Volem un curs normal

Nanda Ramon Tous, mestra

Quins temps aquests, en què hem de reivindicar les obvietats, que diria Brecht. Perquè, francament, no hi deu haver major prova d’anormalitat que haver de començar un curs demanant que sigui “normal”.
I és que és això precisament el que ha volgut evidenciar la comunitat educativa al complet –pares, docents, directors, inspectors i sindicats–: que des que José Ramon Bauzá presideix el seu govern unipersonal, no hi ha hagut res de normal en la gestió educativa del país.

Retallades salvatges, imposicions injustificades, involució democràtica, incoherència pedagògica, politització irresponsable, obsessions ideològiques, estultícia manifesta... digueu-me què li queda per patir a l’escola pública en la pitjor i més llarga de les legislatures!

La veritat és que després d’un curs tan singular com l’anterior, l’estiu no ens ha retornat l’enyorada normalitat. Les declaracions incendiàries de la consellera i el seu equip; la resolució il·legal que pretén “legalitzar” manu militare els Projectes Lingüístics que no han estat aprovats pels claustres (un 80%!); l’enfilall de mentides amb què pretenen enganar una societat de cada vegada més conscient i informada; el nomenament a dit de directives que no han sabut ni confeccionar els horaris de principi de curs; la negativa al diàleg i a la negociació; la desqualificació de la representativitat de l’Assemblea de Docents, l’experiència de representació directa més interessants de tota l’etapa democràtica a Mallorca... en fi, com sempre, més benzina al foc. Sembla que na Camps ha après bé la recepta del nostre president piròman. Altra cosa no, però obedient sí que ho sembla...

O sigui que el curs ha hagut de començar amb un toc d’atenció important: una vaga d’inici de curs, decidida en una assemblea multitudinària. El missatge és clar fins i tot per a na Camps:

Som aquí i l’any que ve també hi serem. No com altres...

Un cop enfilada la recta final, però, encara queda molta de feina a fer. És evident que Joana M. Camps ja no pot representar res més que la degradació d’un Executiu agònic. La comunitat educativa no la reconeix com a interlocutora i tan ella com José Ramon Bauzá neguen tota possibilitat de diàleg...
Facem, doncs, de la necessitat virtut. Ells no volen dialogar i la societat ja no els reconeix ni criteri, ni lideratge, ni capacitat per canviar el rumb d’aquest gran naufragi.

Posem fil a l’agulla i comencem, des d’avui mateix, a bastir la nostra pròpia proposta. El nostre propi model educatiu. Els mínims sobre els quals establir un ampli i durador consens. Els objectius estratègics que no ha de tòrcer cap contratemps conjuntural.

I anem a explicar-lo a tots els agents implicats. A tota la societat. I a qui haurà de de liderar aquest gran projecte des del nou Govern, que , creieu-me, no serà José Ramon Bauzá. A aquest no cal molestar-lo més. Descansi, president. Ja li queda menys...