‘Cas Nóos’, segona part

Marisa Goñi
Periodista

El ’cas Nóos’ entra en una nova fase, allunyada ja dels
dominis del jutge José Castro que va mantenir la imputació
de la infanta Cristina per delictes fiscals i blanqueig
de capitals en l’acte de tancament de la instrucció
del juny passat. El focus mediàtic es trasllada aquesta
tardor a la secció segona de l’Audiència de Palma, on
tres magistrats -Diego Gómez Reino, Mónica de la
Serna i Juan Jiménez resoldran els recursos presentats
i decidiran quins imputats de la llista de Castro
s’asseuran definitivament en el banc dels acusats del
futur judici. Entre els inclosos, els Ducs sense Rambla i
residència a Suïssa i l’ex-president Matas, pres a Segòvia.

Sense estar en aquest llistat, Nóos li ha costat el tron a
Juan Carlos I, més perillós passant la corona extractiva
que caçant elefants en companyia de l’altra del
moment. La investigació, i sobretot els correus electrònics
aportats, han deixat al descobert una manera de
regnar, on s’exercia la influència per aconseguir
contractes, negocis, llocs directius ... tot el que fes olor
de diners. Una pudor que, a més d’altres decadències,
exigia un tallafocs extrem anomenat abdicació, amb
aforament exprés inclòs. Urdangarín va cometre l’error
de no camuflar la seva presència en el mannà del
Institut Noos, error que va tractar de redreçar el seu
sogre, enviant-li un dels seus assessors, Manuel
Romero, comte de Fontao. Així va néixer el tercer dels
xiringuitos altruistes, la Fundació Cultura, Esport i
Integració Social, on el handbolista va seguir operant
parapetat a la Junta de Patrons. Segons un correu
aportat a la investigació, Urdangarín va demanar al seu
cunyat Felipe que rebés a Moscou, on era per una
viatge oficial, al testaferro català que va posar els diners
inicials. Per a què? No s’ha arribat a demanar.

El ’modus operandi’ de Nóos no aporta grans novetats
a l’enginyeria de l’espoli. Sota aparença altruista es
contracta amb administracions corruptes que lliuren
sense concurrència ni control cabals públics per a
esdeveniments vacus o encàrrecs sense contingut o
interès, desviant després bona part dels fons mitjançant
mercantils fantasma, participades pels mateixos líders
de la fundació: Urdangarín i el seu ex soci Diego
Torres, a més de les seves respectives esposes. Una
treballava a les oficines, l’altra era vocal i sortia en
fulletons de captació, que encara hi ha classes.

Jaume Matas, Francisco Camps i Alberto Ruiz Gallardón
varen sucumbir lliurant més de sis milions d’euros
als Fòrum Illes Balears, els València Summit i encàrrecs
per Madrid 16, però només el primer ha resultat
imputat. Al valencià el va salvar el Tribunal Superior de
Justícia de la seva comunitat i al madrileny, avui ministre
de Justícia, ni se l’ha gratat. També van captar
importants quantitats en grans companyies privades
que res reclamen.

Com res queda d’aquella amistat professional forjada
en la dura soledat del combat a la corrupció a les
Balears entre Castro i Horrach, trencada per les seves
discrepàncies en la imputació de la infanta. Sense
dubte, el capítol més trist. El jutge es presenta amb
l’únic aval de l’acusació popular davant el mateix tribunal
que li va ordenar investigar els delictes fiscals i el
blanqueig de capitals en el comportament de Cristina
de Borbó, després de descartar una imputació més
àmplia per dos vots contra un. El fiscal, acompanyat per
l’Agència Tributària i l’Advocacia de l’Estat, insisteix en
la tesi del desconeixement de la trama per part de la
germana del Rei a qui , no obstant això, reclamarà
responsabilitat civil per haver gaudit dels beneficis d’un
negoci il·lícit que va arribar a allotjar en el seu propi
domicili.

Després de la resolució de l’Audiència sobre la composició
de la banqueta, les parts presentaran els seus
escrits de qualificació provisional al jutjat on assenyalaran
les penes que demanen per a cada acusat. Arribarà
el judici i els recursos al Suprem. Però digui el digui la
sentència ferma, el ’cas Nóos’ ja ha fet història.