Violència sobre les persones sense llar: una realitat evitable a les Illes Balears

Maties Tugores Pons

El que es pretén amb aquest article és fer visible l’invisible, mostrar una realitat que volem evitar i fer fonedissa: la realitat de la violència que s’exerceix sobre les persones sense llar i les conseqüències que aquesta arrossega a les Illes Balears.

La problemàtica de les persones sense llar ha experimentat una evolució significativa al llarg de les darreres dècades a l’estat espanyol, sent especialment remarcable durant els darrers anys, sota el flagell excloent de la crisi econòmica actual. Si a la dècada dels anys 80 la tipologia de persona en situació de sense llar era de caràcter gairebé invariable -homes d’uns 50 anys de mitjana, solitaris, desarrelats que hom reconeixia com a vagabunds o rodamóns-, a l’actualitat és molt més heterogènia i s’obre tot un ventall de formes de sensellarisme en el qual podem detectar diversos col·lectius en perill d’exclusió.

També des dels anys 80 podem comprovar com han anat evolucionant els termes que designen la persona en situació de sense llar. Així, hem passat de conceptes com vagabund, indigent o captaire (que sembla que emfatitzen en la pràctica de la mendicitat més que en la manca d’una llar), a d’altres com transeünt (que remarquen la conducta itinerant com un element definitori d’aquestes persones), fins arribar, finalment, al sensellarisme, concepte que s’ha adaptat del «homeless» o «homelessness» nord-americà o del «sans-abri» francès.

El sensellarisme s’erigeix com una de les més greus manifestacions de pobresa i exclusió social que es dóna a les ciutats. L’abordatge d’aquesta problemàtica comença amb la consideració que la manca d’habitatge és la peça nodal de les dinàmiques exclusores de les societats occidentals capitalistes (Tejero i Torrabadella, 2005:17). Altrament, cauríem en un error identificant únicament l’exclusió residencial com a causa del sensellarisme. Generalment, les persones en situació de sense llar han viscut una confluència de diversos factors que han desembocat en condicions d’exclusió social i residencial. El concepte actual de sensellarisme en una de les accepcions més acceptades fa referència a: «Todas aquellas personas que no pueden acceder o conservar un alojamiento adecuado, adaptado a su situación personal, permanente y que proporcione un marco estable de convivencia, ya sea por razones económicas u otras barreras sociales, o bien porque presentan dificultades personales para tener una vida autónoma» (Ruiz, 2006:13)

Els factors estructurals com ara la situació del mercat de treball i immobiliari, els factors institucionals com l’actuació dels serveis socials, la situació familiar i les xarxes a la comunitat, l’estat de salut o la discriminació o absència d’un estatut legal (European Economic and Social Committee, 2011:7) són factors que tendeixen a desencadenar situacions d’exclusió social i pobresa, sent un dels casos més extrems el de les persones en situació de sense sostre. Emperò, l’exclusió residencial posseeix moltes i diverses facetes més enllà de la persona que es troba vivint al carrer. Segons la tipologia ETHOS (European Typology of Homelessness and Housing Exclusion), l’accés a un habitatge presenta tres dimensions (física, social i jurídica) que desemboquen en quatre categories de sensellarisme (sense sostre, sense habitatge, habitatge insegur i habitatge inadequat) que, alhora, deriven en un total de tretze situacions que poden entendre’s com la totalitat de formes de privació residencial existents.

Pel que fa a la violència exercida sobre les persones en situació de sense sostre, consideram que no es tracta solament d’una agressió física o psicològica, sinó que també existeix en termes de negació de, és a dir, com aquella violència generada per les desigualtats socials que impedeixen a certs col·lectius la cobertura de les seves necessitats bàsiques o l’accés equitatiu als serveis sanitaris o jurídics. O en paraules de Ruiz (2006:10), que la defineix com una «actitud o comportamiento que constituye una violación o la privación del ser humano de alguna cosa que le es esencial como persona (integridad física, psíquica o moral, derechos, libertades…)».

A partir d’aquesta definició de violència, en podem extreure tres tipus que afecten en major o menor mesura el col·lectiu de persones sense llar: la violència directa, la violència estructural i la violència cultural.
La violència directa és la més visible: agressions, pallisses, assassinats, robatoris o altercats, entre d’altres, en la mesura que constitueixen allò que la societat entén com a violència. Tot i així, no és l’única, i pensam que, en realitat, aquest tipus de violència es troba subjugada i justificada per la violència estructural i cultural.

Per violència cultural volem dir aquells aspectes de la cultura, l’àmbit simbòlic de la nostra existència –materialitzat en religió i ideologia, llengua i art, ciències empíriques i ciències formals (lògica, matemàtiques)–, que pot utilitzar-se per justificar o legitimar la violència directa o estructural (Galtung, 2003:7).

L’altre tipus de violència invisible és la violència estructural, que, en paraules de Ruiz, és la que forma part de l’estructura social i que impedeix cobrir les necessitats bàsiques, com les generades per la desigualtat social: ingressos, habitatge, atur, carència o precarietat dels serveis sanitaris, etc. (2006:10-11).
Aquest triangle viciós que legitima l’ús de la violència és el que crea i perpetua nombrosos casos de sensellarisme arreu de l’estat espanyol.

Lleis anacròniques que multen «els indigents i les prostitutes», in-equitat a l’hora d’accedir a serveis sanitaris bàsics, polítiques d’habitatge que permeten l’existència de blocs i blocs d’allotjaments buits, polítiques socials que desemboquen en desigualtats en la renta de les persones, polítiques d’ocupació que estan destruint llocs de treball... Fet i fet, la tríada de violència esmentada s’ha vist agreujada per la recessió econòmica iniciada l’any 2008 a Espanya i ha forçat (de forma més accelerada de l’habitual) noves situacions de sensellarisme.

En el marc de la comunitat autònoma de les Illes Balears, el tema de la violència exercida sobre les persones sense llar ha passat força desapercebuda, fins al punt que detectar-ne estudis esdevé una tasca realment complicada. Això no obstant, en l’àmbit de l’estat espanyol existeixen treballs de recerca relacionats amb el tema com l’Informe sobre Violència directa, estructural i cultural contra les persones en situació de sense llar a Espanya 2006 de la Fundació Mambre o el treball Juan M. Herrera i M. Carmen Barranco (2002) i el més recent de Albert Sales ( 2014).

Pel que fa a les Balears, la troballa de dades referides a aquest col·lectiu és dificultosa. S’han analitzat les dades aportades per l’Unitat d’Emergènia Social (UMES-Creu Roja) i les noticies aparegudes a la premsa del període corresponent a la darrera dècada (2004 – 2013), per poder comparar el quinquenni anterior a la crisi amb la situació actual. Tanmateix, l’UMES s’encarrega de quantificar el possible número de persones sense llar.

L’UMES engloba les persones que atén en tres grups diferenciats: les persones sense llar permanent que dormen de forma habitual al carrer, les persones sense llar temporal per diverses raons i les persones que no pernocten al carrer però que l’UMES les atén perquè les considera en risc d’exclusió social. Es tracta principalment de dones que practiquen la prostitució i de persones amb drogodependència activa.

Gràfica 1. Total de persones ateses per l’UMES (2004-2013)

Gràfica 2. Persones sense llar permanent ateses per l’UMES abans de la recessió econòmica (2000-2008)

Gràfica 3. Persones sense llar permanent ateses per l’UMES durant la recessió econòmica (2008-2013)

Font: UMES i elaboració pròpia

Des de l’any 2008 podem notar un augment moderat però constant en el número de persones ateses per l’UMES, especialment notable entre els anys 2008–2010., i des del 2004 està a prop de triplicar-se. Si observem únicament les xifres referides a les persones ateses sense llar permanent, això és, aquelles que dormen de forma habitual al carrer (gràfiques següents (2 i 3) els números són certament alarmants. Des de 2008 fins al dia d’avui, el nombre de persones sense llar que ha atès l’UMES quasi s’ha duplicat sent especialment important l’augment entre els anys 2011 i 2013 quan s’han atès 350 persones sense llar permanent.

Aquestes dades de l’UMES per Mallorca contrasten amb les que conté la Encuesta a las personas sin hogar (INE, 2005 i 2012), que manifesten un lleu augment d’aquest col·lectiu dins l’estat espanyol però a la vegada un tímid decreixement en el número de persones sense sostre a la comunitat autònoma de les Illes Balears. Altrament, aquestes xifres fan referència únicament a les persones en situació de sense llar ateses en centres assistencials d’allotjaments, per aquesta raó no són estrictament comparables. A més, si tenim com a referència la classificació europea ETHOS, hauríem de tenir en compte situacions que van més enllà de pernoctar al ras.

Pel que fa a l’evolució de la violència, en la seva vessant cultural, s’ha pogut constatar una presència constant als mitjans de comunicació de clixés que alimenten l’estigma cap a les persones sense llar. Analitzant les notícies relacionades amb el col·lectiu de persones en situació de sense sostre en els principals diaris de les Illes Balears observam com se’ls denomina sobre tot indigentes, seguit de mendigos i vagabundos (fins i tot marginados!); són notícies que tenen connotacions més aviat negatives i violentes, mostrant-nos a aquestes persones en situacions incíviques o delictives, o noticies on es fa palès un oblit de la persona i de la trajectòria vital que els ha portat a aquesta situació. Per exemple titulars com els següents: «Muere un mendigo al ser agredido por otro en Palma» (Diario de Mallorca, 12 - 07 – 2014) o «Apresada una indigente de la plaza del Parque que arrojó una botella a un agente» (Periódico de Ibiza, 14-12–2010) o «Los bomberos encuentran en Eivissa el cadáver en descomposición de un indigente» (Última Hora, 03- 03 -2014)

En canvi, a l’hora de parlar d’aquest col·lectiu en notícies de caràcter general o amb una tonalitat neutral, sí que s’utilitza el terme sense sostre o sense llar (com podem observar a les dues notícies següents), ambdós més acceptats per les comunitats de professionals que treballen dins l’àmbit de l’exclusió social.

Per valorar la violència directa en relació als sense sostre només ens queda fondejar noticiaris, hem extret les dades d’hemeroteques de la premsa local, especialment de l’Última Hora, del Diario de Mallorca i del Periódico de Ibiza. A partir de l’any 2006 fins l’agost de 2014 hem pogut comptar fins un total de 35 persones en situació de sense llar que perderen la vida (com es pot comprovar a la gràfica 4), la majoria d’elles homes.

Gràfica 4. Defuncions persones sense llar a les Illes Balears (2006-2014)

Font: elaboració pròpia
_
D’aquestes morts, almenys fins un 17% s’ha confirmat que foren conseqüència de diferents mostres de violència directa (assassinats, pallisses). D’altres, senzillament, segueixen en mans de la investigació policial i d’altres foren morts degudes a causes naturals (molts d’ells de fred). Durant els dos anys immediatament posteriors a l’inici de la crisi econòmica (2009 i 2010) el número de defuncions és el més elevat dins el rang temporal elegit (2006 – 2014), però durant l’any 2011 només s’ha detectat una notícia on una persona en situació de sense llar perdés la vida. Per tant, amb la informació que es disposa no s’ha constatat un major índex de violència directa cap al col·lectiu de persones en situació de sense llar en aquests anys de crisi.

Per últim, pel que fa a la violència estructural a les Illes Balears, al nostre parer, la vigent Ordenança Municipal per a garantir i fomentar la convivència cívica a la ciutat de Palma de Mallorca, (maig de 2014) es manifesta com un bon exemple de violència estructural cap a les persones en situació de sense llar. L’ideari que presenta aquesta ordenança tendeix a endurir sancions i a coartar la llibertat de les persones, agreujat tot això en col·lectius de major vulnerabilitat social, com és el cas del de les persones sense sostre, que poden ser multades per pernoctar en espais públics (o dins vehicles privats!) o per intentar obtenir alguna font d’ingressos a través de la mendicitat.

A tall de conclusió, en conjunt, l’increment del número de persones sense llar ateses per la Unitat Mòbil d’Emergència Social, (1050 a la darrera memòria), és una mostra de l’empobriment general de la població balear durant aquests darrers cinc anys de recessió econòmica. La manca de treball i d’ingressos acaben impedint un accés i un manteniment a un habitatge digne a moltes persones i famílies. Aquesta precarietat, a més, pot significar en moltes ocasions que s’afebleixin els lligams amb xarxes protectores, com poden ser la família extensa o les relacions socials.

Sembla necessari una major conscienciació de les institucions i de la societat vers les persones en situació de sense llar. La violència exercida des dels mitjans de comunicació podria evitar-se substituint termes pejoratius que estigmatitzen aquest col·lectiu (com marginat o indigent) per d’altres que siguin més pròxims a la situació d’aquestes persones. No oblidem les ordenances com la que hem comentat que sembla que criminalitzen i persegueixen situacions derivades de la pobresa. Tan mateix la lluita per la visibilització d’aquest col·lectiu podria començar amb accions com la inclusió d’un apartat dedicat a les persones sense llar a les dades estadístiques de les Illes Balears..

Ens trobam, per tant, amb un llarg camí per recórrer dins l’àmbit de la inclusió social d’aquest col·lectiu. Estudiar mesures que minimitzin l’efecte de la crisi sobre aquestes persones i famílies és indispensable, com podrien ser un augment en l’oferta de pisos d’inclusió o en centres assistencials d’allotjament, com Ca l’Ardiaca o Casa de Família, així com una major oferta d’itineraris d’inserció laboral i formativa que reforcin les possibilitats d’aquest col·lectiu amb l’objecte d’una reinserció més digna i sòlida.

Som conscients de les limitacions actuals amb què es troben les entitats socials per poder realitzar un treball de qualitat i una dignificació d’aquests col·lectius. Sabem que el camí serà llarg i feixuc, i que és una idea més aviat utòpica la d’imaginar les ciutats de les Illes sense ningú dormint al carrer. Amb tot, creiem que amb esforç i implicació política, una millora de les condicions de vida de les persones sense llar és possible. I tenir sempre present la importància de prendre mesures preventives, per evitar que la virulència amb què ataca aquesta crisi a les persones i famílies més vulnerables, no arrossegui més persones a dormir al carrer.

Referències bibliogràfiques

EUROPEAN ECONOMIC AND SOCIAL COMMITTEE (2011). Problem of homelessness [arxiu DOC].
Recuperat l’11 d’agost de 2014, des de
https://dm.eesc.europa.eu/eesc/2011/_layouts/WordViewer.aspx?id=/eesc/2011/10001999/1592/

GALTUNG, Johan (2003). Paz por medios pacíficos. Paz y conflictos, desarrollo y civilización. Bakeaz/Gernika Gogoratuz: Bilbao

HERRERA J. BARRANCO M. C. (2002). La violencia social e institucional hacia los “sin techo”,

RUIZ, Jesús (2006). Violencia directa, estructural y cultural contra las personas en situación de sin hogar en España [arxiu PDF]. Recuperat el 12 de juliol de 2014, des de
http://www.fundaciomambre.org/pubdocs/informes_estudis_1_LANG1.pdf

SALES, A. (2014) . Crisi, empobriment i persones sense llar.

TEJERO, Elisabet & TORRABADELLA, Laura (2005). Vides al descobert. Els mons viscuts del fenomen “sense sostre”. Barcelona: Editorial Mediterrània

Documents adjunts