De FMI, BRICS i institucions econòmiques pròpies

Pau A. Monserrat.
Economista de iAhorro.com i autor del llibre ‘La banca culpable’.

Vivim immersos en una crisi econòmica que els polítics no van saber preveure i sembla que tampoc sabem com deixar-la enrere, més enllà de declaracions públiques que desconcerten al ciutadans que ho segueixen passant malament.

En aquest escenari complicat i difícil, la importància que el coneixement econòmic té en la vida diària de tots s’ha posat en evidència.

Les mesures promocionades per les principals institucions econòmiques que governen les economies occidentals, com el Fons Monetari Internacional -FMI, han tingut un efecte evident en els habitants dels diferents països. Tot i els missatges codificats amb la densa terminologia econòmica, que massa sovint s’empra per no dir clarament la realitat que hi ha darrera, la població no acaba d’entendre el sentit de les mesures que proposen ni a qui beneficien.

Molts són els aspectes de política econòmica que podríem esmentar i criticar que han partit de les idees dominants del FMI i els economistes pagats pel poder i els alts buròcrates; no ens hem d’enganar, els economistes no fallem tan como sembla, el que passa és que massa sovint donam receptes interessades, pels qui paguen, és clar. Curiosament hi ha una situació molt més que preocupant, el deute públic que no deixa de créixer, al qual tant posicions dretanes com esquerranes ataquen de manera semblant i equivocada, en la meva opinió tècnica.

S’acusa al FMI i a les institucions europees de forçar al país a seguir una política d’austeritat letal pels interessos de la ciutadania i la seva prosperitat present i futura. Tenim un deute públic de 1.005.714 milions d’euros, un 98,2% del Producte Interior Brut (PIB) i, a sobre, el dèficit o endeutament dia a dia no atura. Cada dia que passa, en definitiva, gastem més del que ingressem. No es tracta d’eliminar la inversió pública en educació, en investigació, en sanitat, però sí de racionalitzar al màxim les despeses públiques. I el que els governs han fet ha sigut el contrari, no racionalitzar la despesa, a canvi de fer sofrir a tots unes retallades en els serveis bàsics.

En aquest escenari, hi ha partits que reclamen una quitança del deute públic. Tampoc aquesta solució es factible en un país que gasta més del que ingressa. Es pot negociar aquesta solució, fent les vertaderes reformes estructurals que no ens queda més remei que fer, però no abans. Auditar l’endeutament públic generat per governs democràtics (amb totes les deficiències que el nostre sistema sens dubte té), sense pactar abans les condicions amb el creditors, és un despropòsit per un Estat que necessita finançament cada dia que passa. Les solucions al problema són molt complexes, no hi ha receptes senzilles, ens agradi o no.

Si el castigat ciutadà té motius per criticar les polítiques europees, el FMI i els seus governs nacionals, no és estrany que alguns països també ho facin. Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica, els cinc països coneguts per les sigles BRICS han decidit a la recent IV Cimera organitzada a Brasil crear dues institucions alternatives a les que van sorgir dels acords de Bretton Woods, tutelades en aquell moment per Estats Units: El Banc Mundial i el FMI. Les alternatives seran el Nou Banc de Desenvolupament i el fons batiat com Acord de Reserva de Contingència. En total s’aportaran 50.000 milions de dòlars al banc que s’ubicarà a Shanghai, ampliable a 100.000 milions (un rescat bancari espanyol segons dades oficials).

Ara toca veure si realment l’alternativa pren polítiques econòmiques encertades, al manco millors que les del FMI, cosa no del tot complicada.