El procés català, sense full de ruta

Pere Sampol

Hores d’ara, l’anomenat procés català cap a la independència pareix encallat. El serial de propostes encetat, via conferència dels principals protagonistes, ha servit per posar de relleu les diferències que els separen. I un no pot expressar més que perplexitat davant l’evidència que, quan els partits es feren la foto anunciant la convocatòria del 9N, no tenien un full de ruta traçat que contemplés els esvorancs que es trobarien en el camí, ni com s’havien de sortejar.

El primer que sorprèn és que pactessin una consulta a celebrar gairebé un any més tard després d’haver-la acordada, any que s’ha fet llarguíssim, ple d’especulacions i incerteses. Però, el que sembla inaudit, és que, tenint l’absoluta certesa de que el Govern Central no autoritzaria la consulta i que el Tribunal Constitucional la suspendria, no tenguessin pactada una alternativa. In extremis, Mas va sorprendre amb la seva decisió unilateral de traslladar la materialització de la consulta a la societat civil i, la resta de partits, després de manifestar la disconformitat amb el procediment, acabaren per afegir-s’hi. Malgrat tot, la participació i el resultat foren excel.lents, gràcies, una vegada més, a l’extraordinària participació ciutadana. Però s’havia jugat amb foc, amb el risc de desacreditar el procés sobiranista.

Ara ens trobam en una nova cruïlla. Els partits sobiranistes veuen com a única sortida la celebració d’unes eleccions plebiscitàries, però no es posen d’acord en com afrontar-les, si amb una, dues o vàries candidatures dels favorables a la independència. Tampoc no estan d’acord en que fer després d’aquestes eleccions, si aprovar una declaració unilateral d’independència per part del Parlament, o si convocar un referèndum d’autodeterminació. En definitiva, el problema pareix irresoluble. Per una part, és evident que candidatures separades farien més vots que una candidatura unitària. No és tan clar que llistes separades obtinguessin més escons.

D’altra banda, totes les enquestes vaticinen un nou retrocés electoral de CIU, que podria ser superada per ERC, fet que deixaria Artur Mas en una posició tan fràgil que podria significar el final de la seva carrera política. I, agradi o no, avui Mas és una peça clau en el procés. Primer, perquè és la cara més visible en qui l’espanyolisme ha personalitzat les ànsies d’independència dels catalans; la seva derrota política seria presentada com una derrota del sobiranisme. Segon, perquè Mas i Convergència són claus per arrossegar sectors moderats i empresarials cap a posicions independentistes, sectors que difícilment confiaran en ERC i Oriol Junqueres o la CUP.

La solució a l’actual situació de bloqueig hauria de complir diferents objectius: obtenir el major nombre de vots clarament favorables a la independència, així com el major nombre d’escons; establir un full de ruta prou clar i amb alternatives als obstacles que, amb tota seguretat, seguirà posant el govern espanyol; salvar Artur Mas d’una desfeta electoral per tal que no es pugui desacreditar internacionalment el procés; trobar una sortida per Iniciativa per Catalunya-Verds, que està a cavall entre el federalisme i l’independentisme,... En definitiva, es tracta de trobar la quadratura del cercle, missió impossible si no fos per la ferma determinació de la societat catalana que, fins ara, s’ha mostrat capaç d’obrar miracles.