Carme Riera, Temps d'innocència

6 de novembre de 2014

Maties Garcias
Professor

La novel·lista, professora universitària i acadèmica de la RAE Carme Riera, amb aquest títol, fa memòria de la seva infantesa i reviu l’ambient familiar i ciutadà de la Palma dels anys 50. Amb el pretext de contar a la seva néta tot un conjunt de vivències d’aquell temps, Carme Riera troba el punt de partida del seu relat i, a través del record, dóna vida als personatges que l’envoltaven quan era nina i als ambients en què es movien tots plegats. Aquests records se succeeixen capítol rere capítol, com cireres que s’enganxen l’una amb l’altra –segons la seva imatge– i constitueixen la trama narrativa de les memòries dels seus primers deu anys.
Per boca de la narradora descobrim com la nina protagonista obre els ulls al món i a poc a poc coneix la vida que l’envolta: les relacions familiars d’unes quantes generacions que cohabiten en el casal del centre de Palma;els orígens barcelonins i la formació universitària de la mare, Mercè Guilera, trasplantada a Mallorca arran del matrimoni amb el professor Eusebi Riera; les singularitats de la branca familiar catalana i la intensa relació de la nina amb la senyora-àvia Caterina i la tia Celestina, amb les quals creix i de les quals aprèn intensament.

No tots els escenaris de la memòria transcorren, però, en ambients urbans i ciutadans, ja que amb les llargues vacances estiuenques a la Marineta de Deià el nucli familiar dels Riera té contacte directe amb el món rural i els seus personatges. És aquí, entre la muntanya i el mar, ala casa situata davant la Foradada i al costat de Son Marroig –on perviu el record, i qui sap si la sang, de l’Arxiduc– que Carme Riera veu com s’exerceixen oficis ara ja desapareguts, i on olora intensament la flaire marina, les olors i els sons del camp i la muntanya, però on també experimenta la por de la soledat.

D’altra banda, en el decurs del relat no hi falten les discretes conspiracions polítiques del pare i els seus amics demòcrates –però també golafres, ja que els dies de debat a porta tancada s’empassolaven les safates de llepolies extraordinàries que els procurava el pare, enmig de l’enveja dels infants–, i al capdavall sempre hi és present el rerefons de la guerra i la misèria ambiental. Curiosament, també hi guaita el fred –i la seva conseqüència: les terribles sedes– com a presència constant i insidiosa que ja no abandonarà mai la protagonista al llarg dels anys de vida.

A les pàgines de la memòria escrita de Riera hi ha espai per repassarles primeres escoles de monges, la discriminació dels xuetes i el descobriment de la lectura a la biblioteca paterna, però també la relació familiar amb dones escriptores, com Maria A. Salvà. Igualment s’hi escola l’evocació de la nissaga dels Estada –amb prohoms com l’enginyer Eusebi Estada, que planifica trens i pensa la ciutat– i dels Weyler, militars i metges. Tot plegat va conformant el caràcter i la visió del món de l’autora, que en el futur, confessa, convertirà en literatura més d’una d’aquestes vivències de la més remota i tendra infantesa.
Llàstima que el llibre no hagi passat una més acurada revisió lingüística abans de ser publicat. Així s’hauria evitat que el confessat intent de ser escrit en una llengua literària pròxima a la varietat insular del català adesiara naufragui, no tan sols per incoherències morfològiques o badades ortogràfiques, sinó també per usos totalment impropis en aquesta varietat volguda, com és ara afirmar que una botiga de Deià “nomia Can Rasca” (com si la botiga fos una persona), o que “a Mallorca els pardals només fan referència als collons” (hi fa a prop però no és ben bé així), o que un carro el duen “sadoll” (quan vol dir que el tenien ple).

Aquestes i algunes altres llenegades lingüístiques s’haurien d’haver evitat perquè enlletgeixen un text que té la virtut de recuperar mots i expressions com “fer cadufos”, “fer jutipiris”, “fer el cap viu”, “home bo” “tenga”... i molts d’altres, que avui dia poden estar en perill de desaparèixer en l’ús de molts de parlants del català de Mallorca. També perquè aquest cultiu maldestre de certs aspectes de la llengua que esquitxa la narració aquí i allà fa grinyolar la queixa sobre els abusos perpetrats en nom de la normalització del català, responsable –segons sembla a l’autora–de la desaparició del parlar genuí d’anys enrere, sense que l’escriptora es demani si no hi han intervingut altres factors més poderosos.

Però no hi ha mal que en una futura reedició no es pugui esmenar. Per ara ens en queden aquests instants de vivències esdevinguts bona literatura.