Sayed Kashua, les identitats complexes i la guerra

Miquel Àngel Llauger
Professor i escriptor

A principis d’aquest any va aparèixer en català la
novel·la Segona persona del singular. La premsa que
se’n feia ressò destacava una dada que, efectivament,
resultava cridanera: és l’obra d’un àrab, d’un palestí,
que escriu en hebreu. Sayed Kashua és originari de
Galilea, la regió de procedència de bona part dels
anomenats àrabs israelians, és a dir, la minoria de
cultura i llengua àrab que resideix a l’interior de les
fronteres reconegudes de l’estat d’Israel. Són ciutadans
d’Israel i gaudeixen del dret a vot, però són, per dir-ho
sense fer sang, ciutadans de segona categoria. La seva
és una identitat complexa: se senten germans dels
palestins de Cisjordània, de Gaza i de l’exili, però han
desenvolupat una certa identitat pròpia, potser difícil i
contradictòria. Estan minoritzats però tenen alguna
opció de prosperar a la societat israeliana: Sayed
Kashua, guionista d’una sèrie d’èxit a la televisió israeliana
i articulista al diari Haaretz, n’és una mostra. O ho
era, com veurem. Escriu en hebreu en part perquè és la
llengua en què va ser educat i en part per voluntat de
donar a conèixer el punt de vista de la minoria palestina
a la majoria jueva del país. O hi escrivia, com també
veurem.

Segona persona del singular és un bon reflex de la vida
dels àrabs palestins i, en especial, d’aquells que viuen
a Jerusalem, han assolit una certa bona posició social i
econòmica, i es mouen en la teranyina de la pertinència
complexa: el laberint de la lleialtat als orígens, el pes de
la cultura d’origen, la modernització i l’assimilació. És
una novel·la de dos protagonistes: un advocat d’èxit
que es vol d’idees liberals però que arrossega el llast de
la cultura tradicional i patriarcal, i un jove tímid a qui
l’afany de seguir el propi camí el porta a una singular
peripècia de personalitat. No és una novel·la que s’hagi
de llegir pel seu valor documental sobre els àrabs israelians
o sobre la troca de la identitat. S’ha de llegir
perquè és una novel·la magnífica: ben construïda, àgil,
subtil, divertida. No és una novel·la de màrtirs ni de
resistents, ni de forces tel·lúriques, és una novel·la
urbana del segle XXI. Les coses no sempre responen
als clixés.

El passat 4 de juliol, Sayed Kashua publicava al Haaretz
un article (després reproduït a altres diaris del món,
entre ells l’Ara) en què anunciava que se n’anava de
Jerusalem, que se n’anava del país, per sempre. Poc
abans, un grup d’israelians exaltats havia cremat
l’adolescent palestí Mohammed Abu Khader en
represàlia per l’assassinat de tres adolescents israelians
a Cisjordània. L’article és un text esfereïdor, una
renúncia demolidora a l’esperança de construir ponts
entre àrabs i jueus. “Si em demanen d’on és el meu
accent i de quin país sóc, els diré que vinc d’un lloc
espantós on homes i dones amb vestits i uniformes
inciten les masses a odiar, matar, saquejar i venjar-se,
de vegades en nom de la religió, d’altres en nom de
Déu, però sempre pel futur de la mainada.” La seva
decisió també té un costat lingüístic: “Escriuré en
anglès sobre les experiències d’un emigrant que es
troba en un nou país, sobre un sol·licitant d’asil polític,
sobre refugiats que fugen de la guerra.”. Dissortadament,
els temps són molt, molt difícils per a les identitats
complexes.

Sayed KASHUA.
Segona persona del singular
Traducció de Roser Lluch
Edicions 1984
Barcelona, 2014
314 pàgines