Antoni Marimon Riutort
Professor Titular d’Història Contemporània Universitat de les Illes Balears
Com és possible que en ple franquisme reaccionari, nacionalcatòlic i sempre repressor, es consolidi el mite d’una Ibiza (que no Eivissa) paradisíaca, tolerant, hedonista i avantguardista? Com podia crear-se un “paradís” d’aquestes característiques en una societat insular que es caracteritzava pel seu arcaisme, escàs desenvolupament cultural i manca de tota mena d’infraestructures? Rosa Rodríguez Branchat ha aconseguit trobar moltes de les claus que expliquen aquest fet aparentment paradoxal en un llibre que analitza la producció cultural oficial de l’Eivissa franquista, el sorgiment d’una resistència cultural autòctona que incorpora l’illa a la cultura en llengua catalana i l’arribada d’un gran nombre d’artistes i escriptors de l’Europa del nord, culte i democràtica, que precediren l’arribada quasi massiva dels hippies.
No hi ha dubte que a Eivissa el mite, l’illa com a espai màgic, s’ha imposat a una realitat mediocre i fins i tot depriment, malgrat les evidents belleses naturals i el caràcter afable de la majoria dels eivissencs. Per a l’alemany Hans Laab “cuando llegué a Ibiza, en 1953, sentí enseguida que era el sitio que yo buscaba para olvidar un siglo de hierro, fuego y desgracias”. I això ho diu precisament a una illa que havia patit una duríssima Guerra Civil, amb diverses ocupacions, matances, bombardejos i una repressió sistemàtica, sense oblidar l’infame camp de concentració de Formentera. Aquesta mirada colonial, que en ocasions tractava els eivissencs amb el mateix paternalisme que els francesos als negres de l’Àfrica occidental, es podia mantenir perquè els estrangers constituïren nuclis gairebé totalment aïllats de la població autòctona. D’altra banda, aquests intel·lectuals i artistes varen esser tolerats i fins i tot afalagats per les autoritats franquistes, que varen promoure les biennals d’art universitari i un Museu d’Art Contemporani. L’art avantguardista es va poder desenvolupar sense problemes a Eivissa a causa de la desvinculació quasi total dels artistes amb la població autòctona i la manca de contingut polític de les seves obres. La concentració de creadors fou tan gran que va difondre el nom d’Ibiza arreu del món.
Tot plegat, com explica Rosa Rodríguez, va permetre la creació d’una potent marca turística amb un fort contingut hedonista (sexe, drogues). Els avantatges econòmics aviat varen esser evidents i la població autòctona va donar suport a la marca turística Ibiza com a solució al seu crònic endarreriment.
Però l’èxit d’aquesta Ibiza mítica ha estat tan gran que ha eclipsat l’Eivissa tradicional així com la que, amb Marià Villangómez com a mascaró de proa, volia normalitzar la cultura catalana. En paraules de la historiadora eivissenca “Un fet resulta clar: aquesta Eivissa és molt menys visible que la de la marca i està greument amenaçada per ella”.
En definitiva, un llibre fonamental per entendre l’evolució històrica d’Eivissa, les enormes diferències respecte a Mallorca i Menorca, les singularitats del franquisme eivissenc i la difusió d’una imatge idíl·lica que triomfarà arreu del món. L’obra inclou un conjunt d’il·lustracions de gran valor i un útil índex onomàstic.
Rosa Rodríguez Branchat
La construcció d’un mite.
Cultura i franquisme a Eivissa, 1936-1975
Editorial Afers, Catarroja-Barcelona, 2014
Recerca i pensament 74