Els resultats de les eleccions sindicals dels docents

Josep Valero

Els resultats de les eleccions sindicals dels docents de l’escola pública, han suposat un canvi important respecte a l’anterior situació. Sens dubte la dinàmica de convocatòria o no, de la vaga general de començament del curs 2013-2014, totes les circumstàncies que l’enrevoltaren, el protagonisme de l’assemblea de docents, les dinàmiques obertes de negociació, el paper dels sindicats tradicionals guanyant batalles jurídiques importants, la gran mobilització ciutadana en favor de l’educació pública, la gestió enfront de l’immobilisme del govern, la relació dels dirigents sindicals amb el comitè de vaga de la Assemblea de Docents (AD)...Tot plegat configura una situació de gran complexitat, i que han fet d’aquestes eleccions, qualque cosa més que unes simples eleccions sindicals.

Els resultats objectivament demostren que una tercera part dels votants han acceptat donar el seu vot a les dues opcions crítiques amb l’estatus sindical anterior. I a la vegada dues terceres parts de votants han renovat la seva confiança amb els sindicats de l’anterior comitè de delegats. Si a més afegim que l’Assemblea de Docents va acordar oficialment no participar com a tal al procés d’eleccions, i les candidatures crítiques agafaren com a programa principal fer tan sols el que acordés l’assemblea de docents, especialment en el cas d’Alternativa, el que queda clar és que aquestes candidatures han aconseguit captar una part molt significativa de l’esperit de crítica i d’exigència de canvi del sector.

Els sindicat més afectat per la pèrdua de vots i delegats és l’STEI-i, que perd un 18% de vots i 6 delegats. Però és encara el sindicat més votat, el més majoritari, i té més representants ell tot sol, que la suma de les dues candidatures crítiques. Ha perdut la seva capacitat de hegemonia quasi absoluta, però segueix tenint la capacitat de poder liderar una hegemonia compartida. CCOO i UGT tenen un paper de contrapés important i ANPE com a sindicat més corporatiu del sector, tal volta és el que queda més aïllat, malgrat hi ha que reconèixer que ha sigut capaç d’enfrontar-se a les polítiques més regressives de la conselleria i fer pinya amb aquests temes, amb la resta de la comunitat educativa.

Després de les eufòries, decepcions i valoracions autocrítiques a fer pels diferents protagonistes d’aquestes eleccions, el que cal fer esment és en la incògnita de com es gestionaran els actuals resultats. Es consolidaran uns «blocs sindicals» front a uns altres «blocs pro-AD»? Es crearà una dinàmica unitària de vertader diàleg entre totes les forces? Les candidatures crítiques tindran autonomia per decidir coses al comitè, o sempre esperaran al que digui la AD? Quin serà el paper futur de l’Assemblea de Docents? El nou comitè de delegats tindrà en compte al conjunt de la comunitat educativa en les seves reivindicacions, o es limitarà estrictament als interessos sectorials dels docents? Aquestes i moltes d’altres qüestions queden a l’aire.

Les eleccions han situat un nou escenari, però no han resolt el debat de fons entre la validesa del model sindical tradicional i el seu qüestionament per un funcionament estrictament assembleari.
Tal volta la decisió col·lectiva del conjunt dels ensenyants, expressada en les votacions, és molt més assenyada del que sembla. Uns hauran de considerar si cal ésser més autocrítics, més agosarats, aprendre a escoltar millor i a valorar a l’ofensiva, les dinàmiques assembleàries en tot el seu potencial participatiu. Altres hauran d’aprendre a gestionar dinàmiques sindicals a més de la dinàmica de conflictes i mobilitzacions. La realitat individual i col·lectiva dels docents també té uns àmbits que no es poden tractar sempre en assemblees. I no tot el que han fet els sindicats fins ara, ha estat dolent. Els resultats de les eleccions també diuen això.

El debat històric sobre si és inevitable la confrontació entre la democràcia directa i la democràcia representativa, no s’ha resolt mai acadèmicament. Sempre s’ha resolt des del conflicte. El que cal es voler trobar bones solucions de síntesi. Això depèn de la qualitat i de les habilitats dels protagonistes i de la seva voluntat per aconseguir-les. Confiem amb ells i amb la seva maduresa per fer-ho. L’educació pública i de qualitat necessita d’uns docents organitzats i units en la seva diversitat, i que sàpiguen transmetre aquesta capacitat d’enteniment, al conjunt de la comunitat educativa i a la societat que majoritàriament els ha donat suport.