Una jaima a l’escola

Carme Barceló
Presidenta d’ESCOLA EN PAU

Trenta nins, nines i joves sahrauís estudien a Mallorca acollits per famílies solidàries que els cuiden com a fills propis, en el marc del projecte Madrassa que promou l’associació ESCOLA EN PAU. L’objectiu principal del projecte és la formació d’aquests joves que un dia revertirà en benefici del seu poble; però el projecte assoleix altres objectius secundaris, entre els quals figura el de sensibilitzar la nostra societat entorn de la dramàtica situació que viuen els habitants de l’antiga colònia espanyola, mai descolonitzada però sí entregada il.legalment al Marroc i a Mauritània. Uns romanen sota la bota militar de l’opressor i altres vivint als Camps de Refugiats de Tindouf, en el desert més dur i més àrid de la Hamada argeliana.

La majoria dels centres educatius de Mallorca on estudien els joves, s’interessen en conèixer la historia i la cultura d’aquests grans oblidats. Un interés que comparteixen professors i alumnes i que ens dóna peu a parlar-ne. La darrera i magnífica experiencia en aquest sentit la varem viure el curs passat al centre Pius XII.

Al llarg del curs els professors animaren als alumnes de dos cursos a prendre iniciatives a favor del Poble Sahraui, i la resposta va ser extraordinàriamnet activa: constitució d’associaciosn juvenils de suport al Sàhara, organització d’una cursa solidària, disseny de samarretes per vendre, elaboració i venda de llepolies, paradeta informativa i de venda a la plaça Major…i celebració al mateix centre d’una jornada de cultura saharaui.

Un dissabte al matí es va instal.lar una jaima (tenda) al pati, on estudiants saharauis preparaven el tè segons el ritual del desert, pintaven les mans amb henna a tots els que ho desitjaven, relataven antics contes de les àvies saharauis i ballaven les seves dances tradicionals i els ensenyaven de ballar a tots aquells que volguessin aprendre. Petits i grans, estudiants, professors, pares i padrins d’alumnes del Pius XII visitaven la jaima amb una certa fascinació, preguntaven sobre la vida als campaments, sobre els costums, les tradicions, els records…I els saharauis, infatigables, tatuaven, responien, sempre amb suavitat, sempre amb un somriure.

I entre el te i els contes, la música i la conversa, es va crear un clima màgic d’enteniment, de respecte envers la cultura de l’altre, de comprensió i admiració, i també de vergonya i de indignació per haver abandonat aquella província/colònia espanyola, deixant a un poble desarmat davant la invasió marroquina.

Aquets joves són fills d’aquells ciutadans amb DNI espanyol que fugiren de l’ocupació i arribaren com poguéren fins a Argèlia per refugiar-se. Dic arribaren, però molts, dones, infants i vells, perderen la vida pel camí bombardejats amb fósfor i napalm per l’aviació marroquina. Aquests joves estudiants ho han sentit contar i en parlen sense rancúnia. Anhelen tornar a la terra dels seus pares i ho volen fer legalment i pacíficament. I aquest desig de pau i de justicia expressat amb paraules tranquil·les i amb una gran maduresa despertava les consciències dels que entraven a la jaima. I els saharauis seguien ballant i ballant.

Ballen perqué la gent no oblidi el seu poble, per mantenir –lo viu en la memòria de tots.