Catalunya, els dos veritables blocs, els escacs, la boxa i la lluita per l’hegemonia

Antoni Lluís Trobat Alemany

Són algunes, i no poques, les veus de persones amb un cert grau de politització, que, des de les Illes Balears, es demanen aquests dies què s’està cuinant a Catalunya. No és estrany. Des de Mallorca i cap a Mallorca la informació de la situació catalana arriba molt esbiaixada. I no només d’una banda. Allò cert és que l’ambivalència de sensacions està, a hores d’ara, instal·lada a la societat del Principat.
Per una banda, el percentatge de ciutadans partidaris del sí en una consulta fa la franca sensació que creix a cada instant. És quelcom palpable. D’altra banda, entre la gent més activista i ideologitzada, entre aquells sectors que porten anys en aquesta línea, s’hi entreveu una sensació d’esgotament. La necessitat de passar d’una fase molt llarga de mobilitzacions al carrer a un nou escenari. Les ganes de votar.

I entre tota aquesta gent que vol votar i que advocaria pel sí crec que podem trobar-hi, ara mateix, dos grans blocs dels que ningú parla. En ambdós hi ha una mescla d’interessos, d’orígens i de tradicions polítiques; hi ha gent que fa molts anys que és independentista i gent que fa dos anys no ho era; persones a les que determinades qüestions identitàries com la llengua importen molt i persones que s’emocionen amb la Roja i no han parlat ni parlaran mai en català; sobiranistes que només pensen en les balances fiscals , sobiranistes que pretenen construir una nova economia al servei d’una societat més justa i gent que pensa en les balances i en fer un estat més social que Espanya.

Un bloc, majoritari, format per CiU i ERC, amb tots els matisos que es vulguin, en el plànol partidista, i per agents civils que han fet de força de xoc en aquest darrer cicle electoral –bàsicament l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium- recull el catalanisme de les classes mitjanes i populars. Es situa políticament, a grans trets, en uns postulats de centreesquerra entre socialdemòcrates i liberal-progressistes que són molt majoritaris a Catalunya, fa bandera de l’europeisme i reivindica els conceptes de transversalitat i aprofundiment democràtic que sempre han estat, des del tardo franquisme, l’autèntic fet diferencial català. En aquest espai digui el que digui la caverna mediàtica de Madrid poc afecta el cas Pujol i els interessos d’una molt mitificada burgesia barcelonina que, com la biscaïna, sempre ha estat – des del segle XIX- espanyolista. Per comprendre aquest magma ben plural –petits empresaris, treballadors públics, autònoms… i amb contradiccions terribles, només cal pensar en les retallades de l’executiu Mas, crec vital fer una ullada a l’extensa entrevista que el comunicador Josep Manel Tresserras concedia a principis d’agost al digital progressista espanyol Diario.es.

L’altra bloc, és el format per l’esquerra social i política catalana hereva de les mil i una lluites emancipatòries, absolutament diverses, de la nostra contemporaneïtat . Des de la CNT de García-Oliver o la resistència del PSUC,a les avantguardes culturals d’Ocaña, Joan Brossa o Vázquez Montalbán passant per Terra Lliure, les manifestacions contra la guerra d’Iraq de 2003 que Bush va maleir o els moviments de solidaritat internacionalista –amb Chiapas, amb Bòsnia, amb Palestina, amb tothom- més potents d’Europa. En ella les forces centrals segurament serien la CUP –expressió institucional d’un independentisme rupturista que va quedar-se sol dient no a la Transició del 1978- i experiències fruit del malestar de la crisi de 2008 com el Procés Constituent del pacifista i economista Arcadi Oliveres i la monja Forcades o la iniciativa Guanyem Barcelona impulsada per l’exportaveu de la PAH Ada Colau i tot un seguit de noms significatius, qualitativament, de l’activisme civil de l’àrea metropolitana de la Barcelona post-olímpica.

Són la gent d’allò que Tarrow anomenava els “moviments socials clàssics” però també les classes treballadores que acaben de despertar del somni de la middle class i les persones migrades. Hi ha l’esquerra radical de sempre però també ICV i EUiA – que han vist com les seves bases tendien a marxes forçades a incorporar-se a aquests plantejaments- i molts ciutadans que havien votat el PSC o ERC o fins i tot Ciutadans! –i és una sort!. S’hi aboquen, en definitiva, els plantejaments de la generació formada en l’altermundisme de finals dels noranta que ara voreja la quarantena, els dels vells militants antifranquistes, els de l’ independentisme combatiu i els de les noves formes de fer política que “Podem” representa a nivell estatal. Per entendre’ls recomano seguir dues persones que venen de galàxies ben diferents però conflueixen en l’objectiu: el periodista Roger Palà, fundador de Crític, i l’antropòleg Manuel Delgado, professor i militant d’Esquerra Unida i Alternativa, a hores d’ara, esperem que per poc temps, encara referent d’IU al Principat.

La disputa, ara mateix, és per veure qui guanyarà l’hegemonia del procés. Allò que és ben cert, és que dins l’adn polític de la gran majoria de veus, a un bloc i a l’altre, no hi ha romanticisme decimonònic sinó ganes de vertebrar quelcom des de zero i, aprofitant que es fa de bell nou, fer-ho millor. Aquest fet no és una nimietat i porta a dins el quid de la qüestió. Catalunya té l’oportunitat d’esdevenir un estat sobirà i que aquest nou ens sigui una república social amb una majoria d’esquerres. Un país nou molt més atractiu que el Regne d’Espanya. D’això en dependrà, fonamentalment, l’impacte i repercussió que es visqui a les Illes Balears. Ja ho deia aquell: són escacs, no és boxa.

1 Missatge