En homenatge a Joan Serra i Castanyer

Els teus amics i amigues [1],

Ens ha deixat en Joan. Tots sabem que la mort és una realitat imparable. Però quan arriba a un ésser encara ple de vitalitat, d’il·lusió i d’esperança, és una gran injustícia. Tanmateix a Joan no el derrotà el conèixer la gravetat sobtada de la malaltia. Acostumat a combatre de cara a les injustícies, no li faltà valor a l’hora d’encarar la darrera lluita que havia d’afrontar de manera tan decisiva.


Els que coneixíem a Joan, sabíem que era una persona valenta, agosarada, amb una capacitat de generositat enorme, mai preocupada per sí mateixa, quan calia arriscar-se per lluitar per una causa justa. En la tancada dels aturats de Sant Miquel, a l’hora d’arrancar amb la pancarta a l’inici de les manifestacions prohibides, a l’hora de les pintades i de distribuir propaganda clandestina, en Joan era de les persones a qui no feia falta demanar-li que es posés al davant del perill.

També era una persona que fins el darrer moment, va saber ser un representant fidel i honest, dels treballadors i treballadores. Com a delegat de CCOO en la cadena hotelera Barceló, va aconseguir el reconeixement continuat dels seus companys i millores importants en les seves condicions de treball. I ens consta que també era prou respectat per la pròpia patronal, precisament perquè era un bon professional que complia amb les seves responsabilitats, i que a més tenia un gran prestigi entre els seus propis companys.

Les seves conviccions comunistes les defensava amb apassionament i fermesa. Convençut en el seu moment de la importància de la disciplina en un partit comunista, no ocultava mai les seves opinions, malgrat no fossin coincidents amb el parer de la majoria, o no complaents amb les directrius de la direcció política. També tenia valor per alçar la veu, quan creia que es feien injustícies en la vida interna del partit. Aquesta fermesa en les conviccions, que a vegades podia parèixer caparrudesa, era compatible amb una actitud oberta a escoltar altres argumentacions. I amb una capacitat considerable també per rectificar, si creia que havia actuat erròniament. En Joan era una persona prou intel·ligent, que sabia de les seves virtuts i dels seus defectes, i que era ben capaç de comentar-ho de manera oberta amb tothom. No volia enganar mai a ningú sobre el que era ell mateix, ni tampoc auto-enganar-se.

Joan mai va deixar de lluitar per un món més just. Crític amb totes les forces polítiques de l’esquerra des de que deixà de militar, mai va rebutjar ajudar o col·laborar quan se li demanava. Tampoc mai posà pals a les rodes dels nous projectes polítics que s’albiraven. El seu escepticisme sobre el que es construïa, mai va taponar l’ ètica del revolucionari que sempre dóna suport allò que és una lluita justa dels oprimits. Treballà per la recuperació de la memòria històrica, penjant a la seva pàgina WEB notícies i informacions que no calia oblidar-les. Internacionalista convençut, seguia la realitat d’Amèrica del Sud, especialment algunes experiències d’alliberament, que, potser i adaptades a la nostra realitat, podrien servir també per a la nostra terra.

En Joan i na Xisca quan es casaren, vigent l’obligatorietat del matrimoni catòlic en temps del franquisme, ho feren a l’ermita de Valldemossa, vestits de pagès i de pagesa i casats per Jaume Santandreu, amb unes de les noces més laiques i alternatives que mai haguéssim pogut imaginar en aquells temps. En el seu comiat, també en Joan ha volgut ser el més coherent possible. Volia ser acompanyat per la bandera quadribarrada i la bandera republicana. I que es pogués escoltar la Internacional.

Com a persona acostumada a pensar més pels altres que per sí mateix, estic segur que el que més greu li feia, era el dolor que podia produir la seva absència a na Xisca i a na Mercè. Com a la resta de la seva família. El neguit que produiria a tots els amics i amigues, per no poder fer els sopars que s’imaginava i proposava en una de les seves estades a la clínica. Segurament ens demanaria perdó per molestar-nos. S’excusaria dient que no ha estat voluntat seva produir aquesta distorsió en ple dia festiu. Però també estam segurs, que es sentiria orgullós dels amics i amigues que ha sabut aconseguir en aquesta vida. Perquè els que estam aquí no venim a quedar bé. Venim a donar un homenatge a una persona compromesa amb la vida, amb l’esperança, amb la responsabilitat individual i amb la transformació col·lectiva...Venim a donar un homenatge, a una persona que ens ha ajudat a ser una mica millors a tots nosaltres.

Ell voldria que el acomiadéssim amb una celebració i un brindis per la seva memòria. Ens diria que ànims i a mirar per endavant. Que a tots, tard o prest ens passarà el mateix. Que no facem un drama. Que hem de mirar de deixar un món millor pels nostres fills i els nostres nets. Que això és el que realment importa.

Com cantava Jorge Manrique a la mort de son pare, la fama que deixava, anava més enllà dels límits físics de la seva mort. En Joan Serra Castanyer no era un hidalgo com el pare de Jorge Manrique. No tenia la fama dels personatges mediàtics. Era un fill del poble treballador i de Mallorca, que es sentia a gust amb aquest poble i que tenia consciència de lluitar pels drets d’aquest poble. La fama pròpia que ens deixa, es la seva coherència, el seu valor, la seva bonhomia i la seva generositat. Els valors que sempre demostrà en la seva vida i en el seu compromís polític. Que el teu record quedi sempre present en la memòria de tots nosaltres.

Palma, set de setembre de 2014.