Una monarquia obsoleta per a un model d’Estat obsolet

Miquel Gallardo
Politòleg

Som nascut un any després de l’aprovació del Referèndum Constitucional de l’any 1978. El model polític que llavors es va instaurar encara és vigent i, si no fos per les pressions que es fan, tant des de Catalunya com des de les forces d’esquerres, no es parlaria de possibles reformes. Form part d’una immensa majoria que no ha votat aquest model d’Estat. Només una quarta part de la ciutadania que avui té dret a vot va votar afirmativament l’any 78 la Constitució Espanyola que incloïa el model de monarquia parlamentària1.

Aquest fet, per si sol, no seria motiu per fer una consulta entre la ciutadania, com no ho és tampoc en la majoria de democràcies consolidades del món occidental. Però en el nostre cas hi ha diversos factors que cal tenir en compte. El pacte constitucional per passar del franquisme al model de monarquia parlamentària que tenim avui es va aconseguir fer enmig d’una forta polarització social entre partidaris del franquisme i demòcrates convençuts. A més, diversos grups armats enterbolien el debat polític amb els seus atemptats.

L’objectiu d’aquest article no és discutir la idoneïtat o no del pacte a què es va arribar en aquell moment per establir el model d’Estat que ens regeix encara avui en dia. Només vull constatar que actualment hi ha un canvi social i demogràfic suficientment gran com perquè sigui necessari replantejar-se el model d’Estat.

Han passat 36 anys i els poders fàctics de l’Estat, representats en el PP i el PSOE, segueixen entestats en perpetuar el sistema polític actual. L’abdicació del monarca i la successió hereditària pròpia dels temps medievals que hem viscut aquest mes ha tornat a posar damunt la taula la necessitat de posar en mans de la ciutadania el dret a decidir. Dret a decidir qui ha de ser el cap d’Estat, a decidir si volem seguir formant part d’aquest Estat cada dia més centralitzat i uniformitzador i també a decidir si volem seguir mantenint les desigualtats que permet i fomenta el model econòmic actual, avalat per la Constitució Espanyola i per la reforma que els dos partits grans varen fer-ne de l’article 135, on equiparaven el concepte d’estabilitat pressupostària a la resta de drets constitucionals.

El debat important, per tant, no és el de la successió, ni el que hi ha entre republicans i monàrquics. Ni el de si en Felip VI està preparat o no. El model d’Estat és important, però no és el bessó de la qüestió qui és i com s’escull el cap d’Estat. El debat real ha de ser entre demòcrates i partidaris de l’status quo. Entre els qui en nom d’una suposada estabilitat neguen la pluralitat i volen perpetuar un model d’elits i els qui en nom de la democràcia creim que és la ciutadania qui té dret a decidir sobre els aspectes fonamentals que ens afecten. Entre els qui volen urnes amb xecs en blanc cada 4 anys i els qui volem decidir entre tots i totes moltes de les coses que ens afecten.

En una societat lliure, formada i preparada com se suposa que és la nostra, no hauríem de tenir por a plantejar debats d’aquesta mena i decidir a través de votacions deliberatives quin model preferim. Ara bé, si a les properes eleccions no hi ha un resultat electoral que signifiqui la fi de l’hegemonia del PP i PSOE com a garants de l’immobilisme, voldrà dir que, o bé estam davant un sistema favorable als interessos particulars d’una part substancial de la societat molt més gran del que suposam, o bé que no tenim la societat lliure, formada i preparada per a apoderar-se que se suposa que hauríem de tenir.

Ja vos avanç que queda molta feina per fer i insistir perquè n’hi ha molts que encara no perceben que vivim en un sistema obsolet.