No són balances fiscals

Guillem Lopez i Casasnovas
Universitat Pompeu Fabra

La balança fiscal calcula la diferència entre les despeses
que el govern central realitza en un territori i els
ingressos fiscals que s’obté d’aquest. Notem la definició:
despesa A un territori. No PER als ciutadans
beneficiaris. Posem èmfasi: des d’aquesta darrera
concepció, on es produeixen els serveis que generen
aquests beneficis o es gasten els recursos que aquells
ingressos permeten, no compta. És igual que es faci a
Madrid, ja que si és a compte i benefici de catalans,
imputat queda als ciutadans del territori català.

Això són efectivament comptes regionals territorialitzades,
versió incidència càrrega benefici per a més
precisió. Ja ho diuen els seus autors que el que fan és
construir una "administració central augmentada a la
qual corresponen tots els recursos tributaris ’. Acabéssim:
no importa en el còmput que ens va presentar a
el Ministeri on es gasta sinó, des de la superioritat
d’algú que interpreta els beneficis que ens mereixem
els ciutadans, ’per a qui’ es gasta. A més, si ’no compten
"els territoris -per què tenir una Generalitat si més
efectiu, algú pensa que sap, seria centralitzar-ho tot ?.

La regionalització de beneficiaris no són balances
fiscals: almenys com s’entenen a Catalunya: no pel
que pensen alguns acadèmics, sinó a partir del que
diu el mandat al Govern dels seus legítims representants,
en qüestió més propera a la de qual seria el
dividend de la sobirania fiscal respecte del que ho és
avui una hisenda subordinada o de transferències.

Cito a partir d’aquí per major autoritat, l’Informe de
l’Institut d’Economia de Barcelona que es va publicar. ’’ A
Espanya hi ha un debat entorn a la metodologia
aplicable per al càlcul del dèficit fiscal.

Acadèmicament i internacionalment, estan homologats
dos enfocaments: el de càrrega-benefici i el del
flux monetari.

El primer imputa els ingressos al territori on resideixen
les persones que finalment suporten la càrrega fiscal i
les despeses on resideixen els beneficiaris, independentment
d’on es produeix el servei públic o es realitza
la inversió.

En canvi, el mètode del flux monetari imputa els
ingressos al territori on es localitza la capacitat econòmica
sotmesa a gravamen i les despeses al territori en
què aquests es materialitzen, independentment del
lloc geogràfic on s’ubiquin els beneficiaris ’’.

No hi ha de fet una resposta sobre quin enfocament és
el millor, sinó que cada un respon a qüestions
diferents. Així, l’enfocament càrrega benefici explica el
grau de redistribució territorial implícit de l’actuació
pressupostària del govern central, mentre que
l’enfocament del flux monetari tracta de respondre a la
pregunta de quina capacitat de despesa podria tenir
un territori en favor dels seus ciutadans, si en lloc de
ser finançat a través dels fluxos fiscals centrals fos a
partir dels seus propis recursos.

El primer enfocament (...) es justifica argumentant que
els territoris no compten i que només compten els
ciutadans. En canvi, en el segon enfocament sí que
importen els territoris, ja que valora l’impacte econòmic
d’aquesta despesa sobre el territori. (...) Cal
també assenyalar que l’enfocament del flux monetari
és molt més objectiu, ja que evita haver de plantejar
múltiples i discutides hipòtesis sobre qui suporta la
càrrega impositiva i qui és el beneficiari de la despesa,
com requereix l’enfocament càrrega-benefici ’’.

Fi de cita, i per la meva part de discussió. Els comptes
regionals no són balances fiscals, almenys com s’han
entès des de gairebé un segle ja a Catalunya, i com
les interpreta en tot cas avui el seu Parlament. De
totes maneres, benvinguda la conclusió de l’equip
contractat pel ministre Montoro, que com a mínim una
part del saldo fiscal és pura discriminació. Recordem
la quantia: diverses vegades la retallada que han
soferts els catalans en la despesa sanitària.