Pere Caminals: els dos compromisos d’un home

Antoni Mª Thomas


Va ser un home de Teatre, ben cert, en puc donar fe. Va ser un home de compromís antifranquista, ben cert, certíssim, en puc donar fe. A Pere Caminals, l’actor perdut, el company recordat, el vaig conèixer fa un munt d’anys. Mireu si el vaig conèixer que el vaig convèncer perquè milités amb mi en el Partit Comunista, quan el franquisme encara amenaçava, perseguia, pegava fort, quan érem pocs els que arriscàvem tantes coses que avui no sembla possible sigui cert, no sigui exageració, falsedat, contes de maria castanya. I tanmateix, bé ho sabia ell, perquè la seva primera tasca lluitadora va ser de les més arriscades. Ell i la seva dona, na Carme, tan adolorida ara per la seva encara recent pèrdua, bé que ho sabien: sabien que eren clandestins entre els clandestins, perquè era ell, amb ella, qui amagava allò que més cercaven els cans franquistes: la multicopista, la màquina que feia possible donar a conèixer el pensament emancipador, els avanços en la lluita contra la dictadura, les brutalitats dels opressors, les dures condicions laborals de tants i tants... Més endavant, alliberat a la fi d’aquesta responsabilitat, Pere seguí treballant ara entre els veïns, participant en la formació d’aquell moviment que ajudà a trencar el jou franquista, per a convertir-se en flama ciutadana capaç de mobilitzar els barris.

Ens separaren destins distints, que es diu. I quan vaig tornar a l’illa, passats els anys, ja amb la tan lluitada i encara feble democràcia a la fi conquerida, ens trobàrem de bell nou, ara en el Teatre, ambdós deixada enrere la militància política. Aleshores, vaig poder descobrir el Pere actor, l’home apassionat de l’espai màgic que és l’escena, l’home capaç de transformar-se, d’adquirir atraients personalitats, d’acord amb els requeriments dramàtics de cada obra. I aleshores fundàrem un primer grup que anomenarem de Treball Teatral, a l’Assistència Palmesana. I allà el vaig convertir en el Rei Pepet, el personatge de l’obra de Pere Capellà, que acabava muntat sobre un cavall amb ales… I després, junt amb altres folls del Teatre, fundàrem la Lluna de Teatre i es va convertir en n’Enric, el fill del burgmestre opressor i corrupte de la farsa dramàtica El Drac. I també en l’Hereu, segons la poètica de Santiago Rossinyol: I en el memorable Cal·límac de La Mandràgora, de Maquiavel. I fins i tot, va saber convertir-se sobre l’escena, en un intel·lectual que defugia el compromís en la Mallorca de la Guerra civil, segons l’adaptació que vaig fer de l’obra de Llorenç Moyà, Joanot Colom.

De bell nou el destí ens allunyà. La trajectòria artística de Pere Caminals abastà altres escenes, altres personatges, altres tasques, tot més o manco recordat en passats dies en la premsa diària, en ocasió de la seva mort. Però jo vaig saber d’ell que dos compromisos, l’ètic antifranquista i l’artístic teatral, definirien per sempre la seva personalitat, que resta ara entre els bons de la nostra terra.