L’entrevista a David Abril Hervás

David Abril Hervás
Coordinador d’IniciativaVerds i Diputat
de MÉS al Parlament de les Illes Balears

Per Biel Pérez i Pep Valero

D’on véns?
He nascut a Inca l’any 1975, fill de pares andalusos,
vaig començar a fer feina als 14 anys a una fàbrica de
sabates, com els meus pares. La primera nòmina va
ésser als setze, però havia començat als 14. Hi vaig fer
feina tres anys i em va quedar clar que jo no volia
passar tota la vida fent feina a una fàbrica. Als 17 anys
vaig començar a donar classes de repàs.

Som llicenciat en Geografia i Història i doctor en Pedagogia,
amb una tesi sobre l’aprenentatge de la ciutadania
al llarg de la vida. He fet feina en política, també en
diverses institucions, he tingut càrrecs de responsabilitat
i he treballat amb distintes entitats socials en temes
d’intervenció socio-educativa, sobretot amb joves i amb
immigrants. He anat alternant: temporades he fet feina
en política i d’altres en entitats socials. I a la universitat,
on encara hi don classes de postgrau.

Has passat per distintes entitats polítiques, no?
Uhh... això és una mica complicat. Ideològicament he
estat sempre allà mateix , naturalment he anat evolucionant;
perquè si pensàs exactament el mateix tampoc
seria molt sa, però sí que el meu despertar polític va
esser a Inca dels anys vuitanta.

Com et neix aquesta inquietud?
Jo era un nin i tancaven les fàbriques. Varen tancar la
fàbrica on feia feina mon pare, mumare també feia feina
al sector, i d’alguna manera et consciencia el que està
passant. Veies que els guanys se’ls enduien els empresaris
a un altre lloc i deixaven el poble pràcticament
mort a nivell social. Això i el que llegeixes em va despertar.
La meva experiència política va esser la campanya
europea del 94, els missatges, tan actuals. contra
l’Europa del capital, amb Anguita com a referent
d’Esquerra Unida, eren els anys bons d’IU. Vaig anar a
un míting al meu poble i hi havia quatre o cinc persones
(gairebé totes de Comissions Obreres) i, a partir d’aquí,
em varen enganxar, o m’hi vaig enganxar. A partir de
llavors varen començar quasi vint anys de militància
política, la major part d’ells a Esquerra Unida.

Crida l’atenció trobar un pedagog ficat en política,
sembla que aquesta tasca s’adiu més amb economistes
i juristes...

Volia estudiar periodisme, però a ca nostra no hi havia
doblers per sortir a defora. Però des de sempre m’havia
agradat l’educació i és amb el que m’agradaria seguir
professionalment. No sé si el que manquen són pedagogs
en política, però sí cal molta pedagogia: si no
s’entén de què parlen els polítics, a qui podem representar?

La classe política fa perdre al papers al pedagog? El
fan dubtar sobre la validesa dels seus mètodes?

Jo crec que l’acció política dels darrers tems, i particularment
de qui ens governa, i la lògica dels gran partits
fa perdre els papers a molta gent independentment de
la seva capacitació o formació. És tan evident que no hi
ha una actitud de servei... Aquests dies mateixos, en
què està sortint la corrupció de Son Espases, el Sr.
Bauzá pensa que pel fet de no haver posat imputats a
les llistes ja ha fet net el PP i té cinquanta mil persones
que varen participar del major episodi de la història de
la corrupció a les Illes: Na Mabel Cabrer, Na Lourdes
Bosch que era la mà dreta d’En Rodrigo de Santos, Na
Catalina Cirer que era la batlessa de Palma... Amb tot el
que està sortint, que ja són confessions directes
d’aquesta gent, que va participar directament d’aquest
pastís, gent que està cobrant doblers públics per exercir
un càrrec. Que haurien d’estar totalment inhabilitats
en un país democràtic normal.

Però aleshores s’abracen a l’Apòstol Santiago o a la
Mare de Déu de la Salut...

Això sí! “Por la gracia de Dios”, no? Com que està tan
clar que no tenen una vocació de servei al poble, sinó
que es dediquen exclusivament als seus interessos, i,
de fet, aprofiten la política per fer els seus negocis
privats... necessiten legitimar-se d’altres formes, i la
religió, si més no el ritualisme, forma part d’aquesta
legitimació.

Diuen “casta” i tu respons...
Jo crec que hi ha “casta”. Hi ha casta amb la mesura
que en aquest país s’ha fet una transició política que en
segon quins aspectes ha estat més transacció que
transició. Segurament es va aconseguir, i qui va liderarho
per part de l’esquerra va aconseguir el que va poder,
però està clar que hi ha determinats estaments, com és
la Justícia clarament, com és l’Exèrcit, i com és bona
part dels alts funcionaris que fan possible o impossible
l’Administració, que configuren una autèntica “casta”.

Els dos episodis de Govern de Progrés, que no
d’esquerres -perquè aquí, cada vegada que hi ha hagut
Pacte de Progrés no vol dir que hagi guanyat
l’esquerra-, no s’han pogut fer moltes coses perquè hi
ha una casta instal·lada de funcionaris, de gent influent,
de lobbys locals que fan que això no sigui possible i de
polítics al seu servei, que també es podrien considerar
casta.

Segurament que resulta fàcil deixar-se agafar per les
xarxes d’aquesta “casta”, i, malauradament molta gent
amb poc sentit crític vos hi posa a tots dedins. Això fa
mal?

Personalment duc molt malament que es diguin mentides
sobre mi o sobre el que he fet. I hi estàs molt exposat.
Com més surts en els mitjans de comunicació, més
exposat hi estàs. Hi ha el risc de sortir-ne afectat personalment,
per això també és sa, estar de pas per la política,
no tenir-ho com a vocació professional.

El que surt a la premsa ja és escandalós, insuportable,
però segur que vosaltres encara coneixeu més coses
sobre corrupció, que no podeu denunciar perquè no hi
ha proves. Ara és temps de melons i en trobes algun
que té un trosset dolent, però li lleves, i te’l pots menjar.
D’altres just pots aprofitar-ne unes poques tallades. N’hi
ha que estan tan perduts que els has de tirar sencers al
fems. Té remei aquest sistema, se’n pot aprofitar res?

Jo dic un conte als meus fills: Hi havia un rei ,i això que
jo soc republicà! que tenia tres fills i, per veure a qui li
havia de passar la corona, va fer aquesta prova: crida el
fill més gran i li dóna un melicotó mig podrit. Aquest
l’agafa i el tira perquè no és bo. Fa el mateix amb el
segon. Aquest li lleva la part podrida i es menja la part
sana. Dóna un altre melicotó mig perdut al petit. Aquest
li lleva la part podrida i es menja la sana, però, a més,
sembra el pinyol del melicotó.

Aquest tindrà la corona. De fills petits n’hi ha molts en la
política i en la vida, hi ha molta gent sana dins la política
i molta gent gent sana que vol entrar dins la política.
Aquesta és l’esperança: és amb la política que canviarem
les coses. No només amb la política de partit o amb
la política institucional, però sí que és una part necessària.

I aquest missatge, com el pots fer creure al poble?
Uf! Amb molta pedagogia política. Que això és bo de
dir i mal de fer. Perquè polític és tot el que surt tots els
dies en els mitjans de comunicació i no només en els
telediaris. Són els models socials que es transmeten.
Si a tu et transmeten que, per triomfar no importa que
tinguis estudis ni que facis res, sinó que siguis un xulo,
o un maltractador, o que cantis bé... Naturalment està
bé que cantis, però que no tenguis res a darrera, que
no tinguis un projecte personal, que no tenguis unes
idees. Això són uns valors que es transmeten i, al final,
és una concepció política de com ha de funcionar la
societat.

I batallar amb tot això...
Implica, no sols tenir un missatge polític encertat i els
instruments per fer-los arribar, sinó també aspirar a
canviar la cultura, que diria Gramsci.

Potser a nivell de carrer ens trobam que la gent es cerca
la vida cercant influències amb el cacic que et pot donar
feina, fent petits treballs sense IVA, etc. Això crea una
consciència de què tothom fa trampa i així es toleren les
més grosses?

De fet, jo crec que part de la crisi democràtica i de
valors, i econòmica també, però la més important per
mi l’altra vessant, té a veure amb la manca de responsabilitat
de la gent en general. Això no vol dir que en la
crisi econòmica no hi hagi uns culpables i uns responsables
més que els altres, amb noms i llinatges, però
una manca de l’evolució de la societat democràtica
espanyola ha estat la no assumpció de responsabilitats
ciutadanes.

Amb el “canvi” que va protagonitzar el PSOE d’En
Felipe González va haver-hi una certa cessió. Així com
durant la transició política hi havia un moviment social
potent, sindicats, veïnats, etc. que d’alguna manera
empenyien al canvi des de baix i apoderaven i culturitzaven
democràticament la societat. No sé si va esser
consigna de partit o no, però quan va arribar el PSOE
va haver-hi com una relaxació. No dic que fos responsabilitat
seva, però sí responsabilitat de la gent que va
arribar a la conclusió, ajudada per la cultura de
masses, que els polítics són els qui m’han de representar
i han de fer les coses bé, els empresaris són els
que han de dur l’economia... I la teva responsabilitat
personal i individual, fins i tot a l’hora de consumir, on
queda?

I no podria esser que quan la gent sent parlar de transparència,
d’honestedat, d’una nova cultura, sorgeixi el
fantasma de la por a perdre certs privilegis, els estalvis,
les petites coses que han aconseguit?

Jo crec que hem arribat a un punt de no retorn, des del
punt de vista material i de les condicions de vida, i hi ha
moltíssima més gent que no té res. Més aviat hi ha la
sensació del no puc perdre res més! Al mateix temps hi
ha molta gent que pensa que sortir d’aquesta crisi serà
tornar al que teníem fa cinc o sis anys, quan la gent vivia
“per damunt de les seves possibilitats”. Hi ha un punt de
veritat en aquesta sentència, que la dreta ha fet servir
per justificar les retallades. Però també és ver que n’hi
va haver que visqueren per damunt de les seves possibilitats.
No de les possibilitats que ens oferia el sistema;
perquè semblaves beneit si no demanaves un préstec
per comprar-te qualsevol cosa. Però de les possibilitats
reals i de dur una vida digna potser sí que hauríem de
fer una reflexió sobre com hem viscut i com volem i
podem viure, que al cap i a la fi és una reflexió sobre la
felicitat.

Però el missatge del Govern és: començam a sortir,
tornau-nos votar i tornarem a fa deu anys.

Jo crec que ara mateix el tema de l’estat del benestar
està en un punt crític. No m’atreviria a dir que ni de resistència,
sinó de retrocés claríssim. Amb el que ens ve a
Europa, ara amb el Tractat de Lliure Comerç amb els
Estats Units, és un indicador claríssim d’això. El que es
fa és, pràcticament, vendre l’estat del benestar a les
multinacionals,sobre tot a les nord-americanes. L’inici
de la privatització del sistema sanitari d’aquesta legislatura
és una primera passa cap a això que ve.

Ahir mateix el Govern d’Espanya, el Sr. Guindos,
tranquil·litzava els inversors estrangers dient-los que hi
hauria cinquanta mil milions més de retallades fins al
2017 i que això aniria a costa dels serveis públics. De la
gent que hi fa feina i mantén aquests serveis públics i de
les prestacions d’atur.

Per tant, l’estat del benestar, quan canviï la relació de
forces a Europa, no només a Espanya, i especialment al
Sud d’Europa, s’haurà de replantejar de bell nou. Però
també és una oportunitat per introduir propostes polítiques
innovadores, com és el tema de la Renda Bàsica,
la Renda Ciutadana. Potser si tothom pot tenir un salari
mínim, fins i tot sense fer feina -això amb un sistema
fiscal just es pot fer i hi ha estudis que ho demostren- la
xarxa de lluita contra la pobresa no hauria de ser tan
forta com ho és en aquests moments. Perquè no els
queda més remei. Darrerament el PP s’umpl la boca
dient que obri línies de subvenció per lluitar contra la
pobresa, sobre tot contra infantil. El que suposa un reconeixement
de què les polítiques d’austeritat el que fan
és trepitjar la majoria de la gent.

Sembla que estàs plantejant un canvi de model. Això
suposa que estan oberts tots els fronts. Aleshores es fa
necessari prioritzar algunes línies per a no quedar
perdut en un ventall infinit?

El canvi, o ve a nivell europeu o mundial, o no ve. De fet
el que estam patint, és una opinió molt personal, és un
procés d’ajustament a nivell global. Ara hi ha una sèrie
de països emergents com són Xina, Rússia, Índia...
Record que fa vint anys deien: “si els xinesos tinguessin
tots paper higiènic, no bastarien els arbres d’aquest
planeta”! Idò ha arribat el moment que no sols volen
tenir paper higiènic, sinó també cotxe i moltes altres
coses. Tenen millores salarials, perquè estaven treballant
amb preus d’esclaus, i això implica que ha
d’haver-hi un procés d’ajustament. I aquí, Europa, érem,
érem! una referència a nivell mundial en relació al nostre
estat del benestar. Ara hi ha un procés d’ajustament a
nivell mundial i perquè uns pugin els altres han de
baixar. I la política lamentablement a Europa està al
servei d’aquest procés d’ajustament. El Tractat de Lliure
Comerç amb els Estat Units ajuda a accelerar aquest
procés.

Per tant, des de la defensa del que tenim, a nivell de
serveis públics no crec que haguem viscut per damunt
de les nostres possibilitats, a Balears fins i tot estam per
davall de la mitjana espanyola en temes com la Sanitat
o l’Educació, que són temes bàsics i fonamentals,
també tenim un punt de partida molt bo, en relació amb
altres regions europees, com és el turisme. Pràcticament
tenim assegurat que, només posant una foto dels
nostres paisatges a qualsevol fira internacional o a internet,
vendran milions de persones cada any. En aquests
moments aquest potencial no s’està aprofitant per
repartir, per generar prosperitat compartida. El turisme
ha d’estar més repartit en el temps, més repartit entre
els distints sectors econòmics. Pot servir de punt de
partida per plantejar un canvi de model a mig o llarg
termini. Em sembla un punt de partida bàsic.

Tu lideres un projecte d’esquerres, ecologista i sobiranista,
que convida a replantejar tot el sistema polític,
social, cultural, econòmic... podem esperar que el
veurem en un temps raonable o hauran d’esser els
nostres néts o renéts?

Crec que ja es tracta d’una qüestió de necessitat. L’any
2012 varen emigrar més de 3.600 joves de les Illes
Balears, la major part d’ells amb estudis superiors. Això
són no sé quantes promocions de la UIB, quan tenim la
taxa d’universitaris més baixa de tot Espanya fins i tot de
Ceuta i Melilla. Això no s’ho pot permetre cap país. Per
tant, és urgent i necessari, no plantejar un canvi de
model a cinquanta anys vista, sinó en un termini màxim
de quinze o vint anys per qüestió de supervivència.

O se n’ha d’anar la gent, o ens organitzam de tal manera
que el milió de persones que vivim en aquestes Illes
puguem menjar i viure dignament. Aquest és l’horitzó a
plantejar i per això el canvi de model. Cal un canvi de
correlació de forces a nivell social: sindicats, societat
civil, moviments socials. I no sols els lobbys dels gran
hotelers.

Qui canvia o posa el Govern, el poble o els hotelers?
(Somriu...) Els governs els tria el poble, una altra cosa
és, al final, a qui serveixen en funció de molts altres
factors, podem dir que és un fenomen complex, com la
vida també ho és. Ja ho he dit abans, quan aquí hem
tingut un Govern de Progrés, no vol que dir que hagi
guanyat l’esquerra. S’han aconseguit coses, però han
estat mediatitzats per una Unió Mallorquina que afortunadament
ha desaparegut i que feia una política basada
en el clientelisme.

Resulta penós veure que no es varen prendre mesures
fermes en temes tan importants com Son Espases, el
Palau de Congressos i altres herbes...

Crec que la lliçó apresa és que pràcticament ningú en
condicions de formar un Govern realment d’esquerres
en aquests moments acceptaria menjar-se aquests
calàpets. Perquè, ara mateix, el panorama que tenim és
que o governa el PP o governa l’esquerra en sentit
ample. I, a més, en aquesta esquerra amb un pes
important de forces alternatives com pugui esser MÉS.
A part de demanar, primer de tot, a la gent què vol que
facem: si entram o no entram en un Govern, quines són
les condicions per governar... Estic per posar la mà en el
foc que ningú acceptaria errors com els que ens hem de
menjar amb Son Espases.

Nacionalisme mallorquí, fins a quin grau?
Jo no som nacionalista, primera cosa. Entenc que el
nacionalisme és una idea romàntica del segle denou
que defensa la nació identificada amb el teu poble, els
seus valors de cultura, llengua, etc. Ara, tenc molts
d’amics nacionalistes i per ventura en aquest moment
de la història jo em podria definir, i venc de tradició
d’esquerres i ecologista, com a sobiranista també. A
més, amb la unió d’aquests tres conceptes, m’hi sent
molt còmode, és el meu projecte polític actual, amb
Iniciativa Verds, naturalment, que és el meu partit i dins
MÉS que és capaç de fer una síntesi d’aquests tres
elements que jo consider indestriables.

Encara que ja ens has comentat que el canvi de model
s’ha de fer a nivell internacional, a nivell europeu, consideres
que els elements de defensa d’una economia
pròpia, d’un model local poden constituir un element
revolucionari enfront de la globalització?

Totalment d’acord. De fet, tot i que som a Europa i que
som un continent que sempre ha mirat els altres (i sobre
tot els països empobrits) des de la superioritat crec que
tenim molt que aprendre del que s’ha fet en el Sud i de
com altres -tot i que no estic d’acord amb el model- ara
son països emergents, fins i tot amb major creixement
del PIB, amb estat del benestar que s’està consolidant
en les noves constitucions com és el cas d’Equador,
entre d’altres. Com ha estat possible aquest canvi?
Segurament tot va començar arrel de la reconstrucció
democràtica després de les dictadures dels 70 a Amèrica
Llatina, però va pegar un bot molt important a partir
del 2001 i el primer Foro Social Mundial, que precisament
era això: petites experiències a nivell local compartides,
identificant aquestes bones pràctiques i fent xarxa
i plantejant accions conjuntes per poder superar-se. Tot
això, al final, ha duit als canvis polítics. I, per tant, la
reconstrucció política, democràtica i social del sud
d’Europa ha d’anar per aquí també.

A vegades, quan es parla dels problemes del poble
(amb el llenguatge que el poble pot entendre) des de les
altures es diu que és populisme. Potser aquest sigui part
del secret de Podemos...

Si, jo crec que Podem té moltes coses positives. Una,
que hauríem d’aprendre molt bé, és com han estat
capaços de canalitzar tota aquesta indignació, aquest
malestar ciutadà. També té una part negativa, dins
aquest ambient de malestar se t´hi pot colar qualsevol
tipus d’element.

I això fa complicat que una idea molt bona, com és
Podem, es pugui implementar organitzativament, pugui
arribar a tenir assemblees de base on la gent no es tiri
els trastos pel cap. Tu pots compartir el malestar, però si
un pensa que això s’arregla pegant contra els banquers
i governs corruptes i un altre pensa que s’arregla pegant
contra els immigrants, serà complicat posar la gent
d’acord.

Però la idea és molt bona, de què la política avui en dia
ha de fer molta pedagogia. Com també ho és tenir la
sort de poder fer aquesta pedagogia des dels grans
mitjans de comunicació, una porta que els altres tenim
absolutament tancada.

Això ens du al tema de les aliances. O els que defensen
un model alternatiu s’uneixen o ad calendas graecas...

Les aliances són necessàries. Fàcils no ho són mai,
perquè quan un intenta ajuntar gent, partits amb cultures
polítiques diferents, líders, etc., evidentment hi ha
d’haver cessions, d’uns i altres. Però jo crec que tenim el
repte de situar el pol de forces alternatives al sistema al
mateix nivell que PP i PSOE. Aquesta és la meva
aposta, i a partir d’aquí conformar governs d’esquerres
des de la força de la nostra opció.

No hauríem constituït MÉS si no creguéssim en aquesta
voluntat d’aliances. Aquest és un projecte en construcció
que va molt més enllà d’unes eleccions. I, a part
d’això, hi ha Podem i Esquerra Unida, amb qui compartim
moltes coses. Però s’han de posar condicions, i si bé
és cert que la gent vol unitat, també ho és que no vol
“componendas”: jo em qued el 40%, tu el 37, ell el 20....
El que vol la gent és democràcia, participació ciutadana
a tots els nivells, control del que fan els polítics, que els
processos d’elaboració de llistes siguin el màxim de
democràtics possible... Si això es pot fer, hi haurà
acords...

Això suposa haver de menjar-se calàpets, MÉS s’ha
hagut d’obrir la porta a Esquerra Republicana, que li
havia fallat no fa molt...

Crec que la pregunta no està ben plantejada. Crec que
l’entrada d’Esquerra Republicana al projecte de MÉS és
bona. Però és bona en la mesura en què s’entengui quin
és el projecte de MÉS, on tots els partits que en formam
part, i moltíssima gent que no forma part de cap partit
feim una cessió de sobirania a un projecte assembleari
on la gent, vengui d’on vengui, decideix quina és la
política, quin és el missatge. Però, fins i tot jo, que som
el coordinador d’uns dels partits, no surt mai a fer recomanacions
del que ha de fer MÉS ni marcar territori.
Entenc que és un projecte unitari en el qual els partits
també qualque dia haurem de plantejar què feim amb
aquests partits.

Tu has citat Grècia. Allà hi ha hagut el fenomen Syriza.
A Espanya la realitat territorial és molt més complexa, es
pot pensar en un procés d’unitat d’esquerres de baix a
dalt?

Abans he fer referència al Foro Social. És clar que aquí
no es pot aplicar matemàticament qualsevol cosa, ens
dirien que som bolivarians i no sé quantes coses més,
que ja ho fan! Qualsevol procés de canvi s’ha de construir
des d’allò local; els moviments socials i també els
polítics. I en un estat plurinacional (a pesar del Govern i
del PSOE) com és l’espanyol, a diferència de Grècia
que és molt més uniforme, hi ha la qüestió territorial que
l’Estat espanyol ha estat incapaç no sols de resoldre,
sinó de respectar. Un projecte de canvi a Espanya
passa necessàriament per projectes autònoms de canvi
a nivell territorial, de fet aquest debat, a pesar de
l’actualitat del procés català, no és nou, és el mateix que
plantejava Marx respecte a la qüestió irlandesa: que
ajudaria a la revolució de les classes populars a Anglaterra.
I d’entrada, dret a decidir.

Sabem que estàs a punt de publicar un llibre sobre un
dels temes sobre els que fas el seguiment en el Parlament

El Sr.Bauzá, un dels polítics més lamentables dels que
han passat per aquesta terra, va dir una frase arran de
les prospeccions petrolíferes (que tenen el rebuig, suposadament
unànime, de tota la societat balear): “el nostre
petroli és el turisme”. Jo, amb la intenció d’aportar una
reflexió sobre molts dels temes que hem tractat en
aquesta entrevista, li vull replicar que “el nostre petroli és
la terra”. Fins i tot el turisme ha estat possible gràcies a
la nostra terra. A qualsevol fira internacional de turisme,
quan et parlen de Magaluf no et posen imatges de
Magaluf, sinó d’Es Trenc, on el Sr. Bauzá volia aixecarhi
un macro hotel de tres-mil places. El millor recurs per
a poder sobreviure el milió de persones que habitam
aquestes Illes és la nostra terra. Saber-la gestionar,
cuidar-la, ens farà menys vulnerables del que ara som.

Moltes gràcies, David, i que aquest tresor que és la
nostra terra, embolcalli uns ciutadans dignes de tal nom
amb l’ajut de tots els qui hi aportau la vostra lluita i les
vostres capacitats.