I un any després... la victòria. Qui diu que les coses no serveixen de res?

Nanda Ramon
Mestra

Fa just un any l’actualitat política venia marcada a Balears pels conflictes educatius i pels irresponsables incendis que –dia sí, dia també– provocava José Ramon Bauzá gràcies a la seva coneguda ineptitud i a la seva nul·la capacitat de diàleg i d’empatia social.

La reacció popular va ser antològica, com no se’n recordaven: explícita, valenta, cívica, positiva, coordinada i contagiosa. La fórmula màgica. L’estratègia invencible.

La vaga indefinida, el suport de les famílies als mestres, les adhesions espontànies, el suport social, la repercussió mediàtica i, sobretot, la històrica manifestació del 29 de setembre que va treure més de 100.000 persones al carrer, no donaven peu al dubte: Guanyaríem. Segur.

I, tanmateix, l’endemà de la manifestació, la perplexitat: José Ramon Bauzá i la seva portaveu, Núria Riera, li treuen importància i asseguren que no negociaran res.

Com podia un Govern menystenir el seu poble d’aquella manera? Com podia un president ignorar la realitat d’una forma tan perillosa? Com es podia insultar la intel·ligència amb les cutres consignes de la majoria silenciosa?

Aquell dia, aquell endemà inoblidable, molts caigueren en el proverbial fatalisme mallorquí i pensaren, una vegada més allò del “Tanmateix...”. És vera que era difícil mantenir l’estat d’ànim i la fermesa en la lluita. Perquè si la major fita de la resistència cívica en la història democràtica de Mallorca no havia servit de res, què més podríem fer?

La veritat, però, és que ja havíem guanyat. No ho sabíem però ja havíem guanyat. I, just un any després, en dues setmanes trepidants del mes de setembre passat,l’escenari es va capgirar completament: anul·lació del TIL, suspensió de l’ordre que el desenvolupa, cessament de la consellera Camps i del secretari autonòmic, 120 centres que ja han retornat al Projecte Lingüístic anterior, retirada dels expedients als directors de Maó... Una victòria en tota regla i sense matisacions.

Clar que havíem guanyat. Ningú sobreviu a una marea com la que va il·luminar Mallorca durant aquells dolços mesos de glòria i de dignitat. Ningú. Ni un sociòpata jugant a fer de president.

D’una lluita com aquesta, hauríem d’aprendre moltes lliçons. I especialment la de començar a derrotar el derrotisme. Una llicó excel·lent si l’aconseguim assimilar.

Hem d’aprendre a mirar cap a enrere i recordar per què lluitàvem fa 20 o 30 anys: la llei del divorci? La despenalització de l’adulteri? L’avortament? L’oficialitat del català? L’estatut d’autonomia? L’educació sexual? La planificació familiar? Fer part de la Unió Europea? El salari mínim? El matrimoni homosexual? Hem guanyat, no? Hem guanyat sempre. Ho veis, no?

Però, això sí, no es guanya immediatament.Sempre hi ha un “l’endemà” en què els poderosos més miops surten a dir que “no cediran”. Però ja no hi ha res a fer. Nosaltres ja hem guanyat. Sempre guanyam.
Bauzá no va sobreviure a la manifestació del 29-S; igual que Aznar, a pesar de les aparences, no va sobreviure a les mentides del Prestige o de la Guerra d’Iraq, ni al desaforat casament a l’Escorial de la seva filla... Aznar ja era un cadàver polític que va deambular penosament fins que l’11-M el va acabar enterrant.
Però molt abans, nosaltres ja havíem guanyat. Només ens calia empènyer un poc més fins que acabessin caient les parets corcades. Derrotau, per tant el derrotisme. Ho tendreu present?