crisi, gràcies a la seva bona gestió.

José Luis Cebrián, des d’EL PAIS, critica durament als
redactors del discurs del rei. Demana més compromís,
més empenta, que les reformes urgents es comencin
a posar en marxa. Fins i tot el discurs d’abdicació era
més agosarat
.

Reformes urgents, regeneració democràtica, noves
generacions que han d’assolir noves responsabilitats,
combat a la corrupció, oblit dels més necessitats i
afectats per la crisi...Que no anava tot bé?

Sembla que els resultats de les eleccions europees
han accelerat les pors d’una part de l’oligarquia espanyola. Les que no menyspreen el repte de la consulta
sobiranista de novembre a Catalunya. Les que veuen
la davallada espectacular del bipartidisme i s’espanten
amb la versió oficial del PP de què “ells han guanyat”.
Que el PSOE no té líder ni la gent el veu com alternativa. Que l’esquerra republicana estatal i les esquerres
nacionals sobiranistes i republicanes també pugen.
Que surt un fenomen polític nou com PODEMOS, que
indica que la temperatura de cabreig de la ciutadania
està pujant i que pot vessar el tassó del conformisme
institucional.

Aquesta oligarquia pensa que cal canviar qualque
cosa, per poder seguir comandant igual. I sembla que
s’enfronta a l’altra oligarquia, la tradicional, la de
sempre, la que creu que amb l’exèrcit i la policia tot
s’arregla. Que s’arriba a creure que la realitat
“mil·lenària” d’Espanya és indestructible. Sembla que
reproduíssim els debats de 1898, sobre el regeneracionisme espanyol. Va passar després de les pèrdues
de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Ara parlam de les
reclamacions al dret a decidir de Catalunya i Euskadi.
La intransigència en no voler fer cessions va dur
llavors al desastre.

Ha forçat aquest sector de l’oligarquia més lúcida
l’abdicació de Joan Carles? Aposta pel seu successor
com el vèrtex d’una nova operació semblant a la
transició del franquisme? Ja veurem el que passa els
pròxims mesos. El que obliden aquestes lluites palatines d’uns i dels altres, és que hi ha la ciutadania que
també vol decidir, que hi ha la sobirania que també
volen exercir els pobles. I aquesta és l’única opció
guanyadora i amb futur. Respectar-ho és l’única base
per avançar realment en el diàleg. La resta, són vuits i
nous i cartes que no lliguen.