Sa societat de Calvià. De nou, un insult.

Manel Suárez Salvà

Cadires amuntegades i plenes de pols. És el centre del cafè de Sa Societat. La brigada de l’Ajuntament de Calvià sembla fer-hi unes reformes. La imatge que el diumenge 11 de gener publicava el Diario de Mallorca mostra el respecte que l’edifici mereix a les autoritats que governen el poble: menyspreu i deixadesa.
Realment, penso que costava ben poc col·locar els mobles en un altre indret i evitar que el patrimoni de tots, perquè les hem pagades entre tots i cal no oblidar-ho, quedàs protegit. però no. Ningú no hi ha pensat. Segur que si les obres fossin a casa seva això no passaria. I, segurament, aquesta és una part del problema. Cap dels treballadors que obeeixen les ordres del regidor, ni cap dels regidors de l’equip de govern de l’Ajuntament, consideren que l’edifici de Sa Societat, ni els seus mobles, sigui una cosa seva, i això encara ens fa més mal. Abandonament, deixadesa, desconsideració, ignorància...

L’any 1908, els calvianers fundaren la “Sociedad de Socorros Mútuos Unión Obrera de Calviá”. Anys més tard, i després de passar per diferents locals, decidiren que havia arribat el moment de tenir un espai propi, que fos de tots els seus associats. Així, compraren el solar i, primer, construiren un cafè que va incloure uina vivenda per al conserge i una petita sala d’actes a la part superior. El cafè com a lloc de benvinguda al poble, com a centre de relació i, també, perquè els proporcionava una part dels ingressos necessaris per donar protecció als calvianers que quedaven sense feina o que estaven malalts, i per proporcionar els mitjans educatius i culturals per incrementar la qualitat de vida de la gent que va creure en aquell hermós projecte.
Poc després, decidiren construir el teatre. No tenien doblers, però sí molta il.lusió. El pressupost s’atracava a les 50.000 pessetes de l’època. Així doncs, emeteren 1.000 accions de 50 pessetes cada una. Qui va tenir els doblers, en va poder comprar una, o un grapat. Els treballadors que no tenien aquella quantitat, hi feren feina fins que aconseguiren una acció. La primera conclusió és clara, l’edifici el feren els obrers del poble. La segona ho és encara més, i molt més poderosa, ho feren pensant en el seu futur i en el dels seus fills i filles. Edificaren pedres, és veritat, però bastiren una construcció de valors, de solidaritat, d’il.lusió i de futur.
Poc temps els va durar l’alegria. El juliol de 1936, la Falange de Calvià va incautar l’edifici acusant els seus dirigents i socis de ser “un núcleo obrero de inspiración marxista”. Alguns d’ells patiren anys de presó, d’altres foren assassinats. L’edifici va quedar en mans dels colpistes i així va seguir durant desenes d’anys. Les autoritats de Madrid, ja amb la democràcia ben instal.lada, mai varen entendre, o mai no varen voler entendre, la injustícia que s’havia fet i no retornaren l’edifici als seus legítims propietaris que, poc a poc, anaren morint sense acoseguir la plena titularitat del que havien construït amb les seves mans i les seves il.lusions.

Molt a prop del centenari de la seva creació, Sa Societat va tornar obrir les seves portes amb un edifici modernitzat, però que contenia els elements fonamentals com va ser creada: el cafè, la sala petita de reunions i el gran teatre.

Però, des de novembre de l’any passat han tornat els anys obscurs. En una decisió sense precedents, sense cap justificació, després que l’adjudicatària del cafè el deixàs (i no és objecte d’aquest article sortir en la seva defensa), l’Ajuntament (perquè, en aquest cas cal fer-ne responsable tots i cada un dels membres de l’equip de govern, amb el batle al front), sense donar cap explicació ni una, sense tenir en compte els sentiments dels hereus dels antics socis decideixen tancar el cafè i no només això, sinó que inicien al seu interior unes obres completes de reforma sense explicar el seu destí. Els hereus dels antics socis, els ciutadans del poble amb els quals, al menys, els regidors calvianers tenen un deute moral, ens hem d’assabentar del que hi fan gràcies als mitjans de comunicació.

És lògic que les administracions parlin de la necessària transparència i a Calvià ens hagin de tractar d’aquesta manera? És lògic que, una vegada més, els hereus dels antics socis hàgim de sentir el menyspreu dels qui ens governen? Ens mereixem aquest tracte? Es mereix Sa Societat aquest tracte? Es mereix aquest poble un tracte així? Crec que la resposta és clara, no.

I, mentrestant, que fan el batle i el regidor de Calvià? Què ens diuen? Exactament el que transmet la imatge reproduïda al Diario de Mallorca: menyspreu, ignorància, ignonímia i pols, una vegada més pols, com a l’any 1936.