David Ginard
Historiador
Des del començament del segle xxi s’ha assistit a una espectacular eclosió de l’interès públic per la recuperació del passat immediat del nostre país. Dins aquest procés, hi han representat un important rol els creadors literaris i artístics que han dut a terme aproximacions a la qüestió basant-se en materials que procedien de la memòria familiar i popular, de la historiografia o de la recerca pròpia amb l’objectiu de recrear-los per donar-los una coherència estètica. Si ens centram en l’àmbit de la literatura de ficció, ja el 1958 un autor tan rellevant com Blai Bonet va tractar el tema de la violència política durant la Guerra Civil en la seva novel·la El mar. Sense desmerèixer la incidència de les nombroses aportacions realitzades des de llavors per part d’un bon grapat d’escriptors illencs, la recent publicació de la novel·la de Maite Salord L’alè de les cendres (editorial Arrela, 2014) constitueix sens dubte un salt qualitatiu notable i una fita de primera magnitud. Perquè, segons el meu parer, l’escriptora ciutadallenca ha escrit la primera gran novel·la global sobre la història dels perdedors de la crisi política dels decennis centrals del segle xx a les Balears. Aquesta apreciació la podríem sustentar en tres arguments bàsics.
En primer lloc, perquè l’autora no es limita a explicar un episodi repressiu concret dels anys estrictes de la Guerra Civil, sinó que abasta tot un cicle històric que començà entorn dels anys de la Primera Guerra Mundial i s’estengué fins avançat el decenni dels quaranta. D’aquesta manera, la lectura de la novel·la permet als lectors copsar que els activistes socials i polítics del 1936 sorgiren d’uns processos històrics que es remuntaven a decennis anteriors, amb preses de consciència i xarxes d’articulació laboral, social i política prou esponeroses als barris populars. I també que, malgrat l’extrema duresa de la repressió bèl·lica, aquest món de compromisos progressistes no s’esvaí com per encantament el 1939. En aquest sentit, cal agrair especialment a Maite Salord que hagi introduït per primera vegada el tema de la resistència clandestina de postguerra a les Balears en una obra de ficció.
En segon terme, cal destacar que ens trobam davant un treball amb una clara vocació d’interrelació entre totes les illes Balears. Així, l’autora alterna l’escenari de la trama entre Mallorca, Menorca i Eivissa, i exhibeix un magnífic coneixement i/o documentació sobre escenaris concrets de Vila o de Palma, com el barri de Son Espanyolet. A més a més, s’incorporen amb encert episodis històrics tan singulars dins la història de les relacions intra-balears com el de l’emigració d’eivissencs a Menorca per treballar en la construcció de la fortalesa d’Isabel II –per cert, tema malauradament molt poc tractat en la historiografia–.
Finalment, vull subratllar en particular la riquesa i la varietat d’històries quotidianes sobre els vençuts que desfilen al llarg de les planes de L’alè de les cendres. Tot tractant d’un sol nucli familiar, Maite Salord sap reflectir força bé el dens catàleg de tragèdies quotidianes que configuraren l’ambient social d’enfonsament i de desesperació que es visqué entre les classes populars en els tràgics anys de la guerra i del primer franquisme. Situacions característiques com les dels presos, els desapareguts, els topos, els republicans obligats a enrolar-se dins l’exèrcit franquista, la vida catacumbal dels activistes clandestins de 1939-48, la sordidesa dels interrogatoris, l’impacte emocional sobre les famílies dels represaliats… articulen un magnífic i punyent retrat de les peripècies patides per una família mitjana de vençuts durant la guerra i la postguerra. No és gens estrany que L’alè de les cendres hagi estat acollida amb tant d’interès per lectors i crítics, i que sembli estigui destinada a esdevenir una obra de referència clau dins la narrativa històrica contemporània a les nostres illes.
