Som una societat corrupta?

Miquel Gallardo

Davant l’allau de casos de corrupció que s’estan destapant els darrers anys és inevitable pensar si realment vivim en una societat d’arrel corrupta. Polítics de renom, alts càrrecs i càrrecs intermedis de l’Administració, membres de consells d’administració d’empreses públiques, batles, regidors, empresaris… la llista és immensa i creix dia rere dia entre la indignada resignació d’una part important de la societat. I dic indignada resignació i no silenci còmplice perquè sembla que darrerament la nostra societat està despertant i comença a condemnar actituds que fins fa ben poc passaven desapercebudes per a la majoria.

Realment els casos que hi ha són molt sonats. Tot l’escàndol destapat per l’extresorer del Partit Popular, amb les comptabilitats en B, les donacions il·legals, els sobresous pagats als càrrecs del partit hauria de servir, en una societat avançada, per tal de que qualcú assumís responsabilitats. Unes responsabilitats que ben pocs polítics, del color que siguin, han assumit quan s’han trobat en situacions similars. Molts han acabat i acabaran amb penes de presó, però ben pocs retornaran els doblers malversats o compensaran el mal fet.
Com que el fenomen de la corrupció està tan escampat, a vegades un arriba a dubtar sobre si realment som una societat naturalment corrupta, una societat a qui han corromput o, pel contrari, som honrats per naturalesa i per això, amb major o menor encert ens dotam de mesures anticorrupció més contundents a mesura que anam descobrint nous casos.

Tot escoltant en Mariano Rajoy, que ignora i lleva importància a qualsevol acte de corrupció que afecti el seu partit i en paral·lel recorda que les millores en l’economia del país són cada dia més evidents, no puc evitar pensar en la Faula de les Abelles, de Bernard Mandeville (1670-1733), que és un llibret molt curiós on es defensa que quan els individus cerquen el profit personal, s’imposa l’egoisme i es produeixen casos de corrupció, és quan es crea riquesa en una societat. En canvi, en una societat on tothom és honrat, el conformisme amb allò que es té fa que no s’evolucioni ni avanci. Mandeville defensava que el fet que els rics furtin, malversin, estafin i delinqueixin per a obtenir beneficis econòmics, en el fons, és el que permet que els pobres visquin millor que no pas com viurien sense tota aquesta competitivitat il·legal.

Grans pensadors com Voltaire, Adam Smith o David Hume varen rebatre aquesta teoria que duia l’utilitarisme a l’extrem i la societat actual ha begut del pensament d’ells, fins el punt que, per sort, avui en dia combatem i perseguim les accions corruptes.

Ara bé, quan ens trobam davant fets tan aclaparadorament nombrosos que només s’han començat a destapar coincidint amb una crisi econòmica i social de les pitjors dels darrers cent anys, crec que és lògic pensar en la teoria de Mandeville i relacionar-la amb el capitalisme i el neoliberalisme avui omnipresent. M’explic: en la societat de consum actual és imprescindible el creixement econòmic per tal d’avançar i millorar resultats. Si la corrupció no fos un fre al creixement, sinó un símptoma de la voluntat de superació d’una part de la societat, ansiosa per poder obtenir més i més riquesa, ens trobaríem que la corrupció seria més abundant en els territoris més rics.

Per desgràcia de Mandeville, i abans que a qualque pepero se li ocorri citar-lo com a atenuant, tot i que dins l’Estat espanyol la majoria de les comunitats amb més casos de corrupció són les que econòmicament van millor, aquesta teoria no s’explicaria dins Europa, on els Estats nòrdics i Alemanya, paladins del benestar econòmic, resulta que tenen índexs de corrupció dels més baixos... Curiosament són països on les mesures d’anticorrupció són les més elevades i els controls de l’Administració més estrictes, però també coincideix en què són Estats de tradició protestant i luterana. Són molts els factors que influeixen a l’hora de tenir més o manco corrupció, però el camí per a erradicar-la està clar: control, control i control.