L’entrevista: Margalida Capellà

Potser de forma imprevista, na Margalida fou la dona
més votada a les eleccions primàries de MÉS al
Govern. Avui volem conèixer-la una mica més.

Vaig néixer a Palma l’any 1971, estic casada i som
mare de dos fills bessons de quatre anys. Em vaig
doctorar en Dret públic amb la tesi “La tipificació internacional
dels drets contra la humanitat”. La meva línia
investigadora està lligada amb la meva activitat social,
que és la defensa dels drets humans. Som professora
de Dret internacional públic a la UIB des de 1996.

Activitats no retribuïdes?

Activitats no retribuïdes?
Mil i una! Sempre he estat voluntària en distintes
causes, en ocasions com a cara visible o en la direcció
i en altres no. Som membre d’Amnistia Internacional
des de 1995, durant dos anys en vaig ésser la coordinadora
a Mallorca. Del 2005 al 2008 vaig estar molt
implicada amb l’Associació por la Memòria Històrica de
Mallorca: vaig participar en la seva creació i organització
i en vaig esser la secretària. Vàrem fer moltíssima
de feina, sobre tot en el tema dels desapareguts, i vaig
participar en la presentació de la querella criminal pels
desapareguts durant la guerra civil a Mallorca. Ho
vàrem coordinar amb altres associacions d’Espanya.
També com activista de la causa Palestina i vàrem
crear el 2008 una associació que es diu “Taula per
Palestina”. Després, en tenir els infants, pràcticament
vaig deixar l’activisme en associacions llevat de mantenir
l’acció sindical a la Universitat perquè he estat presidenta
del comitè d’empresa del 2006 fins l’any passat.

Com neix dins tu aquest esperit de militància social i
política?

Jo no desvincul allò polític i allò social; som una persona
política. Quan a mi em diuen “jo som a-polític” no ho
entenc, la política ho marca tot. No sé d’on em ve, la
veritat. Dins la meva vida no hi ha unes persones o uns
fets que m’hagin marcat especialment; som una persona
empàtica per naturalesa i l’empatia m’ha duit a
solidaritzar-me amb els col·lectius més vulnerables i a
indignarme amb les situacions d’injustícia...

No venc d’una tradició familiar militant; a ca nostra no
han estat de cap partit polític, però escoltàvem molt en
Raimon, en Llach i en Paco Ibañez, un padrí meu era
militant socialista a Es Vivero però no el vaig sentir mai
parlar de política amb l’altre padrí que havia estat falangista.
A BUP i COU vaig tenir professors que eren
crítics i em varen fer veure la realitat amb uns altres ulls.
Ens parlaven d’Història i record que, en el centre
concertat on estudiava, el professor feia classe de
“religions”, no de religió catòlica. El fet de descobrir que
hi ha altres realitats, que no tot és igual... Un dia va
venir a l’Institut un membre d’Amnistia Internacional
(en aquell temps feien feina amb presos polítics i amb
la pena de mort) i em va impactar molt. A partir d’aquí
vaig començar a esser activista.
El fet d’especialitzar-me en el Dret Internacional i
Humans va fer que conegués tot el món de l’àmbit
humanitari i del Dret Internacional Penal. Jo vaig fer la
meva tesi sobre els crims contra la humanitat, aleshores
vaig estudiar tota la jurisprudència dels tribunals
penals internacionals per l’antiga Iugoslàvia, Ruanda i
també vaig conèixer les primeres passes que es feien
en jurisdicció universal: eren els anys de l’arrest de
Pinochet a Londres i de les primeres querelles que es
presentaren davant l’Audiència Nacional en relació a
crims comesos a Argentina, Guatemala, Tíbet, Gaza...
Tot això ha anat convergint fins un moment en que
decidesc participar en política, tot i que reconec que
som una persona política i ho faig evident a classe,
quan explic Dret internacional i dic les coses que
s’haurien de canviar i donant aquest missatge als
alumnes.

Tu has passat per Cuba, Cambridge, Ginebra, Estrasburg... Fer política a Mallorca és plorar?

No! No! A l’inrevés! Jo sempre anim els meus alumnes a
sortir a fora; conèixer el que hi ha a fora i tornar; i que
després m’ho contin, perquè seguesc en contacte amb
molts d’ells. Jo sempre he pensat que tot el que he vist i
he après a defora m’ha servit per fer veure que aquí
s’han de canviar moltes coses; i que és possible.

O sia, que fora del Sr. Bauzá no hi ha l’abisme; potser hi som ara dins l’abisme?

I tant!

Per què et presentes a les primàries de MÉS?

M’hi vaig presentar d’una forma una mica inconscient,
perquè no comptava ni amb quedar tan amunt ni
tampoc amb el significat en sí de quedar en els primers
llocs. Ho vaig decidir en el moment en que na Fina
Santiago va anunciar que deixava la primera línia, i en
que en un grup de dones de MÉS que jo coneixia de
feia molt poc, es veia la preocupació de què hi hagués
poques dones que es volguessin presentar, i hi havia un
compromís, en aquell grup de dones, d’animar tothom a
participar a les primàries. Que no es digués que no hi
havia dones; aleshores, en aquest context vaig dir:
“bono, idò, venga; hem de donar la passa! Ens hem de
presentar, que tots som iguals de vàlids!” Com una mica
per animar les altres, vaig dir: jo me present!

Quan surts en el lloc que vares sortir, hi ha un retgiró?

en absolut el fet d’ haver d’assumir unes responsabilitats.
Em fa il·lusió participar en política, tot i que personalment
i professionalment és complicat. No tothom
que vol entrar en política està en condicions de fer-ho ni
sovint els que poden entrar en política , i serien molt
valuosos, ho volen fer perquè no els interessa, tenc una
feina que em permet compaginar la vida política amb la
vida professional i si som diputada no deixaré de fer
classes a la Universitat: no demanaré una comissió de
serveis, sinó que intentaré combinar les dues coses. No
puc deixar de fer classes, perquè, si perds el tren a la
Universitat, després és molt difícil recuperar el ritme.
Així i tot, caldrà reorganitzar la feina dins l’àrea i
coordinar-me amb els companys i mantenir el que pugui
en recerca. També em complica la vida familiarment;
tenc nins petits i el problema és si la vida política permet
la conciliació amb la vida familiar. Un dels meus objectius
és canviar la forma de fer política: les reunions, els
horaris, els compromisos i els actes socials... De fet, a
l’agenda que ja tenim els candidats hi he posat una sèrie
de dies i hores que, em sap greu, però no puc
participar-hi.

Què creus que pots aportar tu personalment al projecte de MÉS?

El fet d’esser independent, i això suposa que estic
enmig i veig la coalició de distinta manera. Jo som independent
perquè m’agraden els partits que estan dins
MÉS, m’agraden tots dos i no sabria si militar en un o en
l’altre. També el fet de venir dels moviments socials
destacats en temes de drets humans, crec que em
permetrà oferir una perspectiva de drets humans a la
política que es faci. Crec que fa falta una política de
drets humans. A nivell d’Estat i d’algunes comunitats
autònomes hi ha un pla de Drets humans, aquí no el
tenim. Aleshores hi ha repercussions en drets humans
que vénen de polítiques en distintes matèries que no es
tenen en compte, com quan es retira la tarja sanitària a
milers de persones o quan s’estableix un sistema de
censura prèvia per penjar símbols que no agraden al
Govern, a les escoles.

Llums i ombres del Govern Bauzá?

Bé, les ombres són prou conegudes. En matèria
d’educació, la supèrbia i l’autoritarisme amb què s’ha
volgut implantar un nou model, quan la comunitat
educativa ni l’entenia ni hi estava d’acord, a més de la
incapacitat per explicar bé les coses. Després, la manca
de respecte cap a la gent. Ha pres moltes decisions que
suposen una manca de respecte i, per descomptat, una
manca de respecte als drets humans en matèria social.
Autoritarisme pur i dur. Una cosa és guanyar i l’altra
mantenir el poder i mantenir una ideologia. Ningú pot
discutir que el Govern del Partit Popular hagi aconseguit
una majoria absoluta; el que passa és que has de governar
per a tothom. És una cosa tan bàsica que no entenc
com no s’han adonat que no podien imposar un programa
sense comptar precisament amb els qui l’havien
d’aplicar.

Potser ha estat una actuació que no ha respectat els valors de la societat mallorquina?

Aquí pot haver-hi un debat sobre quins són els valors de
la societat mallorquina actual. També s’ha de veure com
es protegeixen aquests valors i si aconseguim el
consens per implantar-los. Hi havia un consens sobre el
català, aconseguit fa molts d’anys amb la comunitat
educativa i també amb la comunitat política. Si ho vols
canviar no pots actuar d’aquesta manera autoritària. Hi
hagut manca de tacte i manca de pedagogia. És que no
han sabut ni tan sols explicar el seu projecte; i cada
vegada que ho intentaven era pitjor. Han tengut davant
un grup social que els ha superat en tots els aspectes:
socialment, intel·lectualment, però també emocionalment.

Tu et decideixes per MÉS i no per una altra opció, què pot aportar de diferent MÉS?

Em decidesc per MÉS perquè són els únics que han fet
els deures aquests tres anys. És a dir, han après de les
errades del passat, han pres nota de les preocupacions
del col·lectiu al que es dirigeixen i s’han organitzat d’una
manera moderna, democràtica, dinàmica. D’altra part la
gent que està dins el projecte de MÉS jo crec que és la
més preparada ara mateix per dirigir un nou Govern i
una nova forma de fer política, que fan més falta que
mai. El nivell de preparació d’aquest partit en l’aspecte
acadèmic, a nivell intel·lectual, a nivell de participació, a
nivell d’activisme, a nivell de compromís, experiència de
gestió... jo crec que en els altres partits no hi és. I la
trajectòria: si ara l’haguéssim de comparar amb un partit
nou com Podem, o amb un altre que no es nou i ha
governat, és evident que no hi ha color.
I el que valor de MÉS és que han seguit un mètode que
a mi em convenç molt més que el que ha seguit Podem,
amb tots els meus respectes. Podem és: “això no
funciona, anam a començar de nou!” “La jugueta està
rompuda, la màquina està rompuda, n’hem de fer una
de nova i tot el que hi ha d’abans, fora!” En canvi jo crec
que a MÉS s’ha fet a l’enrevés: “hi ha coses que no
funcionen i altres que sí, anem a arreglar la màquina!”
És allò que es fa avui quan una maquina s’espenya:
costa més arreglar-la que comprar-ne una de nova.
Certament, costa més arreglar la màquina, però val la
pena perquè així fas autocrítica, afrontes reptes, demanes
opinió, comptes amb tothom...

Quines prioritats hauria de tenir el nou Govern?

Jo crec que el bàsic és l’educació. L’educació a tots els
nivells, des de la millor formació del professorat fins a la
millor formació de la policia local. Pens que una bona
formació, una bona educació, facilitaria la solució als
problemes de la corrupció, de la manca de feina i fins i
tot del jihadisme (el terrorisme global) perquè aquesta
és una batalla d’idees i l’educació inclusiva és clau per
afrontar-la.

Educació vol dir ensenyar el poble a fer anàlisi, a veure les causes...

És clar! Per això fa falta implantar mecanismes de participació
social i ciutadana. Això és bàsic, perquè fins que
no parles amb altra gent no t’identifiques amb uns ni
entens l’oposició que hi ha a una determinada iniciativa.
Crec que falta empatia dins la societat; moltes vegades
no som capaços de posar-nos en el lloc de l’altre. I per a
superar aquesta confrontació, la participació ciutadana
és bàsica.

És bàsic que ens puguem asseure i que puguem veure
la cara d’aquell veïnat que s’estima més denunciar-te
que venir a tocar a la porta per dir-te que el molesta que
els teus nins juguin amb la pilota davant ca seva; quan
tu te n’havies adonat que poguessin molestar. Sobre
tot a la ciutat, si no hi ha aquests mecanismes, es perd
la humanitat.

Quin límits objectius creus que trobareu si arribau a guanyar les eleccions? Hi haurà problemes de poca maniobra pressupostària, per exemple?

Primer es tracta d’entendre com funciona el Parlament.
Perquè em sembla que aquesta necessitat
d’implementar mecanismes de participació també
hauria d’arribar al Parlament perquè hi hagi realment un
debat polític, parlamentari. Perquè el que veig que hi ha
són discursos on ningú escolta l’altre. Amb el pressupost
és segur que tendrem moltíssims de problemes i
s’haurà de veure el que realment és necessari i el que
no ho és tant; el que és bàsic i el que no. Supós que fins
ara tots els governs ho han estat fent, són decisions que
s’han d’adoptar, jo ho entenc. Però tenc la sensació que
a l’hora de prioritzar unes despeses o les altres no s’ha
tengut en compte la desigualtat que hi ha ni les conseqüències,
sobre tot en matèria de drets humans. O que,
fins i tot si s’ha previst, s’ha tirat endavant sense miraments.
A mi em fa falta aquella imatge de la ministra
italiana de Treball que plorava mentre explicava les
retallades que s’havien de fer en tema de pensions. Ella
estava especialitzada en Dret Laboral, en polítiques
pressupostàries en matèria social... Crec que fa falta
més humanitat, jo vull polítics que s’emocionin, que
transmetin sentiments, per a mi això és la proximitat que
reclamam en els darres anys i que no hem vist en
aquest Govern de Bauzà ni en el de Rajoy.

La UIB, juga el paper social que caldria a les Illes? Es dóna el mateix debat que hi ha a la realitat política?

Les dues respostes negatives. A la Universitat, en general,
ara ens trobam en una situació molt difícil, perquè és
evident que hi ha una tendència a mercantilitzar tot el
que és la universitat pública tant en el sentit
d’aconseguir finançament com pel que fa a l’avaluació
de resultats acadèmics i científics. Hi ha hagut una sèrie
de canvis, de reformes legislatives, que han matat el
que la universitat era fa uns anys. Ara mateix la transferència
de coneixement, la recerca que feim els professors,
només té valor (en el sentit que s’avalua) cap a
empreses. Només et valoren si publiques en determinades
revistes (res de revistes locals...), on a més has de
pagar per publicar. Si no ho fas en revistes d’un determinat
“prestigi” (que li diuen), la teva recerca no val per
obtenir uns complements econòmics que s’anomenen
sexennis i que has de sol·licitar cada sis anys.
El problema és que ara, si no fas aquest tipus de recerca
i no tens sexennis, amb l’anomenat "decret Wert" et
penalitzen amb fer més classes sense tenir en compte
ni la massificació d’alumnes a classe en determinats
estudis, ni que la recerca no és fa igual en totes les disciplines.
Ni tan sols et permeten al·legar que en els darrers
sis anys no has rendit al 100% en recerca perquè has
tingut infants, has estat de baixa tractant-te amb quimioteràpia
un càncer de mama, o has hagut de cuidar-te del
teu pare o de la teva mare malalts d’alkzheimer o
morint-se. En aquestes condicions, el professorat deixa
de fer conferències o articles d’opinió o organitzar cursos
si no en pot treure un rendiment curricular o econòmic.

Hi ha una casta...

Hi ha distintes castes de professors a la Universitat,
però jo no m’hi referiria en el sentit que empren actualment
a Podem. Ara mateix hi ha la dels que investiguen
molt, i això suposa que fan poques classes i es poden
dedicar prioritàriament a la recerca, després hi ha la dels
que investiguen poc o res (per distints motius) i fan
moltes classes i no es poden dedicar a la recerca, i
també hi ha un grup important que fa recerca però cada
vegada té més dificultats per què sigui reconeguda. La
Universitat hauria de servir com a referència a la societat
en temes de coneixement però també com a impulsora
del debat d’idees, que, ara mateix no és a la universitat
sinó al carrer. Això per a mi és dramàtic, perquè
associacions i mitjans de comunicació , quan necessiten
un expert no el troben. Associacions que necessiten
qualcú que doni una conferència, per exemple si no fa
currículum o no cobrern et diuen que no.

Té alguna incidència la Universitat sobre les institucions, ajuntaments, Consells, Govern?

Són mons completament aïllats, al meu parer. Potser
amb la que ara està més relacionada, amb llums i
ombres, és amb Educació. A l’inici del conflicte educatiu
hi havia molt més moviment fora de la UIB que dedins.
De fet, d’alumnes que anassin amb camisetes verdes,
fins i tot a la Facultat d’Educació, a l’edifici Guillem Cifre,
n´hi havia molts pocs els dimecres, el dia que Crida
animava a dur-les.

Els futurs mestres no duien la camiseta verda! Jo era
l’única camiseta verda que circulava pel meu edifici de
Dret i Economia, el Jovellanos, i ho puc entendre; però,
que els alumnes d’Educació no fossin capaços de fer
una pancarta en contra del TIL!

Vaja un panorama!

Hi ha un grup molt reduït d’alumnes molt actius, que
estan dins altres moviments, i d’alguna manera es
troben també dins la Universitat. Fa dos o tres anys
vàrem crear la Plataforma Unitària per la Defensa de la
Universitat Pública (PUDUP), on hi havia professors,
personal de serveis i administració i alumnes però, com
a molt, a les reunions érem vint o trenta persones! I de
professors, sis o set.

Amb aquesta candidatura et compliques la vida...

És molt complicat perquè els alumnes han de fer una
avaluació contínua, molts de treballs... i el professorat
ho hem de corregir! Jo ara tindré dos grups de 120
alumens, imagina quin semestre m’espera!

Es veu una generació darrere tu amb empenta per seguir, encara que sigui d’una altra manera, les vostres petjades?

N’hi ha! N’hi ha que han seguit. Jo estic molt contenta
perquè ara, a MÉS, estic trobant ex-alumnes que es
varen implicar en distintes causes i em diuen que és
arrel de les meves classes. A mi m’omple de força per a
continuar.

Fas innovació real.

Faig innovació docent. Mirau, hi ha un projecte del que
jo em sent molt orgullosa. És la “Clínica jurídica”.
Consisteix en un programa de pràctiques externes amb
els alumnes de quart de Dret (que ja estan acabant) en
ONGs. Fins ara s’entenia que un alumne de Dret havia
de fer les pràctiques en un despatx d’advocats, en una
empresa o a l’Administració Pública. I, clar, en un
moment de tantes retallades a les ONGs, a les entitats
que abans feien una assistència jurídica, aquesta assistència
es va deixar de fer, justament quan més problemes
legals tenen uns determinats col·lectius que han
estat molt més vulnerables a la crisi que uns altres. Aleshores,
vàrem començar la “Clínica jurídica” amb una
entitat, l’Associació d’Antics Alumnes, els diuen Els
Solidaris de Montision, que reparteixen menjar a la zona
de Pere Garau amb un projecte que es diu “Aliments i
solidaritat”. Allà hi tenim un grup d’alumnes (4 o 6, depenent
del torn) que fan assistència jurídica gratuïta; i hem
aconseguit que el Col·legi d’Advocats s’hi impliqui coordinant
un grup d’advocats voluntaris que fan de tutors
dels alumnes en pràctiques, semblant al sistema dels
metges quan fan les pràctiques en el MIR, que ho fan
amb un metge titular.

Actualment treballam amb “els Solidaris” i amb Càritas,
amb una clínica jurídica especialitzada en estrangeria i
immigració, i hem començat amb “Metges del Món”. Per
a mi això és una pràctica professional on ells aprenen
les habilitats que han de tenir els advocats: cercar la
normativa, donar solució a un cas, acompanyaments,
però també és un aprenentatge en valors únic. Són
petits grups, però no us podeu imaginar la quantitat de
casos que atenem, i els alumnes se n’adonen del forat
en el que estan ficats milers de persones que no tenen
ajuda de les institucions. Un dels drets que crec que
més s’ha violat és el dret al Dret, el dret als recursos, a
l’assistència jurídica. Moltes vegades no s’informa a
aquestes persones que tenen dret a un advocat d’ofici.
Parlam de la salut, de l’educació, però el dret a
defensar-te (a que t’ajudin a defensar-te) no surt als
diaris.

Et sents sola dins la UIB?

No! Tenc companys que estan participant en l’elaboració
del programa electoral, m’estan passant propostes. Gent
que es dedica a la recerca, però veu que hi ha moltes
coses que s’han de canviar, per exemple, en temes de
política econòmica, científica, social, educativa... Tot té el
seu moment, potser d’aquí a deu anys jo pensi que té
més sentit en la meva vida dedicar-me més a la recerca
i deixar-me anar d’activismes socials (on ja hauré estat
un munt d’anys). No sé com m’anirà aquesta nova etapa
en la política, perquè tot està molt obert i poden passar
moltes coses, però esper estar a l’alçada de les circumstàncies,
aprendre molt, aportar tot el que pugui, i complir
les expectatives de les persones que m’han votat a les
primàries de MÉS i de les que ens votin a les autonòmiques.
Hi ha gent que me dóna molt de suport i estic
tranquil·la.