La fossa de Sant Joan: un exemple d’autèntica normalitat democràtica

Bartomeu Garí

Historiador i vocal de Memòria de Mallorca

Pens que l’any 2006, amb la fundació de l’Associació
per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca,
ara Memòria de Mallorca, fou un moment d’inflexió
pel que fa al coneixement de l’abast de la repressió de
la Guerra Civil a Mallorca, a més, és indubtable que el
seu posicionament va possibilitar obrir un debat
anomenat “de la recuperació de la memòria històrica”
que ha tengut moltes repercussions en molts àmbits de
la societat mallorquina.

Ara bé, també és veritat, que des del món acadèmic,
des de la història i altres camps, fa anys que s’estudia i
s’analitza la memòria i la història del conflicte bèl·lic, la
seva interrelació, les problemàtiques existents, les
possibilitats d’enriquiment o de xoc entre ambdues.
També, és cert que el món polític s’ha encarregat de
recuperar l’estantís regust de la repressió i honorar
alguns dels personatges més destacats que foren fortament
represaliats.

Tot plegat ha generat, durant aquests darrers anys,
l’aparició d’una allau de reportatges, testimonis familiars,
publicacions i tota mena d’actes i homenatges que
han ajudat a conèixer uns fets de la nostra més recent
història que pareixia s’havien amagat, i el que és molt
important, molts familiars han pogut conèixer la seva
història segrestada i ocultada durant tants anys, és per
això que ens plantejaren la ferma possibilitat de
recuperar-los.

Sabíem que obrir una fossa comuna i desenterrar els
ossos de les indignes sepultures on havien estat soterrats
pares, mares i joves, era una tasca difícil i complicada.

No comptàvem amb els mitjans suficients, a més
crèiem que era necessari realitzar una investigació
prèvia de les fosses existents a Mallorca, ja que érem
conscients que malgrat que la llista -tant d’autors com
de treballs- era molt llarga i de gran qualitat, no hi havia
cap estudi de les fosses comunes de la Guerra Civil.

El mes de novembre de 2010, Memòria de Mallorca va
signar un conveni amb el Govern Balear pel qual es
comprometia a elaborar el “Mapa de les fosses de la
repressió a Mallorca”. Aquesta treball intens i exhaustiu
- absolutament ignorat per l’actual govern de les illes,
que ha incomplit tots els compromisos que havia adquirit
després de la signatura del conveni- va possibilitar la
localització d’un total de 48 fosses repartides per tota la
geografia mallorquina i al mateix temps, ha estat el punt
de partida perquè, davant la manca de resposta de les
principals institucions de l’illa, Memòria de Mallorca
decidís iniciar el procés per anar obrint les fosses del
franquisme.

Després d’analitzar les nostres capacitats i possibilitats
decidírem realitzar una intervenció a una fossa petita.
Així, seleccionàrem la fossa de Sant Joan. Es tractava
d’un enterrament de tres homes, identificats, comptaven
amb un informe històric de localització molt complet
i un estudi preliminar arqueològic respecte de la viabilitat
de l’obertura de la fossa. A més, les famílies estaven
localitzades i volien obrir la fossa.

Així, el passat 16 de juny, s’inicià, amb tècniques
arqueològiques i amb la participació d’un equip
d’antropòlegs físics i forenses dirigits per Cristina
Rihuete, Beatriz Palomar i Paqui Cardona, l’exhumació
de la primera fossa comuna, que estava situada al solar
de l’antic cementeri de Sant Joan. Allà, de qualsevol
manera, una nit d’octubre del 36 foren tirats els cossos
de Jaume Gual Mas, Joan Gual Genovard i Miquel
Salom Ribot. Uns dies abans els tres mariandos foren
tirotejats a les costes de Puntiró per un grup de fusellers
de Falange.

Llavors, els dugueren a tirar dins d’un pou anomenat
Camp de Jesús a Son Fred, devora la possessió de
Son Brondo, del terme de Sant Joan. Un jove se
n’adonà que uns peus guaitaven pel coll del pou.
Posteriorment, el jutge va ordenar que traguessin els
cossos i que els traslladessin al dipòsit municipal de
Sant Joan, on els van fer l’autòpsia i els van enterrar.
El capvespre de dia 19 de juny i després d’uns dies
d’intens treball, Cristina Rihuete en veu baixa, ens va
comunicar que havien localitzat les primeres restes.
Ens abraçàrem, no vam poder aguantar l’emoció.

D’aquesta manera, durant el quart dia d’excavacions es
va descobrir la fossa comuna amb els cossos de Joan
Gual, Jaume Gual i Miquel Salom. Unes jornades més
tard, la fossa fou totalment exhumada. No hi havia
dubtes, les despulles dels cossos portaven els signes
de la violència feixista. Un d’ells tenia un forat al crani
degut a un impacte de bala, a l’altre li havien destrossat
la mandíbula d’un cop de fusell i l’altre el colze romput
a conseqüència del tiroteig de Puntiró.

Tot i que els resultats foren positius i ens enorgulleix
haver acabat amb 80 anys d’impunitat hem de dir que
obrir una fossa no és un procés que es pugui resoldre
en un tres i no res. Precisa d’una feina seriosa, detallada
i exhaustiva, enormement responsable perquè
treballam amb la memòria, les emocions i els sentiments
de molta gent. Per això, sempre hem estat
prudents i continuam dient que aquesta ha de ser,
obligatòriament, una feina de les institucions illenques,
que no poden tancar els ulls davant aquesta realitat.

No vull acabar sense destacar, en lletres grosses, el
paper i el compromís de l’Ajuntament de Sant Joan i de
la seva batlessa, Catalina Gayà Bauzà, una dona
valenta i decidida que sense la seva empenta per obrir
aquesta fossa no hagués estat possible. Cal destacar
també el posicionament ferm i clar del batle de Maria de
la Salut. Ambdós demostren a les institucions de les
illes -als batles d’altres pobles- que obrir una fossa és
perfectament possible i resulta tot un exemple
d’autèntica normalitat democràtica.