Núria Riera no dóna els 100 dies de cortesia

Nanda Ramon Tous
Mestra

Qui li havia de dir al president Bauzá que a la tercera no va la vençuda? Qui s’ho podia pensar, a finals de setembre, quan arrasat el TIL per una tirallonga de sentències inapel·lables i cessada la més ínclita de les conselleres d’Educació que ha tengut el país, Núria Riera accedia a la Conselleria per firmar la pau i gestionar la derrota amb un armistici intel·ligent.

Només algú molt ambiciós pot acceptar el càrrec equivocat en el moment equivocat: sense recursos, sense marge, sense coneixement del sector i amb la línia de flotació presidencial seccionada de proa a popa. Un cap de mines com aquest hauria desanimat qualsevol, però no Núria Riera, la disciplinada arreglalotodo que acceptava la inacceptable Conselleria sabent que un dia o altre es cobraria el favor i, sobretot, sabent que tot el que no mata, engreixa.

I així va començar una desesperada campanya d’imatge de la Conselleria més denostada de la història a base, això sí, de la recepta de tota la vida: interpretacions surrealistes de les sentències judicials, mitges mentidesi promeses impossibles en període preelectoral.

Perquè de tot això hi va hagut a la gira institucional de la consellera per la part Forana de Mallorca, on ha recollit fotos plàcides i on ha deixat vagues promeses de noves instal·lacions escolars i obres peremptòries que –oh sorpresa– no han estat recollides als darrers pressuposts de la legislatura acabats d’aprovar...
Però la tercera consellera d’Educació del Govern Bauzá sabia que en realitat estava molt ben posicionada. Comparativa facilona i expectatives baixíssimes: tothom entendria que no tengués temps d’aconseguir res. A més, els objectius educatius del Govern Bauzá s’havien simplificat enormement en 3 anys: que tothom s’oblidàs de sa Moma i que a ningú se li ocorregués recordar les autopistes del president. Amb això bastaria per superar el tràmit amb nota. Però...

Ningú esperava que la cauta Riera es pogués ficar en el pitjor berenar de la legislatura abans d’esgotar els 100 dies de cortesia. Cap dels seus predecessors ho havia aconseguit: crisi institucional, desestabilització de l’equip, dimissions, nous nomenaments, palestra pública després de dos mesos de desitjada atonia, i, sobretot, indicis de nepotisme, prevaricació i falsedat documental, recollits diàriament en portades en color, fan del Riera Gate, el serial de moda.

La dimissió de Miquel Deyà, director general de la Conselleria, ens descobreix la sordidesa d’una trama orquestrada des del Partit Popular per utilitzar les institucions en benefici propi. També treu a la llum les maneres habituals de la casa amb pressions a subordinats, favoritismes, tudadissa de doblers públics, poca transparència en les actuacions, documents que desapareixen i reapareixen... i, sobretot, una consellera que no sap donar explicacions ni demanar disculpes i que s’atreveix a mentir una i altra vegada per tapar inútilment la ignomínia.

Semblava difícil però ho ha aconseguit. Només algú tan brillant i abnegat com Núria Riera podia aconseguir-ho: la consellera més indigna del primer i últim Govern Bauzá no serà, contra tot pronòstic, Joana M. Camps.