Escòcia, amb un peu a dins i un peu a fora

Pau Obrador (@pauobrador)

He tingut el privilegi de visitar Edimburg amb motiu del referèndum d’independència i de participar en un parell d’actes en nom de la federació del PSM. Ha estat una experiència breu però intensa. Arribava a Edimburg el vespre de dia 17. Pel camí em vaig creuar fins amb quatre grups d’activistes que apuraven les darreres hores de la campanya. La majoria eren joves partidaris del Sí que transmetien una il·lusió desbordant. Creuar la ciutat en cotxe va ser tot un espectacle, els adhesius a les finestres, les cases engalanades i els pins a les solapes. El dia del referèndum Edimburg feia goig. La gent anava a votar en massa i amb alegria. Com és costum al Regne Unit, davant cada col·legi electoral hi havia un piquet informatiu de cada bàndol. Hi havia també molts catalans que s’han infectat del nou virus de l’escocitis (molt similar al de la basquitis). Vam anar fins a la plaça del parlament plena de partidaris del Sí des de bon matí. La premsa internacional era tota a Edimburg, però l’epicentre era a Glasgow, on els partidaris del Sí van ocupar la plaça de Saint George tota la nit.

Com era de preveure ha guanyat el No. I ho ha fet amb un marge una mica superior al que s’esperava. Val la pena a aturar-se a analitzar els resultats. El No s’ha imposat allà on normalment guanyen els independentistes de l’SNP, a l’Escòcia rural i de classe mitjana. El Sí en canvi ha tret els seus millors resultats als feus tradicionals de l’esquerra, en part gràcies a l’excel·lent campanya del Radical Independence. La ciutat del petroli —Aberdeen— i de la banca —Edimburg— han decantat la balança cap el No. Glasgow i Dundee, bressols de l’obrerisme, s’han convertit en el baluard de la independència. La dada més significativa és sens dubte la distribució del vot per edats. El No s’ha imposat gràcies al vot dels jubilats. El 73% dels majors de 65 anys ha votat que no, mentre que el 71% dels joves de 16 a 18 anys ha votat que sí. Amb l’excepció dels extrems nord i sud, aquest no ha estat un vot identitari sinó un vot cívic a favor d’un país més just, més solidari, més escandinau. El que hi havia en joc era un projecte de país, no la identitat escocesa.

El Sí ha perdut el referèndum però ha guanyat el debat. Tenia una tasca molt difícil i n’ha sortit reforçat. Dues dades ho demostren. La primera és el 85% de participació, la més alta que s’ha registrat mai al Regne Unit. S’ha aconseguit una mobilització sense precedents. El referèndum ha infectat els escocesos d’un virus que molts veuen perillós, el virus del canvi democràtic. Per una vegada el joc de la democràcia no s’ha jugat ni als passadissos de Westminster, ni a als platós de la BBC, ni a les columnes del Daily Mail. Aquesta vegada la democràcia s’ha jugat al carrer, al pub, a la cua de correus, a tot arreu, a les assembles que s’han fet a cada poble. La segona dada és l’increment de l’independentisme. El suport per la independència ha passat del 30% quan es va convocar el referèndum al 45% del resultat final. I podia haver estat més alt si els del better together no haguessin activat una campanya de la por al voltant de la moneda i les pensions. Tal com ha reconegut el seu coordinador, el Sí hauria guanyat sense el recurs de la por. El procés ha transformat el vell independentisme burgès de l’SNP en un projecte cívic i interclassista, en la gran esperança del canvi a Escòcia.

El No ha guanyat la votació però ha pagat un preu molt alt. El procés ha posat de manifest la crisi que passen els dos grans partits. Uns perquè ja no tenen cap paper rellevant a Escòcia —els tories només tenen un diputat dels 41 que elegeix Escòcia—, i els altres perquè han perdut el lideratge social que han gaudit durant dècades. Han estat els votants laboristes que han apropat el Sí a la victòria. Enlloc de liderar el canvi, el laborisme ha fet la feina bruta als poders fàctics, a la banca i a les companyies petrolieres. Els laboristes no han entès el que hi havia en joc. Li deien Independència quan en realitat es tractava d’un repartiment més just del poder, més confederal. El nou estat no hauria implantat control de fronteres; tampoc hauria canviat de moneda ni de cap d’estat. Els laboristes han frenat una redistribució més justa del poder tot reforçant la centralitat de Westminster. Tot sembla indicar que de les cendres del debat en naixerà una nova força d’esquerres escocesa. És molt possible que aquesta força s’estructuri al voltant del Partit Verd, que es va posicionar a favor de la independència. Han guanyat més de 2000 militants en només una setmana. Val a dir que l’SNP n’ha guanyat més de 20.000 i ja és el tercer partit britànic en número de militants.

El No ha guanyat gràcies en part a les promeses de descentralització fetes a darrera hora. El referèndum ha reobert la caixa de pandora del model constitucional britànic. Hi ha tres grans temes damunt la taula. Primer, la relació del Regne Unit amb Gal·les i Irlanda del Nord i el seu grau de descentralització. Segon i més important, la manca de contrapoders regionals dins Anglaterra. El referèndum ha reobert l’etern debat nord sud. El nord laborista es veu cada vegada més atrapat entre el poder econòmic i polític del sud est i la creixent descentralització a escòcia i gal·les. El tercer tema és el que es coneix com the West Lothian question. Se sentirà molt a parlar els propers dies sobre si poden els diputats escocesos seguir votant lleis que només afecten a Anglaterra, quan els diputats anglesos no poden votar als assumptes que depenen del parlament d’Edimburg. La pregunta que aquest referèndum deixa oberta és si el Regne Unit va o no cap a un model més federal. Des de molts sectors de l’esquerra es creu que aquest era el moment per tirar endavant una reforma federalitzant. Està per veure com acabarà tot plegat. La memòria és fluixa i les promeses se les emporta el vent.

La conclusió d’aquest viatge és que Escòcia té un peu a dins la unió i un peu a fora. El referèndum no ha tancat cap debat sinó que l’ha obert en canal. Tot aquest activisme està aquí per quedar-se. La qüestió escocesa tornarà a ser actualitat en un dia no molt llunyà.