1.800.000

Macià Calafat

Per unes hores Barcelona va ser una immensa V. No es varen complir els desigs dels poders fàctics que ho havien apostat tot a l’esclat del cas Pujol per aturar la mobilització popular. L’establishment espanyol, va demostrar la seva profunda desorientació i el seu desconeixement del que passa a Catalunya: Pujol no ha estat mai un referent del moviment independentista, sinó un convers de darrera hora, i a més, duu més de deu anys retirat de la política. Els efectes polítics del cas afecten, si un cas, un partit, CDC, que, tot i governar el Principat, fa mesos que perd pistonada a les enquestes sense que això provoqui cap trauma destacable entre els seus (minvants) seguidors. Com va dir una persona tan poc sospitosa d’independentista com l’exfiscal José María Mena, “ni Pujol ni CiU no són Catalunya”. Les altres esperances de l’establishment, com el desmarcament d’Unió del procés, el creixement de Ciutadans, o l’entrada en escena de les masses espanyoles suposadament oprimides pel catalanisme, es demostraran també vanes. N’hi ha prou amb comptar el nombre d’assistents a l’acte unionista de Tarragona per entendre-ho.

La coincidència de la V amb el referèndum d’Escòcia ha donat més visibilitat internacional a la mobilització independentista. I les coincidències han fet encara més visible la incompetència política del govern Rajoy, entestat en combatre la majoria social catalana a cops de decret. El govern espanyol està enrocat i bull en la seva pròpia salsa, barreja de nacionalisme carpetovetònic i reaccionarisme social, presoner de la visió de la realitat que li serveix el seu propi aparell de propaganda. En política no hi ha res més perillós que creure’s les pròpies mentides, i aquesta és la situació del govern Rajoy. L’establishment espanyol en general (polític, mediàtic, empresarial) fa temps que ha perdut de vista la realitat. A pocs anys de la irresponsable campanya de recollida de signatures contra l’Estatut català i de les maniobres polítiques en el Tribunal Constitucional, ens trobam allà mateix. El PP i el PSOE semblen no ser conscients de la crisi de legitimitat del poder espanyol a Catalunya. Encara pitjor, Rajoy no és conscient de la pèrdua de legitimitat del seu propi govern, ni de la crisi del sistema polític. I en moments de crisi apareixen els monstres. Una resposta autoritària a la qüestió catalana, no del tot descartable -suspensió de l’autonomia, enviament de l’exèrcit-, pot ser letal per a la continuïtat del règim del 78.

La situació és complexa per molts de motius. El primer de tots és que la consulta (de fet, un referèndum d’autodeterminació) és demanada majoritàriament per la societat catalana, no només pels sectors independentistes. I, a més, Catalunya no és Escòcia: no és el govern el qui duu la iniciativa, sinó l’Assemblea Nacional Catalana. Una reculada de Mas podria ser letal per a CiU, molt més que el cas Pujol o les polítiques de retallades salvatges que ha aplicat el seu govern neoliberal. I en qualsevol cas, una "rectificació" de CiU només retardaria un temps l’arribada al poder d’un nou gover independentista, presidit per Oriol Junqueras.

Ens trobam davant la convocatòria d’una consulta que molt probablement serà anul·lada pels tribunals a instàncies del govern espanyol. Per dur-la endavant, caldrà arriscar. I sorgeix la incògnita: ho hauran de fer no just els dirigents polítics que donin les ordres, sinó també els funcionaris que se botaran la legalitat espanyola. Tots ells amb el risc de responsabilitats penals i de sancions administratives. Això significaria entrar en un procés de ruptura revolucionària i de trencament del relat reformista, gradualista i, per dir-ho d’alguna manera, liberaldemòcrata, del Procés. A part de la CUP i, a estones, Esquerra Republicana, no sembla que ningú hagi teoritzat la possibilitat de la desobediència, de la ruptura de l’ordre establert, tan allunyada de la cultura política del catalanisme majoritari. L’altra solució apuntada, la convocatòria d’eleccions plebiscitàries, sense consulta, condueix finalment al mateix lloc: a la desobediència per part de les institucions catalanes, a l’enfrontament amb l’Estat i a la presa del poder per la via dels fets; en suma, a un procés revolucionari.

La qüestió és si la societat catalana està preparada per resistir i guanyar aquest envit o si serà l’Estat qui en sortirà de nou victoriós. Segurament és certa l’afirmació, repetida des del propi entorn convergent, que, una vegada aprovada la Llei de Consultes i el decret de convocatòria del 9 de novembre, el Procés entra en terra incognita. És possible que, a hores d’ara, els seus actors no sàpiguen què passarà durant els propers mesos. Això converteix el moment en interessant i perillós alhora. Per primera vegada en molts d’anys, tot és possible.