Visibilitzar la dissidència

Tomeu Truyol

De vegades un té la sensació que no passi res, o que
passi ben poc, o que passi massa poc pel molt que
passa. I més encara, per exemple, en el marc d’una
societat com la menorquina, avesada a la tranquil·litat i
a unes maneres de fer més tost discretes, sobretot en
comparació a grans ciutats o a d’altres indrets on, ja
sigui per motius de dimensió i diversitat social o per
història i realitat socioeconòmica, hi ha un major dinamisme en moviments i organitzacions de caire reivindi-
catiu o contestatari.

Qualsevol que es passegi pels pobles de l’illa i miri les
façanes de les cases, els carrers, les places i els murs,
s’adonarà de les poques manifestacions o expressions
polítiques (pancartes penjades per balcons o finestres,
pintades o murals, adhesius, cartells varis...) i dels pocs
o gairebé inexistents espais alternatius (ateneus populars, cases ocupades, kafetes, locals d’associacions,
etcètera) que hom pot trobar en el paisatge urbà i que
posa de relleu, almanco aparentment, una escassa
implicació i organització de la ciutadania.

Evidentment, aquesta lectura paisatgística pot semblar
simplista o esbiaixada atenent al que es cou de portes
endins, de la gent connectada a les xarxes socials,
debatent, informant-se, compartint projectes i convocatòries, o considerant –fora de tota virtualitat- les tantes
persones passiva o activament associades a oenegés i
a d’altres grups.

Les campanyes puntuals per una causa i les concentracions i manifestacions de lluites sectorials que, en
funció de les èpoques, sovintegen més o manco. La
realitat és complexa i, efectivament, calen moltes lectures i d’altres mirades per completar el trencaclosques.

En qualsevol cas, i pensant que el que s’hauria de
prioritzar és l’efectivitat de totes les eines de dissidència
enfront dels conflictes que tenim plantejats, la seva
visibilitat –constant, quotidiana i propera- resulta
imprescindible per no acabar-nos deslligant de la
pròpia condició de subjectes polítics, individual i
col·lectivament actius, públicament posicionats. En fer
més visible tota aquesta conflictivitat local i global en la
preservació del territori i de la Terra, en la lluita de
classes i, en definitiva, en la lluita de consciències,
faríem també més palesa l’existència d’una altra realitat
que empeny, que vol ser-ne protagonista i no una
simple figurant.

Prou que ens han omplert el dia a dia, qualsevol faceta
de la nostra vida, amb les necessitats i els valors que
més interessen al sistema capitalista; que s’han apropiat de l’entorn comú de les nostres viles i ciutats
posant-les al servei del profit econòmic i del control
social, convertint-les en una aparador publicitari, en una
imatge –en el nostre cas illenc- de destí turístic welcomitzat, afable i pacífic; domesticant-les amb normatives
ciutadanes de cada vegada més restrictives.

Cal, idò, recuperar els carrers, els llocs de convivència
real que habitem, perquè el seu potencial d’expressió i
de reivindicació va molt més enllà de manifestar-s’hi
només de tant en tant; i ser-hi presents amb una dissidència capaç d’eludir, també, allò que precisament el
sistema i la seva majoria satisfeta accepten com a
políticament correcte, entenent –per dir-ho metafòricament i de manera innocent- que fer una pintada a una
paret no és embrutar-la.