Esterilitzar els pobres, sí, però mai garantir el seu dret a l’existència

Daniel Raventós
Membre de la Xarxa Renda Bàsica i de
la revista SinPermiso

Els candidats a alts càrrecs deien a la gent que la resposta
als problemes del país era enriquir als més rics per tal
que de la seva taula caiguessin més molles a les boques
dels pobres, i alguns, al pensar en aquesta gran injustícia
es preguntaven si no era millor prescindir fins i tot
d’aquestes molles.
John Connolly, 2012

La persona aturada pot estar-ho per distintes circumstàncies,
segons expliquen els manuals i alguns mals
articles acadèmics: perquè vol canviar de feina, perquè
té un determinat cost d’oportunitat en relació a treballar,
perquè així maximitza la seva funció d’utilitat que al cap
i a la fi és la representació matemàtica del seu ordre de
preferències, perquè prefereix el lleure, perquè
l’empresa en la que treballava ha tancat o ha reduït
personal o l’ha acomiadada directament... Fixem-nos
quants subterfugis aparentment sofisticats s’acostumen
a adduir per “explicar” l‘atur. Per explicar una situació en
la qual la immensa majoria de la gent aturada ho està
per la darrera “circumstància”: acomiadament directe,
tancament de l’empresa o reducció de personal. Les
altres possibilitats són anecdòtiques des del punt de
vista quantitatiu, però serveixen per omplir manuals,
articles acadèmics, i encara més per muntar tertúlies i
programes televisius.

Més conseqüències socials que aquestes astracanades
explicatives de l’atur té encara la culpabilització de les
persones que sobreviuen mitjançant algun subsidi o
prestació públiques. Llavors les pseudo-explicacions
acadèmiques ja deixen lloc a l’insult i al menyspreu: es
tracta d’escòria o de dropos o de fracassats o de poc
ambiciosos (encara es poden trobar més variants sobre
el mateix eix). És tracta del que amb excel·lent base
documental el jove investigador Owen Jones ha batejat
com “dimonització de la classe obrera”.

En contrast, els qui no són “classe obrera” perquè suposadament
pertanyen a una mítica classe mitjana tan
vaporosa conceptualment que ningú sap definir coherentment,
o perquè formen el grupet dels més rics, ho
serien per mèrits propis. Així com els qui han de viure
d’alguna subsidi són gent dropa o fracassada o poc
ambiciosa, “ells”, els de la classe mitjana i els rics serien,
en contrast, gent treballadora, exitosa i ambiciosa.

Són una autèntica gernació els acadèmics i polítics (els
tertulians, grup que no exclou a polítics i acadèmics,
són poca cosa més que una evidència permanent de
què la ignorància és atrevida) que han fet declaracions
per intentar convèncer la població que els més pobres
i més dèbils són els responsables de la majoria dels
seus mals. Segons aquesta fantasia tan estesa, els rics
ho són perquè han fet mèrits per ser-ho. No fa falta ser
un estricte partidari de la sentència segons la qual al
darrera de tota fortuna hi ha un crim (i si no és evident
és que no s’ha investigat amb cura), per constatar la
sequera d’estadístiques per sostenir sense problemes
la correlació riquesa-mèrit. En molts de casos les correlacions
més consistents són d’un altre tipus: riquesacorrupció,
riquesa-frau fiscal, riquesa-herència,
riquesa-robatori, o una combinació de totes.

Són una gran munió els qui volen culpabilitzar la gent
que viu d’un subsidi. Aquests campions suposats del
mèrit i de la lluita contra els fracassats i aprofitats que
viuen dels subsidis públics no es exclusiva d’una nació
en particular, la podem trobar a qualsevol lloc. A Catalunya,
una de les primeres mesures del govern Mas va
ser realitzar una ofensiva contra els que vivien immerescudament
de la misèria de renda per a pobres que la
Generalitat atorgava. Va costar més el control que va
fer-se que no pas els pocs desgraciats que van descobrir
en situació irregular. Per la mateixa època si fa no
fa, Durán i Lleida, aquest polític reaccionari entre esperpèntic
i ridícul, va fer referències als qui cobraven subsidis
i“anaven als bars” andalusos.

Al Regne d’Espanya, polítics del PP han culpabilitzat
als pobres, especialment els qui tenen dret a un subsidi,
de ser-ho. Però en això, com deia, no hi ha moltes
diferències amb altres indrets. Per posar un dels molts
exemples a mà. John Ward és un regidor del partit
conservador a Kent, que va declarar: ”hi ha cada cop
més raons per a l’esterilització obligatòria de tots
aquells que tinguin un segon fill –o tercer, etc.- mentre
cobrin prestacions socials”. Tema aquest de
l’esterilització dels pobres que no és precisament innovador.
La idea d’esterilitzar els pobres té maníacs
il·lustres. Thomas Nixon Carver va ser catedràtic de
política econòmica a la Universitat de Harvard entre
1902 i 1935 i també va ser escollit l’any 1916 president
de l’American Economic Association (una institució que
ha estat presidida entre d’altres per economistes com
ara Kenneth Arrow, Amartya Sen, Wassily Leontief,
James Tobin o John Kenneth Galbraith). Aquest acadèmic
de Harvard, que va viure un munt d’anys (1865-
1961) i que formà part del primer grup d’economistes
que va assessorar professionalment al Partit Republicà,
va defensar en nombroses ocasions, per lluitar
contra l’atur i la pobresa (sic), l’esterilització dels “manifestament
ineptes”.

Però el meu exemple preferit, potser per la part en que
hi estic implicat, de menyspreu als qui viuen d’un subsidi
públic és el de l’actual governador del Banc
d’Espanya. A l’any 2001, Luis. M Linde va escriure a la
Revista de Libros una llarguíssima ressenya del meu
llibre El derecho a la existència. Sense poder entrar
aquí als diversos aspectes de la seva crítica, el títol era
magnífic per exemplificar la culpabilització a la que feia
referència: “¡Todos al subsidio!”En la breu resposta que
vaig escriure uns mesos després a la mateixa revista
deia: “El títol-consigna ja és tota una declaració
d’intencions: «¡Tots al subsidi!». Ve a ser alguna cosa
així com ara: «¡A viure tots del mòmio!» o «¡Què bo que
és viure sense fer res gràcies a l’Estat!».” 13 anys
després no cal afegir res més.

El que en aquell llibre, editat el 1999, defensava i que
tan criticat era per Luis M. Linde era una assignació
monetària universal a tota la població, una mesura
coneguda com a renda bàsica (RB).

Aquesta proposta ja forma part dels programes
d’algunes candidatures electorals de les passades
eleccions al parlament europeu. Unes ho van fer de
forma clara i altres més confusament, però moltes
candidatures a l’esquerra del PSOE van defensar la RB
en les esmentades eleccions: Podemos, Bildu, Anova,
IU-ICV, Equo... La RB, entesa com a dret a l’existència
de tota la ciutadania i de les persones residents és una
proposta que molta gent, especialment a partir de les
conseqüències per a la immensa majoria de la població
no rica, que estan tenint les polítiques econòmiques
imposades des de l’inici de la crisi, està essent assumida
per una part de la ciutadania cada cop més gran
com una mesura que val la pena defensar.

Com la “descabellada”idea que va ser en determinats
moments històrics del sufragi universal per a tots els
homes i dones, independentment de la seva condició
social, religió (si alguna) i sexe, la RB està cridada a
obrir-se pas entre totes les persones interessades en
propostes que garanteixin el dret a l’existència. Com va
dir el gran Thomas Paine, no és caritat el que es
demana, és justícia.