Meir Margalit, pacifista i regidor de Meretz, a Jerusalem

Per Biel Pérez i Pep Valero

Digues-nos alguna cosa sobre Meir Margalit
Tinc 62 anys ben complerts. Vaig néixer a Buenos Aires. Al 1972 vaig emigrar a Israel i des d’aleshores visc a Jerusalem. Fins fa poc vaig ser regidor electe de la ciutat pel partit d’esquerra Meretz. He estat regidor durant dos períodes. Primer quan el famós Ehud Olmert va ser alcalde de la ciutat, a posteriori va ser primer ministre. Vaig ser regidor fins l’any passat amb la probabilitat de tornar al Consell municipal l’any entrant per un acord de rotació interna. Els últims anys del meu període he estat el portaveu-secretari, de Jerusalem Oriental, responsable de les polítiques municipals a Jerusalem Oriental. No és gens obvi que una persona d’esquerres sigui responsable de les polítiques de discriminació municipal en aquesta zona. Quan l’alcalde m’ho va proposar, ho vaig consultar amb els meus amics palestins de la ciutat i el que ells em van dir de forma clara i concisa va ser: sabem que tu no ets capaç de canviar les polítiques municipals, però si tu pots minimitzar els danys, pel que a nosaltres correspon, doncs endavant! Mou-te i procura fer-ho el millor que puguis. És el que vaig fer durant els últims tres anys: minimitzar danys.

Has vingut a parlar-nos d’un camp de concentració?
Gairebé, gairebé... Vinc a parlar del moviment pacifista israelià. Dels dissidents israelians. Els que quedem després del gran naufragi. Perquè, si bé és cert que estem passant un dels moments més crítics de la nostra existència, existim! Existim i vull que sapigueu que hi ha un moviment pacifista que fa tot el possible per millorar la condició humana.
Quan dius passem el moment més difícil, a qui et refereixes?
Estic parlant del que s’anomena el moviment pacifista israelià o el que ells anomenen l’esquerra israeliana; perquè les coses són paral·leles. Tenim, d’una banda, el govern més dretà que hem tingut en la història d’Israel, estem passant un període de fonamentalisme religiós, nacionalisme extrem, acèrrim, molt excessiu. Alguns diran, i jo ho dic també, que estem passant per moments de feixistització de la societat israeliana. Bé, amb tot i això, uns intentem salvar el que es pot d’aquest naufragi.

Tu has arribat aquí a través d’un procés o començar ja de molt jove aquesta línia pacifista?
Jo vaig arribar a Israel com a activista dretà. A Israel, vaig arribar a enrolar-me a l’exèrcit, als tres mesos d’haver emigrat, i vaig ser part d’un regiment molt particular l’objectiu del qual , a part de combatre, és crear assentaments en territoris ocupats. Jo he estat un dels fundadors d’un assentament israelià a la Franja de Gaza. Amb aquestes pròpies mans el vaig construir molt orgullós de poder-me veure a mi mateix com l’avantguarda sionista, allà al quaranta-vuit, com Ben Gurion i altres tants progres. Després de la guerra de Yom Kippur, el 73, del Dia del Perdó, vaig començar a fer el "switch". Vaig començar a fer el canvi que em va portar, gradualment, de la dreta sionista a l’esquerra no sionista a la qual estic ara per ara.


Qui governa a Jerusalem en aquests moments?
Hi ha una coalició. Jerusalem té una administració única, no està dividida en oriental i occidental, està unificada. L’elecció és unificada, amb l’únic gran problema que els palestins de la part oriental boicotegen les eleccions de forma sistemàtica. No participen tot i que podrien fer-ho. Prefereixen no participar per no legitimar d’alguna manera l’ocupació de la ciutat de Jerusalem. Jo sóc molt respectuós de la lliure determinació dels palestins, respecto la seva decisió, però m’agradaria, preferiria, que fossin una mica més pragmàtics, ja que, si ells participessin en les eleccions, essent ells un 38% de la població juntament amb nosaltres ,amb l’esquerra, que som aproximadament un 10% de la població, podríem ser majoria. Amb postura de majoria en el Consell Municipal podríem evitar molts dels desastres que el municipi d’ultradreta fa a la Jerusalem oriental.

En aquest moment, com està la correlació de forces?
És un govern de dreta i ortodox. Extremadament religiós, d’això es tracta. L’alcalde és una persona molt particular, és un magnat. És la primera vegada que a Jerusalem es tria un alcalde que no prové d’un partit polític tradicional. Que es defineixi a si mateix: dretà moderat. Per això, quan em pregunten, dic que és una contradicció: o s’és dretà, o s’és moderat. Però així es defineix ell mateix. És una coalició dretana i ortodoxa. A Jerusalem el partit de Netanyahu té una sola representació , i el laborisme també. A Jerusalem la gent va a partits fins i tot més extremistes que el de Netanyahu. Nosaltres, Meretz, n’hem tret dues de trenta-un.

Hi ha àrabs en el partit Meretz?
Sí. Hi ha àrabs, els que nosaltres anomenem "àrabs del 48" de Jerusalem occidental. Tenim al Parlament un membre que pertany a aquest grup. Tenim, també, àrabs palestins de la zona oriental.
Sou un partit que integra diverses comunitats, us regiu per la ideologia d’esquerra ...
Sí, a l’esquerra del Laborisme, aquest és el lloc on estem ubicats. I intentem ser un partit el més pluralista possible. Indubtablement no tenim ortodoxos dins del partit -l’ortodòxia es va tornar molt dretana en l’últim decenni- però sí tenim gent religiosa, sí. Hi ha una ala dins el món religiós que és religiosa i humanista, basada en preceptes bíblics que parlen de pau i respecte mutu. Aquesta gent és part del nostre partit, també.

Quins enemics té el poble palestí?
Milions d’enemics per tot arreu! De dretes, d’esquerres; per dalt, per baix ...

A casa i fora de casa ...
A casa i fora de casa, sí. Està molt de moda donar suport al poble palestí; però, de boca a fora. Sempre els de dins són els més perillosos, sí, sí ... Aquell refrany que diu: "Déu protegeix-me dels meus amics perquè amb els meus enemics jo me les arreglaré tot sol". Els anomenats amics, en termes generals, ... els han venuts. Els han venuts als palestins pràcticament! D’una banda estan profundament dividits, la divisió més coneguda és la d’Al Fatah Hamàs, però no creguin que és l’única. Entre el mateix Al-Fatah hi ha divisions entre els veterans aquells que van venir de Tunísia amb Arafat, i els joves que van créixer a Palestina. En els camps de refugiats hi ha un conflicte generacional entre ambdós. Hi ha divisions entre pro-jordans i pro-palestins. Entre els que estan més a l’esquerra i els de la dreta. El poble palestí està profundament fragmentat. Precisament aquest és un dels grans èxits d’Israel, que va aconseguir, amb molta astúcia, fragmentar als palestins i, ara per ara, té els palestins del 48, els palestins del 67, els refugiats a Síria, Líbia, Jordània, la diàspora palestina ... i així successivament. Un dels grups característics amb els que jo estic quotidianament en contacte són els jerosolimitans, que són una altra categoria. Estan en una altra postura, però estan sols.

I el poble pla?
El poble pla està, sobretot, frustrat. No veu esperances; no veu ni tan sols una petita llum allà al fons, no tenen horitzons. I, quan no tens esperances, et vas radicalitzant més,i la gent s’està convertint en més religiosa i, també, a més dretana. El suport massiu que, ara per ara, té Hamàs entre la societat palestina és producte precisament d’aquesta manca d’esperança que té. Que el govern palestí transmet.

Hamàs té un component religiós i polític?
Religiós, religiós, religiós! I polític entre parèntesis; sí, sí, però sobretot religiós. I el més interessant, o el més paradoxal, és que Hamàs és, en gran mesura, una invenció israeliana. Israel volia soscavar les bases d’Al Fatah, llavors va crear aquests grups religiosos per intentar soscavar des de dins. Islamistes de la línia dura. És molt difícil ser palestí en els nostres dies, perquè ningú realment els vol.

Ser jueu pacifista també ha de resultar difícil?
No us càpiga cap dubte!

Com definiries políticament als jerosolimitans?
Bé, els jueus jerosolimitans són els palestins jerosolimitans. Són de dretes. Els palestins estan, ara mateix, passant una profunda crisi d’ identitat. Profunda crisi identitària! Estan en un limb allí! Perquè d’una banda són molt palestins, però d’altra banda gaudeixen, per així dir-ho, dels beneficis que ofereix el sistema israelià. I estic parlant del que es diu específicament la Seguretat Social. Aquesta gent, que és molt pobra, viu bàsicament de la seguretat social a totes les ciutats israelianes. Llavors els jerosolimitans veuen els seus germans de Jericó, Hebrón, Jenín, Ramallah, Betlem que, d’una banda estan morint-se de fam i, d’altra banda, les lluites internes són tan profundes, que ells diuen: bé, la veritat és que estem mal sota l’ocupació israeliana, però estaríem pitjor sota el govern palestí.
Llavors, ara per ara, et trobaràs amb molts palestins jerosolimitans resignats a l’ocupació, dient: A mi, amb aquesta situació no em queda més opció que viure sota l’ocupació, però sé que cada nit porto un plat de menjar als meus fills, o en canvi, ser lliure sota l’autoritat palestina, però no saber si porto o no porto menjar per a la meva família.

La teva gestió a l’Ajuntament, en què va disminuir els danys als palestins? Quina capacitat de maniobra tenies i per què et nomena un govern de dretes?
Començo pel més fàcil. Em van trucar perquè l’alcalde, fa quatre anys enrere, passà una crisi molt profunda amb la població laica (jueva laica de Jerusalem). El van acusar d’haver estat comprat pels religiosos, de facilitar als ortodoxos tot tipus d’edificis i als laics no. Llavors, per millorar la seva imatge davant de la població laica, ell necessitava el partit laic per excel·lència de Jerusalem, que som nosaltres. Llavors ens convida a ser part del govern municipal. A partir d’aquest moment em vaig dedicar a minimitzar danys.

Potser l’èxit més important que hem tingut ha estat baixar de forma substancial el nombre de demolicions de cases palestines. El govern del municipi esbucava aproximadament cent cases per any de famílies l’únic pecat havia estat construir les seves cases sense llicència, atès que el municipi es nega sistemàticament a donar llicència de construcció a palestins. Es destruïen cent cases per any, nosaltres vam aconseguir reduir les demolicions a vint cases per any. Que és molt, és terrible: jo sóc còmplice de la destrucció de vint cases per any, no m’escapo de la responsabilitat. Però, d’altra banda, hi ha altres vuitanta que hem aconseguit congelar. Els palestins no són "ciutadans", sinó "residents". Per tant no tenen vot al Parlament, però sí al Municipi.

En paral·lel hem aconseguit millorar en forma substancial el nivell de serveis municipals a la part oriental i el percentatge del pressupost que el municipi inverteix en aquesta part. Però el més important ha estat que, com que jo he tingut accés a documentació municipal (que generalment el municipi prefereix no donar a conèixer), he publicat documents que parlen de la discriminació municipal de Jerusalem oriental com una manera de soscavar el sistema municipal des de dins. Jo no podria dir si l’alcalde m’escoltava dues vegades per setmana, però el cert és que, en l’última campanya de les eleccions municipals, les dretes, entre altres coses, deien: No voteu el Meretz perquè cal evitar que Meir Margalit torni a ser l’encarregat de Jerusalem oriental perquè és un traïdor. Ha donat a conèixer documents interns del municipi i ha produït un gran mal a la imatge que Jerusalem intentava vendre a l’exterior.

És possible per a un palestí viure a Jerusalem occidental i per a un jueu fer-ho en la part oriental?
Són molts els jueus que viuen a la part oriental, aquests són els colons, en urbanitzacions o cases protegides. Intenten comprar llocs estratègics de la ciutat vella, de vegades un terreny, de vegades una casa, un magatzem, el que sigui. L’important és posar bandera israeliana i dir: "aquí estem presents". Formalment un palestí també pot viure a la part occidental, però serà gairebé impossible trobar algun israelià que vulgui vendre la seva casa a un palestí musulmà. Aquestes coses gairebé no es veuen. Però, formalment, segons la llei, qualsevol pot comprar una casa on vulgui ... La pressió social és tan gran que això pràcticament no passa.

Des del punt de vista de l’esquerra hi ha una aposta per la convivència?
No, més encara; molt més. L’esquerra parla d’una divisió, no d’una convivència. La dreta busca la convivència sota l’hegemonia israeliana. L’esquerra diu: aquest projecte, el que s’anomena "la Jerusalem unificada", no té futur, no té lògica, no té raó de ser. I l’únic que té futur és una divisió de la ciutat perquè la Jerusalem oriental esdevingui capital de l’Estat Palestí.

Es tractaria de la convivència de dos estats?
Sí, si. Part de nosaltres, i ens diuen "l’esquerra radical", part de l’esquerra radical sosté que aquesta divisió, ara per ara, és impossible i, per tant, hem d’aspirar a un estat bi-nacional. Un sol estat bi-nacional, un model així. Immediatament, o al llarg del temps, si estem parlant d’una divisió en termes generals, alguns diuen que cal aspirar a una convivència dins d’un estat bi-nacional, laic i democràtic. I d’altres que diuen: bé, amb respecte als palestins, ells volen un estat nacional. Nosaltres donarem suport el projecte d’un estat nacional amb l’esperança que en algun moment això es converteixi en una confederació israeliana, palestina, jornada, libanesa, Síria i altres. Aquest és el projecte d’esquerra.
En una ciutat com Jerusalem nosaltres intentem ser una mica més sofisticats, perquè reconeixem que la ciutat és indivisible.Està tan entrellaçada l’una dins de l’altra que es fa impossible la divisió, per tant, nosaltres advoquem per una divisió funcional i no territorial. Una ciutat unificada, sense fronteres, sense filats que la divideixin, però amb dos municipis: un israelià per als barris occidentals, un palestí per als barris orientals. La ciutat unificada es convertirà en dues capitals per a dos països. Veig per les vostres cares que us resulta de difícil comprensió... és perquè vostès no veuen tota la complexitat; fins i tot no hi ha antecedents. Estem parlant d’una ciutat que serà capital de dues nacions. Dos municipalitats, dues banderes en un mateix espai territorial; dues capitals per dues nacions.

Quin futur té?
Mira, sóc gairebé tot, però profeta no. Em costa respondre a aquesta pregunta.

Però somiador sí ets ...
Sí, John Lennon ... Jo sóc dels que creuen que el futur proper ens depara bones notícies. Jo crec que l’ocupació s’està esgotant tota sola. Són més i més els israelians que entenen que això no té futur. I són més i més els països que ja estan podrits de l’estil israelià. L’última guerra de Gaza, l’última carnisseria a Gaza, ha estat un punt d’inflexió en el món occidental. La gent es va adonar que el Govern israelià ja no té límits, no té escrúpols. Una matança d’aquesta índole, almenys cinc-cents nens, és una cosa que el món occidental ja no està disposat a permetre. Crec que estem davant d’una onada de pressió que d’alguna manera trencarà la columna vertebral de l’ocupació. Jo vull ser optimista, tot i que gairebé tots els meus amics em diran que es tracta d’una utopia més que d’una anàlisi empírica i objectiva.

A nosaltres què ens demanes?
Suport, molt de suport. Perquè estem molt sols i necessitem saber que, almenys en el món occidental, tenim suport i simpatia. Això ens omple les piles d’energia.

Us persegueixen a Israel a causa de les vostres idees?
Per moments, sí. Hi ha hagut persecucions d’algun o altre tipus, molt sofisticades. Tinc molts amics, joves en particular, que em diuen: et donem suport, estem amb tu, però, si us plau, no em diguis que posi un adhesiu al cotxe perquè els meus veïns me’l ratllaran, a la feina el meu cap em crearà problemes ... Tot aquest tipus d’actituds que produeixen por a definir-te obertament com esquerrà. Jo, fa un any i mig, vaig passar un interrogatori policíac acusat de construir cases i ·legalment. És cert, el meu partit reconstrueix cases que el Govern destrueix als palestins, les cases que abans us he comentat. Algunes han estat reconstruïdes gràcies al Fons Mallorquí de Solidaritat, a través de l’Organització Oikos. Sàpiga el poble mallorquí que hem fet justícia amb el poble palestí gràcies a les seves donacions. Aprofito per donar-los les gràcies de tot cor.

El meu problema amb la policia va sorgir perquè reconstruïm la casa d’un immigrant il·legal jordà que s’havia casat amb una palestina. La policia li va dir al jordà: et destruïm la casa i et traiem també a tu; llevat que acusis Meir Margalit que va reconstruir aquesta casa. I així ho va fer. El curiosos és que el meu interrogador em demanava perdó i m’explicava que havia de complir les ordres de dalt, del ministre. S’intenta intimidar.

Hi ha una sortida des del propi Orient Mitjà?
No, jo crec que a hores d’ara som incapaços de sortir del pantà en què estem ofegant-nos. Necessitem indefectiblement que algú des de fora ens estiri de les orelles i ens digui: deixin els territoris perquè això ja és massa; enough is enough.. Jo estic convençut que si potències internacionals obliguen a replegar dels territoris ocupats, el gruix de la societat israeliana no es ficarà en trinxeres. Romandrà a casa i veurà per televisió coms els europeus o els americans ens pressionen, però ningú sortirà a manifestar-se. El gruix de la societat israeliana ja està cansat de l’ocupació i no entén quin sentit té tot això. Al contrari, sentirà un gran alleujament. Sí necessitem la pressió internacional. Que Espanya aporti el seu granet de sorra.

Hi ha coses que cal fer i hi ha coses que cal deixar de fer: em sembla summament important que Espanya deixi de vendre armes a Israel ,seria un acte simbòlic molt important!. No pot ser que l’ambaixador espanyol, el dia de la festa nacional, vagi a estrènyer la mà a un alcalde que cada dia viola els drets humans. Són coses simbòliques, però tenen molt de pes. El Govern espanyol hauria de fer una protesta formal pel maltractament que pateixen molts espanyols a l’arribada a l’aeroport d’Israel. Hi ha coses que no costen plata i que poden afavorir un major respecte dels drets humans.

Gràcies, Meir, per apropar-nos a la complexa realitat d’un altre petit gran poble que intenta viure amb dignitat a l’altra punta d’aquest mar Mediterrani que tant volem i pel teu testimoni que ens convida a seguir lluitant per la causa dels oprimits d’aquí i d’allà.