Dues lleis contra l’ordenació territorial i urbanística

Mateu Martínez Martínez

L’objectiu fonamental de les planificacions, tant si ens referim a la territorial com a la urbanística, ha de ser la de dissenyar la societat del futur a la qual aspiram, com també fixar quina relació establim amb el medi. D’una banda, l’urbanisme dibuixa la ciutat que volem: en l’urbanisme deim per quin model econòmic apostam, quin paper han de jugar els diferents sectors, quins serveis per a la ciutadania tenim, quins volem i com els volem. En l’urbanisme establim com ens mourem els habitants, com ens relacionarem amb els nostres veïns. L’ordenació territorial actua a un nivell diferent, amb una mirada més allunyada que contempla territoris més grans, on el protagonisme correspon més al medi natural, al territori no urbanitzat, així com també tractam de les connexions entre les diferents parts d’aquest territori. L’ordenació del territori estableix un marc més general al qual s’haurà d’adequar l’ordenació urbanística. La perspectiva global i harmònica serà, doncs, el que faci possible comptar amb instruments que donin resposta a la demanda de qualitat de vida i de respecte a l’entorn.

Dues lleis aprovades pel Parlament Balear durat la present legislatura, la Turística i la d’Agricultura, han resultat ser dos potents atemptats a la coherència en la planificació territorial i urbanística. Sense entrar a analitzar ara les respectives matèries, sí que em vull referir al despropòsit que significa legislar, des de normes sectorials, aspectes que ultrapassen, de molt, l’àmbit propi, i que introdueixen incertesa i rompen la coherència que suposa han de tenir els referits instruments territorials i urbanístics.

L’excusa, en les dues -la Llei turística i la Llei d’agricultura- és la mateixa: la necessitat de reactivació de l’economia del sector en un moment de crisi. Una crisi que està servint, com ha quedat prou demostrat, com l’excusa perfecta per canviar de model de societat.

Així, tenim que des de la Llei de turisme s’ha entrat sense pudor a donar carta blanca per poder-se botar les reglamentacions urbanístiques, si així convé, i s’han canviat a sac les diferents lleis territorials, i des de la Llei d’agricultura el mateix però ara referit als terrenys rústics, amb mesures que tindran fortes repercussions, des de la legalització directa, sense cap requisit, d’allò construït sense cap llicència, a l’obertura del ventall d’usos autoritzats possibles en el camp, que ni tan sols requeriran la fins ara necessària declaració d’interès general.

I, per suposat, un fet del que pràcticament no n’hem sentit a parlar: l’atemptat que ambdues lleis suposen per a l’autonomia insular i local. Ajuntaments i consells insulars estan contemplant impotents com, des de dues lleis sectorials, se’ls està burlant les competències que aquestes administracions tenen pel que fa a l’urbanisme i al territori. Ens hauríem de demanar per a què serviran ara plans generals, plans especials de protecció, plans territorials insulars, etc, instruments tots ells que haurien de guardar una mirada coherent del territori, si des de normes alienes a la matèria, es reperteixen dispenses i s’estreny el seu camp de joc. El greu problema, quan rallam d’urbanisme i d’ordenació del territori, és que els efectes sols es veuen quan ja no tenen remei.