Balears, illes desindustrialitzades, no gràcies!

Rafel Borràs

Les dades: A l’anterior número de L’altra mirada comentava, molt de passada, les dades del DIRCE (Directori Central d’Empreses) que, per dir-ho d’alguna manera, és una mena d’EPA referida a la demografia de les empreses i dels locals empresarials en actiu. En aquell Apunt socioeconòmic avançava que el teixit empresarial illenc ha perdut des de 2008 un 9,7% d’empreses (9.065 en termes absoluts). Com podeu suposar, el gran daltabaix s’ha produït en el sector de la construcció, però el que ara m’interessa posar en relleu és la important pèrdua de població empresarial industrial. Des de l’any 2008 hem passat de 5.364 empreses industrials a 4.320 a principis de 2014. És a dir, en aquests anys de crisi el teixit industrial illenc s’ha reduït en un -19,4%. Poca broma!

A les anteriors dades estructurals n’hi podem afegir algunes de conjunturals que, tot i que amb caràcter provisional, l’INE ha publicat durant les primeres setmanes del mes de setembre. Segons l’estadística d’Índexs de Producció Industrial de juliol de 2014, de les set comunitats autònomes amb variació negativa de la taxa anual de producció industrial, la CAIB és, amb diferència, la que, amb un espectacular -10,2%, més producció industrial perd. Pel que fa als Índexs d’entrades de comandes industrials (és a dir, el nombre de comandes que reben les empreses industrials) les dades provisionals de juliol reflecteixen una caiguda interanual del -22,9% (en el grup de les sis CCAA que perden comandes industrials, només Canàries en perd més que les Balears). En coherència amb aquestes dades de producció i comandes industrials, l’Índex de xifres de negoci industrial illenc cau en un -19,9% en variació interanual de juliol.

Els comentaris: Les empreses industrials que encara mantenen la seva activitat (més de quatre mil tres-centes, segons el DIRCE) són un tresor que cal preservar amb molta cura. El teixit industrial illenc té una interessant presencia en sectors com ara el de l’alimentació (387 empreses), la fabricació de begudes (95 unitats empresarials), el cuir i el calçat (118 indústries), la fusta (445 empreses), les arts gràfiques (314 empreses), la fabricació de mobles (337 empreses), la “fabricació de minerals no metàl·lics” (l225 empreses), les indústries químiques (42) o les fàbriques de productes metàl·lics (654), per exemple. La indústria de les Illes Balears no està condemnada a la seva extinció total. Però per frenar la tendència a la irrellevància en el model de creixement i desenvolupament de les Illes Balears és imprescindible un canvi radical de política industrial, tant en el Regne d’Espanya com a casa nostra.

El full de ruta per a la salvació de la nostra indústria implica canviar les regles de joc: la major atenció dels poders públics ha de ser pels sectors econòmics amb més dificultats, perquè no ens convé un suport gairebé exclusiu al sector turístic. Cal un pacte polític econòmic, financer i social i una vertadera aposta per la R+D+i entorn a la indústria balear, i un vertader Regim Econòmic Especial amb garanties de compliment. Cal recordar que l’article 39 de la Llei 30/1998, de 29 de juliol, del “Règimen Especial de les Illes Balears” deia : “El Gobierno del Estado promoverá las medidas necesarias para el mantenimiento de las industrias tradicionales en las Illes Balears, entre ellas las de fabricación de calzado, piel, muebles y bisutería, así como la adecuación de la normativa laboral a los problemas de estacionalidad que les afecten…” Un altre vergonyós incompliment de l’Estat envers les illes, la seva economia i la seva gent.

Una lectura: Gairebé tota la literatura especialitzada sosté que les societats occidentals amb una certa base industrial solen ser més igualitàries o, si més no, tenen més recursos i mitjans públics per implementar polítiques correctores de les desigualtats. Per això he pensat recomanar el llibre de Thomas Piketty “L’economia de les desigualtats” (Edicions 62). L’edició en català i l’actualització d’aquesta obra, publicada per primera vergada l’any 1997 a França, té molt a veure amb el ressò polític, acadèmic, i, sobretot, mediàtic del llibre “Le capital au 21e siècle” de Piketty que encara no s’ha publicat ni en castellà ni en català i que no he llegit. Modestament, en el cas de “L’economia de les desigualtats” em sembla que no són tan importants -i si són molt discutibles- les aportacions de Piketty. No obstant, només pel mèrit d’haver posat l’assumpte de les desigualtats en el centre de moltes discussions ja paga la seva lectura. I, alhora, la indústria fa calaix.