Vicenç Jasso Garau i Catalina Torrens Vallori
Doña Pepita» és una assenyalada autobiografia digna d’encomi. El subtítol del llibre ens adona de la seva singularitat i envergadura: «Memorias de una maestra republicana represaliada en Felanitx durante la Guerra Civil».
Josefa García Martínez (Corral Rubio, Albacete, 1903 – Palma, 1993) féu els estudis de magisteri a l’escola normal d’Albacete. Abans de casar-se amb Juan Pla Balbastre, artista polifacètic i professor de dibuix, fou mestra a diverses localitats de Múrcia, Albacete i València. L’any 1933 el novell matrimoni s’instal·là a Felanitx, on Juan Pla exerceix de professor de dibuix a l’institut, dementre que la senyora Pepita regenta l’escola de Cas Concos. A Felanitx va néixer el seu primogènit Joan Pla García, periodista i escriptor prolífic.
Juan i Josefa foren víctimes de la repressió coetànea als fets bèl·lics iniciats el mes de juliol de l’any 1936. Ambdós foren suspesos de sou i feina. A més Juan Pla Balbastre experimentà, al llarg de dos anys, l’humiliant i injust captiveri a les presons i als camps de concentració de Mallorca.
L’any 1939 nasqué el segon fill, Josep Lluís, ja traspassat; que fou professor de dibuix i director de l’institut Ramon Llull de Palma. L’any 1944 va venir al món Pepita, la tercera filla del matrimoni. Juan Pla i Josefa García, després d’una injusta sanció de quinze anys, foren rehabilitats el 1951. Juan Pla fou destinat a l’institut Ramon Llull com a professor de dibuix i Josefa, a l’escola de la Vileta.
A l’entrada de l’any 1953 Juan Pla, acompanyat del seu fill major, emigrà a Xile, per començar una vida nova lluny del rigorisme religiós imperant alhora en alguns sectors de la nostra illa; en realitat volia que el seu fill deixàs de banda el seu propòsit de començar els estudis en el seminari diocesà. El decurs de la vida féu que Juan Pla traspassàs a Santiago de Xile el mes de novembre de 1953. Es frustraren els plans de futur de la senyora Pepita, que preparava el viatge a Amèrica per reunir-se amb els seus en aquell país. Pepita va seguir a Mallorca, ensenyant a diverses escoles. Els setze darrers anys exercí la seva activitat docent a l’escola unitària de «El Palmer» de Campos.
Va escriure aquestes memòries l’any 1985, als vuitanta-dos anys. No tenia intenció de publicar-les, sols volia contar la seva vida atzarosa als seus fills i néts, la successió de fets d’índole familiar i polític no propiciaren gaudir d’una existència quieta i tranquil·la.La guerra civil amb tot el seu ventall d’injustícies fou el presagi i la causa d’uns fatídics esdeveniments, que canviaren el decurs de la vida familiar i la del cercle de les seves millors amistats.
La repressió fou d’una crueltat inusitada per a la família Pla – García. En primer lloc cal dir que no estaven afiliats a cap partit d’esquerres, si bé ells i les seves amistats es movien en un clima de llibertat, de modernitat i de respecte a la dignitat humana. No eren aquests uns bons paràmetres per ésser admesos en els temps foscos, que estaven a punt de sorgir, caracteritzats per un retall de totes les llibertats, per un retorn a èpoques passades i pel menyspreu de la vida humana.
Ambdós perderen la seva condició de funcionaris docents, aconseguida legalment i exercida ben dignament. L’empresonament de Juan Pla afegí més ignomínia al càstig professional. A més s’ha de tenir en compte la por de perdre la vida a mans d’un dels escamots revolucionaris. Milers de persones moriren afusellades simplement per la seva manera de pensar, la qual es manifestava en paraules i accions, que no estaven penalitzades ni en les lleis, ni en les normes, ni en els costums.
La revolució feixista havia imposat un ideari per sobre totes les lleis i convencions de la societat. Si es menyspreava i no es compartia el nou ordre, podien tenir lloc càstigs diversos: la mort, la tortura, la presó, els treballs forçats, la pèrdua dels béns i del lloc de treball. Els fills, com els sants innocents de Betlem, foren les víctimes més injustes. Ens sembla veure el nostre amic Joan Pla, cridant papà i escoltant les explicacions de la mare, que hi foren, encara que no figurin en les memòries, el mateix que les llàgrimes que dissimulava per no augmentar l’angoixa de l’infant.
Ens crida l’atenció la serenor de la senyora Pepita, quan conta aquests fets. No pot oblidar les infàmies, però no té un ressentiment malèvol ni respira venjança. Es nota un intent d’oblidar i de perdonar. Escriu les memòries perquè no ho havia contat tot a la seva nissaga. Era precís que els néts prenguessin consciència de les seves arrels i centrassin llur vida en el conjunt salvador dels drets humans, de l’estat de dret i de la democràcia.
La felicitat és, per ventura, quelcom inassolible, ens sembla que la tenim, i ens fuig de les mans, sense saber com. Pepita, per contra, bé sabia perquè havia perdut la felicitat. Els feliços primers anys de matrimoni i l’estada idíl·lica en la utopia felanitxera s’esvaïren en les tenebres de l’alçament i de la guerra. Quan semblava que tot prendria per un camí de prosperitat i de ventura, el decés de Juan va rompre un desitjat paradís de benaurança.
Pepita trobà forces per anar sempre endavant tenint com a fonaments el tresor del seu esperit, el record del seu home i l’amor matern.
Josefa García Martínez era mestra. El magisteri és semblant a una segona vida, que il·lumina i regeix l’existència amb noves perspectives, singulars metes i nobles ideals. És una professió social, la més altruista. La mestra no treballa amb coses, treballa amb persones. Viu dia a dia el desenvolupament dels seus deixebles, revestits d’una dignitat, que els fa irrepetibles i insubstituïbles. La senyora Pepita exerceix sempre de mestra i, quan l’estat repressiu la priva d’alumnes, es lliura més i més a dur a terme el seu treball d’escoltar, comprendre i ajudar les persones en el si de la família. Els seus fills foren els seus millors deixebles.
Aquestes memòries mereixien el pròleg d’un historiador de la talla de Josep Massot i Muntaner, que s’ha lliurat a l’estudi quasi exhaustiu dels esdeveniments de tota mena, dels anys de la guerra civil a la nostra terra mallorquina. Josep Massot insereix aquesta història de vida en el cabal de documentació imprescindible per a la història de la guerra civil a Mallorca i, especialment, a Felanitx. Recorda que poques dones, víctimes del feixisme, han escrit les seves memòries. El fet que la senyora Pepita les elaboràs per a la seva família i no per donar-les a l’estampa, augmenta el seu valor i el cabal de sinceritat. Recorda la franquesa de l’autora en la designació de la identitat dels repressors a Felanitx, als camps de concentració i en les més elevades instàncies del règim tergiversador dels drets jurídics més elementals. Destaca també trets inèdits dels camps de concentració del sud-est de l’illa.
Joan Pla García ha escrit un epíleg, «Diálogo de intimidad con mi madre». Completa la informació de les memòries maternes amb un relat molt sentit i sincer dels motius de l’emigració a terres sudamericanes i del decés del seu pare a Santiago de Xile, i amb un apartat de «personas afines o adversas». Segurament en Joan no havia parlat mai amb tanta sinceritat sobre aquestes realitats força íntimes i compromeses.
El llibre conté un ample aplec de fotografies, que fan més viva la història de vida de l’autora, i un apèndix documental, en el qual es llegeixen els càrrecs contra Juan Pla i Josefa García, així com els plecs de descàrrec dels dos professors. Onegen sobre aquests documents un nom i un qualificatiu, que no es mencionen expressament: mestres democràtics.
Lleonard Muntaner s’ha lliurat en cos i ànima a l’edició d’aquestes memòries. La portada no pot ésser més suggestiva i adequada. Inclou l’obra, editada tan acuradament i aprimorada, en la col·lecció «Torre de l’amor», que ha publicat pàgines dignes de memòria sobre esdeveniments vinculats a la nostra terra, al nostre poble i a la nostra cultura. Aquestes obres són fruit de la ploma d’escriptors arrelats en la veneració i amor a la Roqueta. El nom de la sèrie ens recorda l’amor de la senyora Pepita al seu marit Juan i als seus fills Joan, Josep i Pepita. És també una clara al·lusió als vincles de la mestra i dels seus descendents amb la nostra terra, expressada aquí amb el nom d’un carrer lligat als orígens de Ciutat, a la benvolguda llengua i a la irrenunciable cultura. Avant, Lleonard!
