La llei agrària, un debat urgent

Mateu Morro Marcé

La Llei Agrària pretén adoptar mesures que potenciïn el sector primari. Vol cobrir el buit provocat per la inexistència, des del començament de l’autonomia, de normatives d’impuls agrari. Aquest forat legislatiu es relaciona amb l’absència d’una política agrària balear que, en el marc de les pròpies competències, hagi donat suport a la pagesia. La inacció autonòmica ha estat ocupada per mesures comunitàries i estatals, i es podria pensar que amb això ja n’hi ha prou, però no és així, i menys quan hi ha fets tan específics com la insularitat. El balanç d’aquests trenta anys d’autonomia i d’ UE és d’un rotund fracàs i du a dubtar de les possibilitats de supervivència, en aquestes condicions, d’un sector primari consistent.

Les estadístiques, i l’observació directa, indiquen que l’agricultura balear comparteix amb la resta de l’estat un retrocés en producció, en actius ocupats, en superfície conrada i en grau de suficiència alimentària. El que crida l’atenció, però, és l’existència d’un important diferencial en negatiu que mostra un grau de destrucció de l’economia agrària molt més fort que a altres territoris.

Mentre que el PIB balear en el període 2000-2010 va augmentar un 15,4 %, el PIB agrari balear va caure un 17,7 % (la mitjana estatal sols va caure un 2,8 %). La renda agrària balear en aquest període va caure un 40,1 % mentre que la mitjana estatal va créixer un 8%. Entre el 1999 i el 2009 han desaparegut 9.000 explotacions agràries balears (el 45,68%) i la superfície agrària útil ha perdut 40.000 ha (el 21,8%). La productivitat per ocupat agrari balear és ínfima: 6.114 € per UTA (Unitat de Treball Agrari), front a la mitjana estatal de 25.160 €/UTA i el mateix passa a la indústria agroalimentària: 29.500 € per ocupat a les balears front a 53.000 € de mitjana estatal. [1]

Explicar la divergència dels indicadors agraris balears amb els de la resta de l’estat sols és possible si es consideren els determinants físics i econòmics: la insularitat i el model econòmic basat en el turisme i la construcció. El desmantellament neoliberal del sistema de regulació de preus i mercats, sense assegurar la igualtat de condicions competitives per als productors insulars, és el principal fet que explica l’esfondrament del nostre sector primari. I si no hi ha mesures compensatòries és per la mateixa raó que no hi ha polítiques agràries: la deserció dels governants balears en la defensa de la pròpia pagesia. La liquidació de la conselleria d’agricultura, la passada legislatura, és una mostra de la transversalitat de la renúncia.

En aquest escenari la Llei Agrària no pot ser desqualificada de bones a primeres sense una mínima anàlisi. Tracta coses que havien estat oblidades, com és el cas de l’ús dels fems en fertilització, la gestió dels residus o la disponibilitat d’aigua per als pagesos. Altres temes, com el cooperativisme o el foment de l’agricultura ecològica, passen sense pena ni glòria, mentre que els cavalls hi tenen un tractament privilegiat. Però el bessó és en els usos permesos en sòl rústic, on es recull el que havia fixat el Decret 147/2002 i se li dóna més força jurídica, reafirmant que la transformació i comercialització directa són activitats complementàries de les explotacions i, per tant, permeses en rústic, alliberant-les del requisit de parcel•la mínima. La llei eixampla el nombre d’explotacions agràries beneficiàries, creant la categoria d’explotació preferent al costat de la d’explotació prioritària, i amplia també les activitats complementàries, en algun cas de manera discutible (agroeqüestre, agroteràpia natural...).

Les activitats complementàries es condicionen a què estiguin ubicades en explotacions pageses i que siguin una aportació a les rendes agràries, que en el cas dels pagesos professionals han de representar com a mínim el 50 % de la renda total. Des d’un punt de mira pagès i de preservació del sòl agrari això no és objectable, ja que és impensable ubicar moltes activitats complementàries fora de l’espai físic de les explotacions i, tampoc, no es preservarà l’activitat pagesa sense fomentar activitats amb valor afegit, sense les quals sovint no és possible la supervivència de les explotacions.

Ens restarà el dubte de si la norma serà burlada per promoure activitats edificatòries poc relacionades amb la pagesia. El perill és real, però més greu és el fet que tot el sòl rústic sigui edificable amb finalitats residencials. Les bufetades al paisatge agrari vendran més de les intrusions residencials i de l’abandonament de l’activitat pagesa que no de les iniciatives per reviscolar el camp.