El bé del poble i l’arbitrarietat. El cas de Lloseta

Josep Valero, de l’Ateneu Pere Mascaró

L’històric batle de Lloseta, Bernat Coll, i els regidors Joan Coll, Maria Alemany i Pere Joan Martorell, tots ells militants del PSIB-PSOE, han estat condemnats a 28 anys d’inhabilitació per exercir càrrecs públics i amb multes de 7.300 € a cadascun dels acusats. Els fets provats, és que varen permutar solars públics a canvi d’obres; varen contractar la programació del teatre de Lloseta sense concurs i varen aprovar donar llicències d’obra, fora d’ordenació. Totes aquestes actuacions tenien l’informe contrari del secretari municipal i l’advertència d’il·legalitat.

Els acusats es donaren de baixa voluntària del PSIB-PSOE el mateix dia que començava el judici. La condemna per prevaricació això és, dictar una resolució il·legal, amb consciència de fer-ho, no ha estat en aquest cas, per enriquir-se personalment cap dels afectats. L’ex-batle argumentà que totes les seves actuacions es varen fer «pel bé del poble». «Que les lleis estaven mal fetes, i que si no es seguiren el procediments establerts, eren perquè no volien perjudicar al poble, deixant de fer coses que eren bones i no perjudicaven a ningú»

El cert és que tots els mitjans de comunicació, ressaltaren que amb aquesta línia argumental de defensa, que públicament proclamà Bernat Coll, l’acusat es posava l’argolla al coll. Reconeixia els delictes, no se n’amagava, no cercava la camàndula legal, i intentava justificar la seva actuació, des de una vessant política.

Aquest judici és una novetat respecte a molts d’altres condemnats per corrupció en la seva actuació política. No hi ha un afany de cercar el lucre personal darrera les seves actuacions. Hi ha l’intent de teoritzar una determinada pràctica política, que en els pobles petits, fins i tot moltes vegades es justifica i es veu com encertada. El petit favor en la gestió, el paternalisme, el favor retornat amb promesa de vot, la tramitació pública entesa més com una gentilesa del poder, que com un dret cívic inqüestionable del ciutadà. La «bonhomia» de la persona que té la batlia, és el que «valora» la gent , i no la seva imparcialitat o el seu sentit de la justícia. Aquesta espècie d’equívoc, és tolerat quan no alimentat, per aquells batles que imposen un sentit molt personalista a la seva gestió. Són «ells» el que fan les coses, no la seva obligació de fer-les com cal. Si no ho diuen, deixen que els altres, o els seus propis companys de partit, ho repeteixin. I si a sobre, es duen vàries legislatures comandant la mateixa persona, el perill de confondre l’opinió personal amb el bé del poble, és molt elevat.

Me sembla paradigmàtica la valentia política de Bernat Coll a l’hora d’encarar el judici. Crec que ho feia des del seu profund convenciment. I per tant, més clamorosa me sembla la seva profunda equivocació, en entendre de manera tan personalista la política. És cert que els procediments administratius són complicats, a vegades absurds i molts de pics més burocràtics que realment garantistes. Però voler tirar pel camí d’enmig, corregint personalment el que sembla malament de les lleis vigents, és un absurd polític que no es detecta, quan el personalisme i el lideratge acrític, contagien el funcionament dels col·lectius polítics.

La sentència de la jutgessa me sembla en aquest cas exemplar. No posa penes de presó perquè no veu motius d’enriquiment il·lícit, ni voluntat de causar perjudicis a l’Administració pública. Però inhabilita per 28 anys a uns càrrecs públics que han entès malament la seva funció, i han actuat de manera equivocada. Com deia la mateixa sentència « El bé del poble no pot administrar-se amb aquesta caòtica i arbitrària manera de procedir, menystenint les normes que democràticament els representants de la ciutadania s’han donat». La dita popular ho expressa d’altra manera « l’infern està ple de bones intencions» És un principi democràtic, saber que encara que tu pensis que tens tota la raó, has de saber respectar les regles de joc i no desfer-les per a la teva conveniència. Especialment perquè si tu ho fas, deixes a l’adversari, amb la mateixa justificació per fer-ho pels seus interessos. I finalment la que sempre perd, és la mateixa democràcia.