Les eleccions europees com a símptoma

Joan Amer i Fernàndez
Sociòleg

Les eleccions europees han precipitat el final del cicle polític del Rei i de Rubalcaba. Déu n’hi dó per unes eleccions que encara es consideren de segon ordre (tot i que no ho són). S’ha dit que han estat unes eleccions decisives, al nivell de les eleccions de 1982 i l’entrada de Felipe González. No ens atreviríem a afirmar tant, en qualsevol cas, és cert que són un símptoma d’un canvi d’etapa. Un canvi d’etapa que comença amb un nou monarca exprés i un declivi del bipartidisme (declivi que caldrà certificar en el cicle electoral de l’any que ve, on tenim eleccions municipals, autonòmiques i estatals).

I a ca nostra? A les Balears la dinàmica estatal ha estat predominant, amb gairebé els mateixos percentatges de descens dels dos partits grans. En conjunt, l’espai a l’esquerra del PSOE experimenta un gran creixement, però amb matisos. L’esquerra alternativa nova (Podemos) i clàssica (Esquerra Unida) creixen de manera important, mentre que Esquerra treu un percentatge semblant al del PSM en aquest tipus de convocatòries.Si bé també és cert que el vot de l’esquerra alternativa acostuma a ser fluctuant, mentre que el vot sobiranista està una mica més estabilitzat. En conjunt, allò original i novedós d’aquestes eleccions és el fenomen de Podemos: les diferents anàlisis van des de considerar-ho una fabricació mediàtica madrilenya a identificar-ho com una consolidació i expressió electoral del moviment 15M. Un estudi demoscòpic encarregat pel diari El País assenyala que el perfil electoral del votant d’aquesta nova força política va més enllà de la generació més jove i també ha calat entre la generació de 35 a 54 anys.

La meva diagnosi és que han esdevingut una cruïlla on s’han trobat votants desencantats, nous votants i votants tradicionalment despolititzats recentment polititzats, conjuntament també amb gent d’organitzacions a l’esquerra d’Esquerra Unida i col•lectius vinculats al moviment dels indignats. Enmig d’aquestes anàlisis hi voldria incorporar l’encertat diagnòstic del professor de Filosofia Política Joaquín Valdivielso: cal visualitzar també la vessant d’experimentació de laboratori acadèmic que és el fenomen Pablo Iglesias. A més de la intel•ligència i capacitat de comunicació d’aquest nou líder, a darrera hi ha un equip d’experts en comunicació política de la Universidad Complutense, amb experiència en assessorament als governs de l’esquerra llatinoamericana.

Per últim, al meu entendre, els missatges d’aquestes eleccions per a l’espai MÉS són principalment tres: major democràcia horitzontal, reforçar el discurs social i major visualització dels líders. Primer, cal incorporar de manera efectiva les formes de democràcia horitzontal, en la línia de la seva darrera assemblea celebrada. L’impacte polític i simbòlic de Podemos ha posat aquestes formes horitzontals més que mai en primera línia. Segon, cal reforçar el discurs social, una vegada el discurs nacional ja queda completat amb escreix amb la incorporació d’Esquerra. És important subratllar i continuar treballant en la vessant social de MÉS en un context de crisi econòmica, de necessitats socials urgents, tot tenint en compte les prioritats de les persones i la realitat demogràfica de les Illes Balears. I, tercer i últim, el fenomen del líder de Podemos ha subratllat la importància de la visualització i identificació dels candidats.