El conflicte palestino-israelià: l´ocupació continua, s´estén el boicot

Enric Gonyalons Sureda

Membre de l´espai de solidaritat de MÉS per Mallorca i coordinador de l´ONG Mundubat a Palestina

Un cop més, una nova escalada de tensió i un agreujament
del conflicte armat entre Palestina i Israel tornen a
posar d’actualitat aquesta confrontació interminable. Un
cop més, cal tornar al rerefons d’aquesta situació, que
va molt més enllà de l’explicació a curt termini que interpreta
la conjuntura actual com una conseqüència directa
del segrest i assassinat de tres joves israelians a la
Palestina ocupada.

En aquest sentit, l´operació Marge Protector posada en
marxa per l´exèrcit israelià no és més que una nova
expressió de la violència que es produeix quan un
Estat, Israel, ocupa militarment un altre Estat, Palestina.
Desgraciadament per a la població palestina,
aquesta ocupació va acompanyada de la colonització
de Cisjordània, a través de la construcció de centenars
de colònies il·legals, l´apropiació de Jerusalem Est,
reconeguda internacionalment com la capital de Palestina,
la construcció del "mur de la vergonya", declarat
il·legal per part de la Cort Internacional de Justícia, i la
creació d’un gueto de població palestina a la franja de
Gaza, que evoca el gueto de Varsòvia.

I tot això se sosté sota la implantació d’un règim polític,
que presumeix de ser l’única democràcia de l´Orient
Mitjà, quan en realitat practica un sistema d’apartheid,
que és considerat un crim de lesa humanitat. Així
doncs, i per posar alguns exemples clarificadors, dins
de l´estat "democràtic" d’Israel, la població d´origen
palestí amb ciutadania israeliana no pot comprar terres;
als palestins de Jerusalem només se’ls atorga el permís
de residència; la població palestina de Cisjordània està
subjecta a la jurisdicció militar mentre que els colons
israelians ho estan a la civil, i als refugiats palestins
se’ls denega el dret a retorn a la vegada que Israel
promou que la població jueva de tot el món, encara que
no tingui vincles amb Israel, es mudi a Israel i
n’adquireixi la ciutadania.

A part, cal recordar la divisió de Cisjordània, ocupada
en zones A, B i C, estant només la zona A sota control
ple de l´Autoritat Nacional Palestina, és a dir, un 18%
del territori, conformat bàsicament per les ciutats palestines
i els seus voltants, el que tristament rememora els
bantustans sud-africans. No en va, alguns dels màxims
exponents de la lluita contra l´apartheid sud-africà, com
ara Nelson Mandela i Desmond Tutu, han catalogat
Israel com un règim d’apartheid. També intel·lectuals
com Noam Chomsky es posicionen en la mateixa línia,
i fins i tot un informe de l´any 2007 del relator especial
de Nacions Unides per als territoris palestins ocupats,
John Dugard, compara la política de segregació israeliana
amb la de l’apartheid sud-africà.

Pel que fa a les suposades negociacions de pau entre
palestins i israelians, s’ha anat acumulant un fracàs
rere l´altre. Després de més de 65 anys de conflicte no
s’ha arribat a un acord de pau final, i cada vegada
sembla més evident que Israel no té un interès real a
pactar una solució justa i digna per al poble palestí i
israelià.

Les principals raons que expliquen aquest posicionament
són, d’una banda, que l´ocupació de Cisjordània
és econòmicament molt rendible per a Israel, i, de
l´altra, que la perpetuació d’un estat d’alerta continu
manté unida la població jueva israeliana, el que al seu
torn evita que sorgeixin confrontacions internes al si de
la pròpia societat israeliana, una societat molt estratificada
en funció de l’origen i molt fragmentada entre
jueus laics i religiosos.

En aquest sentit, un altre aspecte a destacar és que
l´Organització per a l’Alliberament de Palestina ha reconegut
Israel com a Estat sota les fronteres anteriors a
1967, mentre que Israel és un dels nou països al món
que no han reconegut Palestina com a Estat. Cal
ressenyar així mateix l’incompliment sistemàtic per part
d’Israel dels acords d’Oslo i la construcció de colònies
il·legals a Cisjordània, fins i tot durant les converses de
pau. Igualment cal recordar la iniciativa de pau àrab de
l’any 2002, renovada el 2014, que planteja un reconeixement
explícit d’Israel, segons fronteres reconegudes
internacionalment, per part de tots els països que
conformen la Lliga Àrab i que Israel rebutja.

Arribat a aquest punt, i tenint en compte també els
múltiples fracassos de la diplomàcia internacional, es
planteja la següent qüestió: com pressionar Israel per
acabar amb l´ocupació de Palestina, permetre la tornada
de la població refugiada i desmantellar aquest règim
d’apartheid?

L´any 2005, davant la situació descrita, 171 organitzacions
de la societat civil palestina van fer una crida per
a la posada en marxa d´una campanya de "Boicot,
desinversions i sancions" (BDS) a Israel perquè respecti
els drets humans i el dret internacional humanitari.
Aquesta campanya, que emula en els seus principis la
campanya internacional de boicot contra la Sud-àfrica
de l’apartheid, cada vegada té més simpaties i adhesions
(partits polítics, sindicats, universitats, bancs,
empreses, intel·lectuals, artistes, particulars, etc.).

La campanya advoca pel boicot institucional, econòmic,
acadèmic, cultural i esportiu a l´estat d’Israel, així com
l’aplicació de sancions i desinversions a aquelles
empreses estrangeres i israelianes que participen o es
lucren de l´ocupació. Actualment, la campanya del BDS
està creixent exponencialment i va adquirint major
repercussió, alhora que el Govern d´Israel es mostra
temorós; de fet, per tal de contrarestar-la, la Knesset
(Parlament d´Israel) ha aprovat un gran nombre de
mesures per combatre-la i millorar la seva imatge exterior.

Sigui com sigui, el camí ha
començat i no hi ha marxa
enrere. Ahir Sud-àfrica, avui
Palestina.