La cimera de Lima sobre canvi climàtic, un acte d’irresponsabilitat global

David Abril
Diputat al Parlament Balear per MÉS per Mallorca

L’acord finalment assolit a la cimera mundial del clima de Nacions Unides celebrada el passat desembre a Lima (Perú) és un acord de mínims del tot insuficient per abordar els riscos i impactes que comporta el canvi climàtic, i queda molt enfora del que realment seria necessari, que és un acord vinculant dels Estats, allò que gairebé des de la signatura del protocol de Kyoto s’ha vengut reclamant. Posar d’acord 196 països entorn a un acord de mínims com s’ha fet pot semblar una gran fita, però si aquest acord no permet mantenir per davall dels 2 graus l’augment de la temperatura previst per a aquest segle, acaba essent un fracàs de tota la comunitat internacional. Com va dir fa uns anys el difunt Hugo Chávez, si el clima fos un banc ja l’haurien salvat.

El canvi climàtic castiga sobretot els països del Sud, els països empobrits, que són justament els que menys emissions de CO2 generen, i ho pateixen en forma de catàstrofes “naturals” i creixents desplaçaments de població. Mentre això passa, Xina, l’amic d’occident i líder mundial en creixement econòmic, és també el país que més alimenta el canvi climàtic i després d’ells, els Estats Units. Però aquest escalfament també afecta els ecosistemes insulars, com són les nostres Illes, molt més vulnerables al canvi climàtic que el continent. De fet, el lobby de les petites illes del Pacífic és un dels que més renou ha fet a la cimera de Lima, perquè els hi va, a curt termini, la supervivència.

Salvant la distància geogràfica, una previsió d’augment de 50 cm del nivell de la mar com el que es preveu al llarg d’aquest segle a la Mediterrànea suposarà la desaparició de bona part de les nostres platges, i si no és per mirar per la terra i el medi ambient, hauria de ser per mirar també pel futur del turisme, i tots, començant per qui ens desgoverna, ens hauríem de posar les piles ja. Pel contrari, el departament de Medi Ambient comandat per Company ha reduït el pressupost del servei de canvi climàtic de la CAIB a només 60.000 euros, una partida del tot insuficient ni per fer polítiques de mitigació, ni d’adaptació al canvi climàtic. Si a això li sumam la desprotecció dels espais naturals, de les masses forestals, o de les praderes de posidònia, que són el principal imbornal de CO2 de què disposam, estem realment venuts: l’impacte de les emissions que generam seria molt major sense tota aquesta verdor, que compensa parcialment un model de desenvolupament insostenible.

Lluitar contra les prospeccions és també lluitar contra el canvi climàtic i evitar un escenari com aquest, però defensar que es facin a un altre lloc com Canàries, que és el que fa el PP, és una aberració, perquè som part del mateix planeta, del mateix ecosistema global, i més prest o més tard també rebrem. Però a més, això no basta ni d’enfora per assolir uns compromisos mínims equivalents a la responsabilitat que tenim com a generadors de CO2, no sols perquè tenim una central de carbó (Es Murterar) que ella tota sola genera la meitat de les emissions, sinó també perquè els transports necessaris per mantenir el turisme són la segona font d’impacte pel que fa a les emissions. Per tant, si volem lluitar de bon de veres contra el canvi climàtic s’hi ha d’anar a les fonts que l’alimenten: canviar el model energètic, redimensionar el turisme, apostar per una mobilitat sostenible, canviar el model de consum(isme) imperant.

I en el terreny d’allò del que mai no es parla, de l’adaptació, preparar-nos per assumir els efectes d’un escalfament que tanmateix patirem si l’any que ve es renova el fracàs de Lima. Perquè tanmateix som illes, i el crit d’alarma dels germans del Pacífic potser serem nosaltres, d’aquí a pocs anys, que l’haurem de fer sentir. Per sentit comú i comunitari, que diria Galeano, no hauríem d’esperar.