Passen coses (panorama postelectoral)

Antoni Alorda

La precipitació i densitat dels esdeveniments remouen la placidesa d’un panorama polític que, confiat en la seva inexpugnabilitat, vivia indiferent al bull social.

Res sorgeix del no-res. Les eleccions europees anuncien un nou mapa polític, però no neix per generació espontània. Ho sabem, hi érem quan passava. La reacció popular a la successió del Cap d’Estat (per via hereditària masclista) no ha estat disneyniana i ens serveix com a pulsòmetre del canvi significatiu en l’imaginari i els sentiments polítics, amb profundes implicacions simbòliques. I, tanmateix, sorprèn la contundència com es confirma aquesta transformació.

Encara ara, el sentir majoritari deu seguir essent que, al cap i a la fi, no passarà res. Però hi ha dubtes. I només això ja és nou, i fecund, perquè la possibilitat estimula els canvis, i hi ha un moment en què, resistir-s’hi, les excita encara més (com sentències incomprensibles sobre incompatibilitats). Solem oblidar que la història n’és plena de moments que passen coses (per bé i per mal, i amb mescles diverses).

Al polvorí social de la desesperació de tantes famílies, s’hi suma una sensació àmpliament estesa, lúcida, que el sistema viu amb indiferència el seu neguit, com si fos un mal necessari, o, encara més perversament, que la precarietat i la manca de perspectives és deliberadament perseguida, un objectiu per a una nova escalada de cobdícia sense ànima. Aquí, l’actitud arrogant dels hotelers hi fa la seva contribució. Mentrestant, el descontentament s’esforça en fer-se propositiu, desacomplexadament propositiu, amb propostes congruents al moment, contemporànies, engrescadores (potser no totes igualment realitzables).


El càstig sobre els dos partits dinàstics (una descripció que torna resultar rigorosament escaient) ha estat sever. PP i PSOE no han volgut promoure ni una petita revolució tàctica, gatopardista, perquè tot segueixi igual, resultat: no repleguen, junts, ni el 50% del vot. És històric. El PP, vencedor, se situa per davall el 30% de votants (10% de l’electorat), perdent un terç de vots. Només a Bauzá se li podia ocórrer sortir el dia després a reivindicar majories absolutes; un paradigma, a curt termini, esmicolat.

A un any vista no hi ha temps de replegar els trossos. No ho redreçarà Bauzá. I el pèndol no durà al PSOE. Potser fins i tot s’inicia un nou cicle, amb renovació de protagonistes, tot i que, tard o d’hora, és més que probable el retorn a un bipartidisme hegemònic. Mentrestant, però, el panorama és obert, heurístic. Amb interrogants, certament: sobre el PI i UpyD, per exemple, i com poden afectar a la continuïtat del PP. O sobre enteses “d’Estat” PP-PSOE: No oblidem Catalunya i l’empenta electoral que ha rebut l’independentisme, liderat per ERC, un órdago polític de primer ordre (al meu parer, menystenim el terratrèmol que comportarà sobre el paràmetres de la política mallorquina).

Podemos ha estat la revelació electoral. Fa estona que notàvem la recerca d’un instrument per canalitzar un missatge, fins i tot (això no fa tant) per dur-lo a les institucions; i que hi havia resistències a assignar aquest paper a IU que, en tot cas, en recolliria una part. Dubtàvem si l’ona se fragmentaria en mil bocins o si seguiria, aquesta vegada inquieta i mal-a-pler, instal·lada en l’abstenció... Podemos hi ha connectat, per encerts propis, indiscutiblement, i per un oportuníssim suport mediàtic. La seva irrupció és poderosa i els posa en disposició d’hegemonitzar aquest estat d’ànim social, que encara pot créixer molt sobre PSOE i IU (i sobre d’altres...). Les enquestes electorals confirmen aquesta premonició, que molts sentírem el mateix dia de conèixer els resultats europeus.

És un misteri si Podemos sabrà gestionar l’enorme il·lusió que ha generat, o si implosionarà entre els “no-era-això”, les vanitats, el cainisme i la impaciència. D’això depenen bona part de les expectatives d’IU, que també va obtenir un molt bon resultat, però amenaçat des del primer dia per l’ona expansiva de Podemos.

Es fa difícil calibrar la traducció electoral a nivell municipal i autonòmic, on la implantació territorial, la credibilitat personal, i altres, modulen altres factors. MÉS hi té bases molt rellevants, i, tot i haver eludit una avaluació en aquestes eleccions, ningú qüestiona que també és una oferta atractiva en aquest nou clima social. MÉS no es va presentar a les europees, atesa la (lamentable) divisió de l’espai ALE-Verds en diverses candidatures, especialment Esquerra pel Dret a Decidir i Primavera Europea. Prendre posició com a MÉS tenia greus contraindicacions, així que es va optar pel suport extern, malgrat unes possibilitats electorals notables.

Som del parer, ben minoritari, que calia que els partits integrants de MÉS fessin gala obertament, festivament, de la seva pluralitat, i s’havien d’haver presentat per separat, negant cap mena de fractura, i contribuint, més activament, a canalitzar l’expressió popular delerosa d’enviar missatges aquest dia. El PSM hagués empès (i contribuït a una lectura diferent) dels resultats d’Esquerra, que són molt bons en aquest context, i, a l’ensems, crec que seria clarificador (honest), i estabilitzador per a MÉS, la combinació feliç d’un PSM-PSM, expressió inequívoca del nacionalisme progressista, i un PSM partícip destacat, i que s’auto-dilueix, en la gestació de MÉS; mentre que IV hagués pogut concórrer amb alguna de les Iniciatives (certament la seva divisió en vàries candidatures no va facilitar la meva posició). En tot cas, i malgrat que confio que la decisió de no presentar-se no es repeteixi en el futur, hem de convenir que no ha tengut cap efecte nociu sobre el potencial de MÉS, que segueix intacte, a l’alça i sumant suports.

L’espai de MÉS, Podemos i IU és gran, superior al vot del PP en aquestes eleccions!, amb interseccions tan importants que potser fan difícil justificar tres candidatures (amb l’amenaça d’haver de superar un tall, antidemocràtic, del 5%). Com gairebé sempre, pugnen dues exigències, contràries i indefugibles: la necessitat d’enteses per facilitar l’alternativa, i la necessitat de mantenir les propostes diferenciades que donen sentit a un projecte, la seva ratio essendi, amb el clavatge decisiu del sobiranisme i la identitat.

I encara un altre condicionant, avui, al meu parer, determinant: la necessitat d’apoderar les bases, sense que una candidatura pugui limitar-se a un acord de cúpules de partits (tret, potser, si és una pura join venture per tàctica electoral i així s’explica clarament). En tot cas, no és tan important arribar al punt de fer servir un eslògan resultón: “junts, Podem Més”; com participar i contribuir a un clima propens als acords entre les diverses forces progressistes i confirmar les expectatives amb resultats, no només resultats electorals, sinó, sobretot, els resultats de fer efectives les polítiques anhelades.

MÉS és l’actor més potent hores d’ara per trencar el bipartidisme. Fins on pot créixer? E chi lo sa?