Me, Myself and I

Miquel Àngel Llauger

Per a la gent que dissenya activitats educatives d’aquestes que ara en diuen d’“ensenyaments per a la vida”, tots els manaments que cal transmetre als nostres teenagers es resumeixen en un de sol: autoestima’t. També hi ha la intel·ligència emocional, i l’assertivitat, i la resiliència, però vénen a ser com satèl·lits que giren al voltant del sol de l’autoestima. Jo, en aquest sentit, he vist coses que no us creuríeu. He vist un taller de prevenció de la violència en les relacions de parella (un bon taller, d’altra banda) en què la monitora anuncia als adolescents que els dirà quines són les tres coses més importants en una relació de parella saludable. Una vegada que ha creat l’expectativa, escriu a la pissarra velleda: “Jo”. Llavors fa un silenci. I, a sota: “Jo”, i un altre silenci. I finalment, com ja preveuen els participants: “Jo”. “Me, Myself and I” diu el títol d’una cançó de Beyoncé (i també d’una antiga cançó de Billie Holiday, però ja cercareu les lletres per comparar…)

També he vist un taller sobre drogodependencies en què, com a gran conclusió, la monitora donava als alumnes una capsa de sabates amb la promesa que si l’obrien hi trobarien “la cosa més guapa del món”. Els alumnes obrien la capsa i descobrien, sota un embolcall de cotonets, un mirall. L’escena pot semblar una caricatura, però ho he vist amb aquests ulls que s’ha de menjar la terra.

He recordat aquests episodis quan llegia una conferència del professor de filosofia de la universitat de Girona Josep Maria Ruiz Simón, que el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) ha publicat amb un títol ben significatiu: L’ètica de l’autoestima i el nou esperit del capitalisme. Ruiz Simón analitza com l’autoestima ha esdevingut un manament central dels temps, una qualitat imprescindible per al triomf en la societat capitalista. L’autoestima, però, entesa com el culte a un “jo” que es defineix com una personalitat eficaç, competitiva, flexible i disposada a adaptar-se. L’autoestima com a virtut de disseny que vol crear un individu que respongui perfectament al que el capitalisme global n’espera. L’autoestima, afegiria, com a qualitat bàsica de l’individu que té aquell “esperit emprenedor” que tots criticam que Wert hagi ficat a la LOMQE.

Potser ho trobau una anàlisi agafada pels pèls, però val la pena que ens fixem com el llenguatge típic de literatura d’autoajuda per a empresaris que volen menjar-se el món està penetrant alguns nous discursos sobre educació. Que l’educació ha de contribuir a fer individus “adaptables” no és gaire nou. El darrer crit, però, és el de parlar de “lideratge” en educació. Segur que el terme serveix per reflexions i pràctiques molt aprofitables, però no deixa de sonar a allò dels joves sobradament preparats, aquells que posaven tota la seva modernor insultant al servei dels anuncis del Renault Clio. I ara ens ve l’storytelling, que té un dring com més alternatiu però que és una altra paraulota que ve de l’univers del màrqueting.

Tornem als episodis del començament. En una relació de parella, el “jo” potser hi ocupa un lloc destacat, però convindria que concedíssim al “tu”, si més no, la segona posició. I qui mirava un mirall per confirmar la seva bellesa era un famós personatge de contes que no deu ser el model de conducta que volem proposar. I, encara que sigui per contrarrestar una mica tant d’entusiasme autoestimatori, també està bé no deixar de banda la saviesa de pensadors i escriptors de totes les èpoques, des del vell Siddharta Gautama, que deia que la supressió de la personalitat és la via per assolir el Nirvana, fins al nostre Bartomeu Fiol, que repetia que “tot jo és una exageració”.