Pablo Iglesias, el nou Felipe?

Pau Obrador
@pauobrador

’’As long as theSocialist militants don’tradicalize Felipe, itwill be all right. Butpeoplearen’tafraid.’’ -Jose Miguel Bueno Rivera, antic militant franquista, en declaracions al New York Times 29 Octubre de 1982
El 5 de desembre de 1982 el New York Times va treure un article sobre el nou govern de Felipe González que el descrivia com «thechiefrepresentative of theyounggenerationthat has abruptlycome to power».

L’article qualificava el nou PSOE d’orgullosos i nacionalistes - «Proudandnationalistic». Val la pena llegir aquell article que avança bona part del que passarà uns anys més tard amb la OTAN i la Unió Europea. «theyareeager to be part of theWestbutfearful of beingrejectedbyit» http://www.nytimes.com/1982/12/05/weekinreview/new-generation-has-its-own-perspective.html?module=Search&mabReward=relbias%3As Qui va ser al seu dia l’encarnació d’una nova Espanya avui seu als consell d’administració de grans multinacionals i es relaciona amb el millor de cada casa. Ho fa, açò sí, amb molta més intel·ligència que Aznar, lluny de les mirades indiscretes dels fotògrafs.

Pablo Iglesias no porta americanes de pana ni patilles. Dur coleta i camises de Zara. Tanmateix, el seu discurs té un fort déjàvu al Felipe Gonzàlez de fa 32 anys. Allà on Felipe deia «a por el cambio», Pablo diu «comienza el cambio». Pablo Iglesias és «thechiefrepresentative» d’una nova Espanya que vol arraconar,amb una reforma limitada del sistema, una casta que s’ha corromput amb les portes giratòries. Igual que el primer Felipe, Pablo té una imatge fresca i popular. Té també un do mediàtic que molts polítics voldrien. És aquell home de la tele a qui tothom entén i que te l’imagines vivint al teu barri. Igual que passava amb el jove Felipe, el profe Pablo ha trobat la fórmula per connectar amb el sector electoral clau de l’estat espanyol: les classes populars de les grans ciutats, més aviat poc organitzades, que han quedat orfes de política.

El 1996 vaig anar amb uns companys de classe a un dels darrers mítings que va fer Felipe González com a candidat al Palau Sant Jordi. Hi havia 40.000 persones que l’adoraven com si fos una estrella de rock. L’èxit d’aquell míting presagiava que la derrota del PSOE davant Aznar seria dolça i que Felipe se n’aniria per la porta gran. Els fills dels que el 1996 omplien el Palau Sant Jordi han deixat petit aquest mes de desembre el pavelló de la Vall d’Hebron en el primer míting de Pablo Iglesias a Barcelona. El bany de masses de Pablo Iglesias ha estat igual d’espectacular que els que feia Felipe, encara que més reduït. Promeses de canvi, molta excitació, entrega total del públic, visceralitat contra la casta, un toc perdona vides, poc contingut programàtic i molts de somriures.

Podemos desperta passions però és el fruit d’una estratègia molt ben calculada per una gent que sap perfectament el que fa. Els seus orígens els trobem en l’anticapitalisme madrileny, però s’equivoca qui pensi que ells són una CUP espanyola. Podemos vol ser el que el PSOE ja no pot ser perquè ha perdut tota credibilitat. Vol ser el que Ciutadans i UPyD mai podran ser perquè Rivera és una home de la Caixa i Rosa Díez fa 30 anys que va en cotxe oficial. Podemos representen l’espanya fresca, nova i una mica irreverent. L’Espanya de les facultats empaperades, del bar Manolo i del Salvados de la Sexta. Ells són la reencarnació del PSOE de Felipe González amb els seus 202 diputats. Igual que va fer Felipe, Pablo es vol apoderar de les energies transformadores de base per arribar el poder. El que no tenc clar és que el seu sigui un projecte de base que creï una nova cultura política.

És molt possible que Podemos arraconi el PSOE i que Pablo Iglesias sigui president del govern. Val a dir, però, que Podemos no vol guanyar immediatament. Abans d’arribar-hi, Iglesias voldria que el PP i el PSOE es veiessin forçats,igual que a Grècia, a fer una gran coalició apadrinada per l’IBEX 35. Això el consolidaria com el cap de l’oposició i en l única alternativa possible. La jugada, a més, li donaria temps per resoldre el seu principal problema, la manca de quadres per governar un país. És un problema greu que els impedeix presentar-se a les properes municipals. L’única manera de resoldre aquesta mancança és cooptar quadres polítics d’altres llocs, tal com va fer el PSOE a principis del 80.

Val a dir que hi ha moltes diferències amb el PSOE de Felipe. El context internacional és molt diferent i el llenguatge mediàtic ha canviat molt amb l’aparició d’Internet. La gran diferència, tanmateix, la trobem en la velocitat que ha agafat el vaixell de Pablo Iglesias. En poc més de quatre mesos ja han desaparegut del seu programa electoral el dret a l’autodeterminació, la renda bàsica universal, la nacionalització de sectors econòmics estratègics, la impossibilitat que les empreses amb beneficis acomiadin un treballador o l’impagament del deute usurer. De moment això no ha creat tensions internes. Les perspectives de poder són un gran silenciador de conflictes.

No deixa de sorprendre la capacitat que té Espanya per reinventar-se en temps de descompte. Quan tot estava a punt d’anar-se’n a pico, un rei envellit amb merda fins a les celles deixa pas a un príncep inodor i incolor. Mentre el vell franquisme d’UCD feia aigües, va aparèixer un nou PSOE fresc i somrient. L’objectiu és el mateix: començar una reforma d’Espanya que actualitzi un règim excessivament deslegitimat per la corrupció i l’opacitat. Una nova generació de nacionalistes espanyols i orgullosos truca a la porta.