La vaga del Bellver

Miquel Rosselló, President de l’Ateneu Pere Mascaró.

El mes d’octubre del 1974, ara fa quaranta anys, les treballadores i treballadors de l’hotel Bellver al passeig marítim de Palma protagonitzaren una vaga per la defensa dels seus drets salarials i laborals que suposà una fita molt important en la història del moviment obrer a Mallorca.

Cal situar-se en aquella tardor del 1974 amb el Dictador viu i ben viu. No cal oblidar que abans de morir, poc més d’un any després, encara havia de condemnar a mort i assassinar a cinc lluitadors per la llibertat.

Feia algun temps que s’havien celebrat les eleccions sindicals a l’hotel i seguint la consigna de CCOO, aquella organització sindical encara clandestina i amb els seus dirigents estatal tancats a Carabanchel, cridava als treballadors a presentar-se a les eleccions a enllaços i jurats del sindicat vertical per “utilitzar les condicions que donava la legalitat”. De fet molts de treballadors i treballadores de CCOO i demòcrates varen sortir elegits i utilitzaren el “vertical” per estendre la lluita obrera i l’organització sindical.


Això també va passar a l’hotel Bellver i les sindicalistes Maria Bonnín i Júlia Ecija foren elegides Jurats de l’empresa. Des d’aquesta nova responsabilitat i amb el suport de les CCOO de sector, presents a l’hotel, elaboraren una plataforma reivindicativa que exigia millores laborals, entre elles el mateix sou per les cambreres que pels seus companys homes.

Davant la manca de resposta de la patronal i, tot s’ha de dir, de la incomprensió dels seus companys masculins iniciaren la lluita. En primer lloc posaren en pràctica una vaga de baix rendiment, una fórmula imaginativa i que feia molt de mal a la patronal. Per un hotel no es gens bo que els turistes trobin les habitacions sense arreglar o que tot ho tinguin en retard.

La combativitat d’aquelles valentes treballadores feu que mantinguessin en solitari la vaga unes setmanes, fins que els companys de menjador i d’altres indrets acabaren per solidaritzar-se i la cosa se complicà pels patrons que hagueren de dur treballadors d’altres hotels que exerciren d’esquirols.

La lluita va durar tres mesos i seguint la tradició de la patronal d’hostaleria d’aleshores, repressiva i antidemocràtica, es negaren a negociar des d’un bon principi i acomiadaren a dues cambreres, a les que consideraven “cabecillas” na Júlia Ecija i na Maria Bonnín, a pesar d’ésser jurats d’empresa, aquest és el cas que feia la patronal de la legalitat vigent.

Les treballadores dugueren al sindicat vertical el seu acomiadament, no de bades eren representants sindicals, però el vertical de Balears donà per bo l’acomiadament. Elles no es rendiren i recorregueren al Sindicat vertical de Madrid, que decidí la readmissió de Júlia Ecija i l’acomiadament de Maria Bonnín.

La lluita havia aixecat molt de rebombori dins l’opinió publica i provocat moltes mostres de solidaritat. Fou molt significativa la intervenció del Bisbe Don Teodor Úbeda a l’Assemblea Provincial de Turisme fent referència a les nefastes condicions de feina dels treballadors d’hostaleria i expressant el seu respecte per les seves reivindicacions.

Però la mostra de solidaritat més potent vingué de CCOO i dels comitès de curs dels estudiants que recolliren 2.000 signatures demanant la readmissió de les treballadores acomiadades i organitzaren una gran concentració de treballadors i estudiants al local dels sindicats verticals per entregar les signatures al seu Delegat Provincial.

Fou una lluita emblemàtica per aquells temps en primer lloc per la seva durada, la més llarga fins aleshores, se prolongà durant tres mesos i segon, per què començà per una reivindicació poc habitual llavors: el mateix sou per homes que per dones. Saberen conjugar una reivindicació típicament obrera amb l’exigència dels drets per a les dones.

És pot dir que Maria Bonnín i les seves companyes foren capdavanteres amb les reivindicacions feministes.